“Seré a la llotja fins que algú em digui prou”

És cert, la meva activitat a Domènec Morera està relacionada amb el món del cereal, les llavors i l'agrocomerç.Va néixer el 1955 i aquesta activitat m'ha portat i em porta a assistir als mercats. L'any 1960 els mercats del bestiar, de la fusta i
del cereal eren molt vius, sobretot a Girona, però també a Figueres, Banyoles, la Bisbal d'Empordà i Olot. Eren mercats en què la gent participava. El que avui en dia es fa per internat, fa cinquanta anys es feia verbalment.

Sí. A cada poble hi havia uns cafès on teníem per costum reunir-nos tots. Espais que eren com a casa nostra. A Girona, que era on hi havia els sectors més potents, en teníem un per cada sector. Amb el temps, però, aquestes visites setmanals no van acabar d'agradar als propietaris dels establiments perquè hi havia molta concurrència i no els reportava beneficis.
I vam acabar sent poc apreciats. És cert que hi havia gent que consumia, però si érem un centenar de persones només ens quedàvem a dinar set o vuit. Això va portar que ens prohibissin a anar a certs cafès on havíem anat tota la vida.

Evidentment. Aleshores jo ja era president del gremi de cerealistes Aecpa, i al gremi se li va presentar un problema. Com que en aquells moments jo anava gairebé cada setmana a la llotja de Barcelona, i també a la Bellpuig o a la Lleida, vaig tenir la idea, provocada per la necessitat de crear una llotja a Girona. La idea no va agradar a tothom i de fet més d'un havia pronosticat que no seria jo qui crearia una llotja a Girona. I ja ho veus...

Ho va ser. Vaig començar amb la junta de l'Aecpa, després
vaig recórrer a la federació empresarial i posteriorment a la Cambra de Comerç de Girona, on hi havia un bon amic meu, Domènec Espadaler. Va ser des d'aquí on vam engegar tot el procés. Evidentment també vam treballar amb l'Ajuntament de Girona i la Diputació i bancs.

Sí. Assistia als plens de la Cambra i des d'allà expressava les necessitats del sector i els temes que hi havia sobre cada departament i cada vegada que podia deixava anar el tema de crear una llotja. Recordo que el dia que quan ens van fer entrega de les claus, el senyor Ginés va dir que gràcies al fet que el senyor Morera no havia defallit en la seva insistència s'havia aconseguit que Girona també tingués una llotja de contractació.

L'Ajuntament primer ens cedia el local de l'escorxador, que aleshores estava on ara hi ha L'Argadà. Però aquest espai a nosaltres no ens va agradar i finalment l'Ajuntament ens va cedir el de la Fira de Girona, un espai gran per reunir tots els sectors. Però aquí va haver-hi un problema, i és que quan vam aconseguir el vistiplau per crear la llotja, l'Ajuntament va decidir tancar els mercats setmanals que es feien a la Devesa. Això no va agradar a una part del sector. I recordo que hi va haver moltes baralles i crits. La feina que va haver de fer el senyor Ginés va ser molt gran però va acabar convencent els companys que teníem una llotja i que ara allà on havíem d'anar. A la llarga van venir.

Sí. Els inicis van costar molt però aquesta ha estat sempre una llotja molt viva. Però això ara ha canviat i aquest canvi va venir a partir del moment en què es va canviar el dia del mercat de la llotja. Sempre s'havia fet dissabte i el van canviar per divendres al vespre. Aquí també hi va haver una oposició molt forta i
això ens ha portat conseqüències. Jo també em vaig oposar al canvi.

Jo penso que hi va influir molt
el sector de l'administració que volien fer festa els dissabtes i van ser ells qui van proposar canviar-ho per un dia laborable. Era gent de Barcelona, Sabadell o Granollers. Al final es va canviar. Va haver-hi una davallada de la gent que no volia canviar i al final els que van proposar fer el canvi també van deixar de
venir.

El que tota la vida s'ha fet: les transaccions comercials, a més de ser un lloc on es debaten els temes del sector. Aquí hi fem les taules dels preus, és a dir, marquem les tendències dels preus dels cereals, la fusta i del vaquí. Els nostres preus es barregen amb els de totes les llotges de l'Estat espanyol i d'aquí en surt un preu estatal. La nostra missió és importantíssima. Donem preus verídics que el sector utilitza cada setmana per fer les transaccions. Les llotges de contractació són un termòmetre de com anirà el mercat.

Les llotges de l'Estat espanyol, que són 24 o 25, cada any celebrem una llotja estatal en una demarcació diferent. Nosaltres ja ho vam celebrar fa 18 anys i el vinent, aprofitant l'aniversari ho tornarem a celebrar. Farem la taula estatal dels preus del cereal i la fusta, i vindran totes les representacions.

Ho sóc des del setembre del 2010. Allà va passar una mica com havia passat anys enrere pel tema de la llotja. També ens van treure el cafè on feia moltíssims anys que anàvem. I si la Cambra no hi hagués fet res s'hauria perdut el mercat. Però vam negociar amb el Casino i vam aconseguir llogar-lo per uns dies i això ens ha permès continuar.

I em sap greu perquè ningú es vol mullar i ocupar el càrrec. Teníem un estatut que deia que cada quatre anys hi havia d'haver renovació a la presidència però es va haver de canviar aquest punt dels estatuts perquè ningú se'n vol encarregar. Hi sóc perquè tothom vol que hi sigui i perquè no estic renyit amb ningú.

Doncs igual que a l'Aecpa, fins que algú em digui “Domènec, ja n'hi ha prou!” Malgrat que m'estimo molt la llotja, seria una satisfacció ensenyar tot el que fem aquí a la persona que vulgui assumir-ne la presidència.

[Somriu] Sóc fill de Pardines, al Ripollès. La família del pare va marxar a Olot menys els pares i jo, que sóc fill únic, que vivíem en una casa de pagès a Pardines. Quan finalment nosaltres també vam anar, a Olot, cap a l'any 1955 o 1956, vam decidir obrir una botiga al carrer del Carme i la vam equipar com a cansaladeria i per vendre-hi llegums cuits. Però quan vam anar a l'ajuntament per demanar els permisos per obrir, ens els van denegar perquè s'havia acabat d'obrir la plaça del mercat d'Olot que era municipal i encara no s'havien pogut venir totes les llicències. Recordo que baixava les escales plorant. Havíem comprat la botiga amb tot el necessari per fer-hi la cansaladeria i no ens donaven els permisos. Al final, el mateix secretari de l'Ajuntament ens va aconsellar que ja que veníem de pagès, ens dediquéssim a vendre patates i blat de moro. I aquesta és la història de la meva empresa.

Quan vaig sortir de l'ajuntament vaig trucar al pare i li vaig dir que no es vengués les patates perquè les vendríem a la botiga d'Olot. L'empresa, de fet ara ja un grup, anem per la tercera generació i la botiga ara s'ha transformat en productes naturals i ecològics. És molt bonica.

Tenim tres o quatre activitats entre les quals tenim dos restaurants i dos hotels. A més, la família disposa de diversos agrocomerços, comercialitzem productes amb marques pròpies i tenim un gestor que a través de l'empresa Royalverd s'encarrega del manteniment de la gespa de camps de futbol. Entre altres llocs, hem aconseguit estar al Brasil, on hem fet els camps del mundial, i aquesta setmana vam signar el camp del Mestalla del València.

Tot té una raó. Amb motiu del 50è aniversari del grup Morera, l'any 2005, vam decidir comprar una casa que hi havia al costat del nostre magatzem. Allà hi volíem fer-hi un museu agrícola. Però quan la vam voler arreglar, ens vam adonar que la casa estava en tan mal estat que no vam tenir més remei que tirar-ho tot a terra i tornar a començar. Així que, com que estic casat amb una noia que era de Cal Ros de Girona, i jo a casa a Pardines hi teníem un cafè, al final vam tenir la idea de fer-hi un restaurant i vuit apartaments.

Sí, m'han donat alguns premis. El 2004 vaig rebre la medalla del Mèrit al Treball que atorga la Generalitat i el 2001 el grup va rebre el premi a la iniciativa comercial.