“El canal Segarra-Garrigues no s'ha venut bé però és vital per l'economia del país”

Cert, és la que té el pressupost més petit de les 13 cambres catalanes, però ens mantenim actius, el 2005 vam complir cent anys, donem servei a més de 3.000 empreses, sobretot petites i mitjanes, ja que només 15 facturen més de 10 milions d'euros. Però hi som perquè els empresaris així ho van voler i ho volen.

Doncs mai. No hi ha cap voluntat de fusió ni mai la Generalitat o el seu president no ha fet cap comentari en aquest sentit, sinó que sempre han donat suport a la representativitat que suposem per al territori. A més, en ser petits som molt competitius en costos.

Amb la Cambra de Lleida i el seu president hi ha una relació excel·lent i parlem cada setmana. El que sí que hi haurà són acords de col·laboració i convenis per reduir o compartir costos.

Vam perdre el finançament obligatori de les empreses i ara les quotes dels empresaris a les cambres són voluntàries. Clar, amb aquesta crisi és difícil rebre aportacions. Hem hagut d'ajustar les nostres estructures i el 80% dels ingressos ens vénen dels certificats d'origen que tramitem per a l'exportació; també oferint cursos i formació.

La crisi ens ha afectat molt, sobretot al comerç per la caiguda del consum. La indústria ha sobreviscut gràcies a l'exportació. Ara sembla que el pitjor ha passat, que hi ha símptomes de millora, però és un moment clau en què cal veure si el crèdit torna a aflorar i aleshores serà quan de veritat es veurà si hi ha una recuperació.

Ens preocupa molt per aquest descens del consum intern que, a més, ha enxampat Tàrrega en un moment de gran transformació urbana al centre de la ciutat. Però el comerç de proximitat és bo i de qualitat i s'ha reinventat per seguir endavant. Les franquícies comencen a aterrar a Tàrrega i no és cap bajanada.

Segur, perquè si torna a circular el crèdit a empreses i famílies aleshores es comprovarà si els símptomes de recuperació que ara tenim són reals. És cert que abans hi havia molt crèdit, més del necessari i aquest excés s'ha pagat. Però arribar als mínims actuals tampoc és normal. Falta veure si torna el crèdit, en quines condicions i amb quina accessibilitat per a les empreses, perquè si és gaire restrictiu no ajudarà a la recuperació del consum ni a la creació de llocs de treball.

Les pòlisses són un producte financer bàsic per a comerciants i empresaris i les entitats financeres les han convertit en préstecs, i això és molt diferent. La pòlissa és ideal per al funcionament, per a la liquiditat de les empreses, mentre que el crèdit t'obliga al retorn d'una amortització que perjudica l'activitat. S'han de recuperar les pòlisses.

La ubicació és immillorable, perquè estem a la vora de Lleida i a una hora de Barcelona, Andorra, Tarragona i Saragossa. El problema, i greu, són les infraestructures.

Tenim pendent des de fa molts anys la millora de la C-14 cap al litoral i el Port de Tarragona. I tampoc s'entén que anar a Barcelona amb tren avui ens costi més de dues hores i mitja quan amb l'alta velocitat des de Lleida s'hi està una hora. A la línia ferroviària de Manresa no s'hi inverteix i aquesta durada excessiva ens perjudica.

I tant! El ple de la Cambra forma part del canal i és la infraestructura més gran que s'està fent al país. És vital per a la transformació agrària i per a la captació de nova indústria. Ja hi ha empreses, sobretot del sector de l'alimentació, que ens pregunten per les oportunitats que genera el canal. Cal donar temps perquè generi riquesa i serà un avantatge competitiu de primer ordre, però s'ha de divulgar més.

No s'ha venut bé, tot i ser vital per l'economia del país. Ara sembla que està tot més ben encarrilat i hem de començar a treure'n profit. Tant pel que fa a les obres, com a la implicació del sector agrari, tot comença a ser més clar i agafar una velocitat i un rendiment més adequat. És veritat que hi ha hagut problemes, i la crisi no ha ajudat a veure la viabilitat del canal, però el canal Segarra-Garrigues és molt important i encara ho serà més.

La idea i el concepte d'unir la iniciativa pública i la privada en la promoció econòmica de les comarques de Lleida em sembla necessari i oportú. El problema és de finançament i de la complexitat d'unir aquests dos mons, el públic i el privat. El projecte és ambiciós i jo hi crec, però cal anar pas a pas i potser en un principi hi va haver un excés d'expectatives.