Laboriositat catalana

Segons les dades d'Adecco, l'absentisme laboral ha augmentat per primera vegada en els darrers set anys. D'altra banda, l'any passat, davant la pràctica absència d'estudis en l'àmbit espanyol sobre la simulació en la sol·licitud de baixes laborals, incapacitats o indemnitzacions –un fet curiós, oi?–, la Complutense en va fer un, en el qual el percentatge de simulacions en dolors crònics i en estats d'ansietat assolia o superava el 50%, un percentatge que baixava al 35% en altres malalties; en els estudis internacionals, tot i les diferències, es mouen a l'entorn del 30%. En productivitat, tot i ser uns dels que més hores es passen a la feina, els espanyols estan entre els que tanquen la cua entre els estats desenvolupats. Això pel que fa als treballadors.

Els empresaris també tenen feines a fer. La relació fosca i directa de molts d'ells amb el diner negre, les pràctiques corruptes amb el –i del– poder polític, els jocs financers per canviar les xifres de negoci (els darrers coneguts, Gowex i la Generalitat Valenciana del PP), la manca de transparència –envers accionistes, empleats i consumidors–, la precarització laboral duta a l'extrem i unes associacions de dubtosa representativitat, en són algunes.

Massa enganyifes d'espavilats. És evident que, a més de la crisi, alguna cosa ha canviat, sigui per contagi, sigui per cansament. Després de tants anys ja sabem per què, des d'Espanya, era tan enaltida la tradicional laboriositat catalana, a la qual s'afegien –i ho fan encara els nous– milers d'immigrants. Ens volen –estimen– ben productius. Ara que es va apropant el 9-N, cal tenir ben clar quin país volem, sabent que, segons allò que decidim, els impostos romandran aquí o es fondran allà. Però, a més, caldrà que canviïn moltes coses també en l'àmbit empresarial i laboral del nou Estat.