Multinacionals i sector públic

Entre 1914 (amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya) i 1939 (destrucció de la Generalitat de Catalunya), passant per la dictadura espanyola de 1923-30, les empreses catalanes o instal·lades a l'àrea catalana compten amb l'existència de diversos sectors públics. Cal conèixer les relacions que s'anirien establint entre les grans –o no tan grans- empreses multinacionals presents a l'àrea catalana i aquests diversos sectors públics.

Per exemple, la Siemens - Indústria Elèctrica de Cornellà de Llobregat, que seria, d'entrada, una joint-venture, va rebre l'encàrrec de construir els 116 mítics obeliscs lluminosos de l'avinguda central de l'Exposició de 1929 de Barcelona. Una exposició internacional inicialment programada per a 1917 organitzada per l'Ajuntament de la ciutat de Barcelona, amb el suport de l'Estat espanyol.

A partir de 1901-14, l'Ajuntament de Barcelona, seguint el model alemany de la Gross-Stadt, es convertirà en un potent motor econòmic. Algunes futures empreses multinacionals tindran aquest suport inicial. Per exemple, al sector de la construcció: Foment d'Obres i Construccions, el FOC (al segle XXI, FCC), Uralita, Asland, Molins. Al sector elèctric, les empreses creades per Lluís Muntades: Lámparas Z o Indústria Elèctrica. Al sector dels transports col·lectius, fins al 1936, les empreses de tramvies, autobusos i metros són privades (i deficitàries). Al 1937, en plena guerra d'Espanya, es van municipalitzar; el 1939, la dictadura les privatitza, però, al 1957, es tornen a municipalitzar. Fins arribar als modèlics Transports Públics de Barcelona, la TMB dels nostres dies.

A partir de la creació, el 1914, de la Mancomunitat de Catalunya (que és la fusió de les 4 diputacions provincials definides des de 1810-33), el sector públic català comença a funcionar. El 1916 es posa en marxa l'STT, el Servei Tècnic de Telèfons, que és una empresa pública que té com a objectiu fer arribar les línies telefòniques a tot el territori català. El 1914, només 38 municipis catalans disposaven de telèfons. El 1923, s'havien instal·lat 5.800 km de línies telefòniques que estaven connectades per 90 centrals i subministraven servei a 410 municipis. Segons els estudiosos, l'STT va ser la segona empresa telefònica pública –després d'una del Canadà- que tindria l'objectiu de la integració territorial (veg. L'Econòmic, 16/6/2012).

El 1926, però, la dictadura espanyola de 1923 va integrar l'STT català a una empresa que la dictadura havia creat com a monopoli legal: la CTNE (la Compañía Telefónica Nacional de España). De fet, la CTNE era la filial espanyola de l'empresa multinacional privada nord-americana ITT (la Internacional Telegraph and Telephon).

A partir de 1932, la Generalitat de Catalunya (continuadora en molts aspectes de la Mancomunitat) va intentar crear un gran aeroport públic per fusió dels 3 aeroports existents al Prat de Llobregat. Un era el Camp de la Volateria (creat el 1918, esdevingut militar el 1921, i mixt civil/militar el 1927). L'altre era el Camp del Francès (construït el 1920), de la companyia Air France. El tercer era l'Aeròdrom Canudas, del Reial Aeri Club de Catalunya (obert al 1922) (veg. L'Econòmic, 14/4/2012).

Pel que fa a les sempre difícils relacions entre bancs amb projecció multinacional i sector públic, tenim el cas de la societat reusenca Fàbregas i Recasens (1917) esdevinguda, un xic més tard, Banc de Catalunya (1920). Ràpidament, aquest nou banc s'instal·là a Viena (al Mercurbank, 1922), París (Banque de la Catalogne, 1923), Madrid (1926) i Canàries (1930). Va participar, de forma destacada, en la creació de dos bancs públics espanyols: el Banc de Crèdit Local (1925) i el Banc Exterior d'Espanya (1929). I de dos grans petrolieres: Campsa i Cepsa (veg. L'Econòmic, 5/10/2013). El 1931, però, el govern de Madrid (amb un ministre d'Hisenda basc i socialista) va provocar la caiguda del Banc de Catalunya. Però no dels bancs públics o de les petrolieres que havia creat, que, amb canvis de nom, i de propietat, han anat seguint i creixent.