Crònica d'una mort anunciada

Quan Caixa Girona va decidir edificar la nova seu central al carrer de la Creu, l'alcalde de Girona els va demanar que procuressin deixar espais públics lliures, envoltats de gespa per contribuir a evitar la congestió urbana. La resposta fou negativa: s'havia de construir tot l'espai útil, sense concessions. El resultat fou aquella imponent oficina, en la qual el senyor Arcadi Calzada –que era el president– hi va intervenir amb gran dedicació: «Sé on es col·locarà fins a l'últim aparell d'aire condicionat!», ens va dir un dia, exultant... Ell va ocupar el principal despatx, construït al seu gust, i va escampar per la casa les obres d'art de la seva conveniència. Qui li havia de dir que en uns pocs anys aquell enorme edifici perdria la seva utilitat! Amb la fusió anunciada, i en un termini d'un any,s'haurà de desmantellar aquesta seu, perquè els serveis centrals resultants de la fusió ben segur que no seran a Girona, sinó en un altre lloc. I com a sucursal, és absolutament excessiva, de manera que el més probable és que s'acabi llogant per a oficines o usos semblants. Serà aquest un dels tants efectes que produirà la fusió anunciada. Però no serà el més greu. El pitjor és el tancament d'oficines amb els conseqüents expedients d'acomiadaments vestits de prejubilacions. Molta gent ja no farà falta, perquè es tractarà de retallar despeses i centralitzar les decisions. «Caixa Girona» esdevindrà senzillament una segona marca de l'entitat, i només durant un any. Després anirà desapareixent gradualment, alhora que el públic s'acostumi a la nova denominació comuna. També és greu que l'única entitat financera que tenia el centre de decisions a Girona deixi d'existir com a tal. I sobretot és una llàstima quan hom pensa en la quantitat de persones que han lluitat amb afany i sacrifici al llarg dels anys per fer de Caixa Girona un referent en el món econòmic. Començant per l'antic senyor Vergés, que hi va entregar la vida sencera, fins a tants anònims delegats i qualque personal que va creure en els seus postulats i va esforçar-se per aconseguir-los.

Tal vegada no podríem dir el mateix dels seus màxims dirigents. Un afany de protagonisme del fins fa poc president, que va portar a despeses considerables (algú sap el que costa el Festival de Cap Roig?), un hermetisme potser excessiu de l'anterior director Aleix Gimbernat, rivalitzant per la supremacia de l'entitat. En definitiva, ambdós han deixat la «patata calenta» en mans dels seus successors. I un estol de polítics en el consell d'administració, que no era la millor garantia per marcar les línies mestres de l'actuació, i sotmesos a pressions de parents, amics i coneguts... que confiaven en la seva relació per obtenir bones operacions. Ells podien pensar que només eren elements avaladors de les decisions dels executius i prou. Però això avui és realment perillós: els càrrecs s'han d'exercir amb responsabilitat... o s'ha de plegar. La història recent del país és plena de persones sorpreses pel que els ha passat a causa de la seva pròpia inèrcia.

I queda la ciutadania, que ha acceptat moltes de pressa els fets. Flegmàticament. Resignadament. Com si no anés per a tots nosaltres. La majoria ens diu: «Ja ens ho vèiem a venir.» Era una mort anunciada. Segurament ningú es prendrà la molèstia d'analitzar l'encadenament de fets que han portat a aquest final, encara que hagi vingut precedit d'assemblees anuals en què cada any els números eren millors que els anteriors...! La principal qüestió que afecta el públic en general és que ara els dipòsits estan més ben garantits, i el crèdit serà potser més abundant. I que tot va bé si acaba bé.