Créixer junts des de Girona

Quan es començava a especular sobre fusions, la Cambra de Comerç ja va advertir que considerava que Caixa Girona era un dels pocs centres amb poder de decisió real i reconegut de les nostres comarques en un mercat cada cop més globalitzat. És evident que una entitat financera pròxima i arrelada al territori, de la qual coneixem els seus dirigents i consellers, genera confiança entre els seus impositors i clients, així com en el conjunt de la societat gironina. Ara bé, hem d'admetre que les lleis del mercat i les noves reglamentacions de l'Estat han canviat sensiblement el panorama en els darrers temps. Les convulsions financeres i la crisi econòmica i immobiliària han jugat en contra de les entitats de menys dimensió, tot i que Caixa Girona ha demostrat una solidesa envejable. Un cop avançada la fusió amb les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, em sembla que no serveix de res lamentar una decisió que ha estat aprovada pels òrgans de govern de l'entitat. A l'hora d'una possible fusió s'ha triat l'opció que la Cambra proposava de fer-ho entre iguals. És evident que Caixa Girona ha volgut evitar el risc de dissolució de la seva identitat, triant com a socis entitats d'una mida mitjana i d'un fort caire empresarial, salvant així situacions de massa predomini d'unes sobre les altres. Només el temps ens dirà si el camí escollit permetrà mantenir la confiança, l'arrelament al territori i les inversions. No tenim cap dubte que aquesta és la intenció dels dirigents actuals. De tota manera, no ens podem enganyar, i crec que serà difícil –però no impossible– evitar perdre poder de decisió i inversions. És ara, en el procés de detall de la fusió, quan cal aconseguir que es mantingui aquest centre de poder ferm a les nostres comarques.

Paral·lelament, no veig tant complicat mantenir la marca Caixa Girona. Seria absurd abandonar una denominació que és sinònim de prestigi, de feina ben feta, d'arrelament al territori, tot i que es podria tenir una marca comuna fora de Catalunya.

Cal lluitar també pel manteniment de l'obra social. L'aportació de Caixa Girona a la cultura de la demarcació i a l'enfortiment del seu teixit social són fonamentals. Les magnífiques exposicions que tenen com a seu la Fontana d'Or o el Festival Jardins de Cap Roig també contribueixen a oferir una imatge de solidesa, de solvència i de feina ben feta. No es pot llençar a les escombraries tot aquest patrimoni, al contrari, cal consolidar-lo i aprofitar per estendre'l a tot el territori que abasta la nova entitat. La fusió també serà bona si contribueix a eixamplar les aixetes del crèdit a les empreses. Aquesta és la preocupació principal de la Cambra de Comerç i hauria de ser l'objectiu principal dels 300 a 500 milions d'euros del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) que rebrà la nova entitat. Lamentablement, totes les fusions comporten sacrificis, caldrà fer una reestructuració de personal, amb uns costos econòmics i socials elevats, buscant fórmules per tal que sigui el menys traumàtica possible, amb prejubilacions, però també amb reubicacions a noves àrees de servei que una entitat de més envergadura de ben segur que haurà d'oferir. Una bona opció seria mantenir la totalitat de les oficines de cada Caixa en el seu territori per tal d'aprofitar-ne el seu coneixement i més profund arrelament. És molt bonic parlar d'independència, d'identitat gironina i de presa de decisions sobre el territori, però també cal ser realista. Hagués estat molt difícil –potser fins i tot suïcida– quedar-se al marge dels processos de fusió. Per molt bona gestió i salut econòmica que exhibís Caixa Girona, ens podríem trobar que d'aquí a uns anys es trobés immersa en una lluita desigual amb altres entitats de molt més volum. Segurament ha estat millor negociar la fusió des de l'actual solidesa que no pas empesa per la necessitat i en una posició de debilitat.