Menys teories i més fàbriques
La Jornada Gresol sobre economia presenta models empresarials d'èxit per avalar la necessitat de la reindustrialització del país
Desentrellar les claus que han de fer possible la reindustrialització del país era un dels eixos sobre els quals girava l'edició d'enguany de la Jornada Gresol sobre economia. Si bé aquesta vegada, amb Valls com a epicentre, la jornada no presentava un cartell tan refulgent com en d'altres ocasions (l'any passat a Salou hi van assistir el ministre Luis de Guindos, el president Artur Mas i el conseller Mas-Colell, i la companyia Veremonte va aprofitar per presentar el BCN World) la cita ha seguit essent un pol d'atracció per a la classe empresarial. Molts, la majoria, hi eren en qualitat de públic i uns quants hi eren convocats com a ponents per explicar, en primera persona, models empresarials d'èxit.
José Luis López de Silanes, president de CLH, va alertar que “dificilment es pot parlar de reindustrialitzar res” quan els preus de l'energia a l'Estat espanyol són més alts del que ho són en d'altres països (no necessàriament països emergents o subdesenvolupats). Com a exemple va detallar que “el cost del gas als Estats Units és la meitat del que costa a Europa. Allà els costos s'estan arribant a equiparar als que hi ha a la Xina i això crea ocupació”. A criteri seu, l'alt cost energètic que es paga a l'Estat espanyol, i per extensió a Catalunya, afecta negativament la competitivitat de la indústria i, sobre aquest punt i responent a preguntes del públic, va avisar que aquest greuge “potser no posarà fi a la indústria, però la debilitarà”.
També Xavier Fàbregas, enginyer industrial i economista que ha treballat per a Endesa, Uralita o Prosegur, va treure esplendor al concepte reindustrialització i va posar de manifest que “esperem que no sigui una moda com ho va ser l'emprenedoria, que tot el que n'ha quedat és que molta gent s'ha fet autònoma”. En aquesta línia va afegir que “no hi haurà reindustrialització si les empreses no són competitives i la competitivitat passa per tenir mà d'obra qualificada, per la R+D+I i per tenir accés al finançament”. Va precisar que el dia d'avui “el pes de la indústria en el PIB espanyol només és el 16%, quan havia arribat a ser el 34%” i va alertar que la culpa no la té la crisi perquè “la deslocalització ja venia d'abans”. Millors xifres va aportar del sector industrial català: “A Catalunya la indústria representa el 20% del PIB.”
La Farga és un dels potents actors de l'activitat industrial catalana. Oriol Guixà, conseller delegat de la companyia, va fer un discurs més optimista i va explicar que, almenys en el cas La Farga, part de la solvència i de la puixança de l'empresa ha passat per “pensar diferent, afrontar el repte sense paradigmes”. La Farga es dedica a la producció de coure (220.000 tones de producció i una facturació de 1.000 milions d'euros) i, segons Guixà, res del que s'ha fet o assolit no té pes quan es tracta de plantejar l'estratègia empresarial: “La companyia és bona pel que farà demà, mai pel que va fer ahir. Preocupa't de tenir un projecte de futur.”
La innovació i la internacionalització són clau, va explicar, per solidificar els fonaments d'una activitat industrial.
“Pensem en traslladar a Valls part del que tenim a la Xina”
M.r.cMariano de Torres és el vicepresident per a Europa i Àfrica de la multinacional Lear. La companyia, dedicada a la fabricació de cablejat i d'electromecanismes per a l'automoció, és present a més de 36 països i té una plantilla global de 122.000 treballadors. De mal record a la Segarra i al Baix Ebre (les plantes que operaven a Cervera i a Roquetes van abaixar la persiana), Lear sí és sinònim de prosperitat a Valls, on ocupa més de 1.300 persones.
Mariano de Torres, ponent en la Jornada Gresol, va explicar que “des de Valls es dirigeix la divisió europea de Lear” i va fer diverses referències a les estratègies que ha seguit la companyia per buscar la màxima eficiència industrial. “L'objectiu de les empreses és guanyar diners i això s'aconsegueix essent competitius.” Ara bé, la competitivitat no passa només per reduir costos perquè, segons va dir, “podem aconseguir mà d'obra més barata però no disposarem de l'experiència que sí té el personal de Valls”.
En aquest sentit, va revelar que “hem passat de ser una planta que perdia una enorme quantitat de diners a ser la planta número 1 de les 226 plantes que té Lear Corporation” i va confessar que “quan vam obrir la planta de Rabat, va haver-hi certa por per si tancàvem la de Valls”. Temors que han quedat en no-res perquè, segons que va anunciar el directiu, “el dia d'avui pensem en clausurar part del que tenim a la Xina i traslladar-ho cap a Valls”.
No va donar més detalls sobre en què consistiria el trasllat productiu ni tampoc de l'impacte que això podria tenir en una planta que, en sis anys, ha experimentat un increment ocupacional del 68%. Sí va precisar que el nivell d'eficàcia de Lear a Valls no ha estat casualitat sinó que, entre d'altres aspectes, el personal s'ha hagut d'ajustar a congelacions salarials.
Castells: “Solució pactada”
El qui va ser conseller d'Economia del govern tripartit de la Generalitat era un dels ponents en la Jornada Gresol. Antoni Castells, doctor en econòmiques i catedràtic d'hisenda pública, va parlar d'una triple vessant de la crisi que ha afectat el país. Concretament, va emmarcar el període de tempesta econòmica en un context de crisi europea (l'euro fent aigües i presa de mesures errònies sobre política econòmica), de crisi espanyola (pèrdua de competitivitat) i, per últim, de crisi de les relacions Catalunya-Espanya.
Sobre aquest punt considera que “el problema per la Catalunya independent no és la viabilitat econòmica sinó la viabilitat política” i va dir que “qualsevol sortida només podrà ser pactada”.