“El pròxim president ha de tindre tota la societat darrere en la reclamació d'un millor finançament”

Principalment em centre en allò que té a veure amb les finances públiques i el deute que acumulem.

Ara mateix tenim un deute de més de 7.000 euros per habitant i això suposa que cada valencià els ha de tornar en forma d'impostos i que estan retraient-se dels que han de destinar-se a educació, sanitat, a cohesió social, cosa que és molt greu. Els valencians no ho notem molt perquè encara estem endeutant-nos, però tots aquests diners s'hauran de tornar en algun moment.

Al govern espanyol que ha anat deixant-nos cèntims per la via del FLA, del Fons de Finançament per a Pagament de Proveïdors i les línies de ICO, principalment.

Si, perquè als valencians se'ns ha acusat de disparar amb pólvora de rei, de malbaratar els diners, i segurament ho hem fet, però també cal dir-ho que no ho hem fet més que en altres llocs. Només hem de fixar-nos quants diners han invertit altres comunitats autònomes o l'administració central en el tema de l'AVE. Segurament amb el cas valencià no ens ha eixit tan bé com s'esperava i que hem tingut una forta errada de càlcul en algunes inversions que, sumada als casos de corrupció i de mala gestió, ens ha creat una etiqueta difícil de llevar. Ens han penjat de balafiadors i això ens perjudica independent del volum de diners de què es tracte.

Sí, insistisc no és tant una qüestió de despesa sinó de manca d'ingressos. Ingressem poc tant pel sistema de finançament com per les transferències que hauríem d'estar rebent de l'administració central per a la prestació de serveis públics. A més les transferències que hui en dia rebem d'Europa són molt minses perquè no estem considerats com una regió pobra en comparació d'altres territoris europeus, sobretot de l'Est, però no som rics respecte a altres comunitats autònomes de l'Estat.

Bé que ho deia el comte duc d'Olivares que els valencians érem molls i, possiblement, no hem tingut la unitat necessària per a demanar-ho i hem sigut sempre submisos. Històricament hem tingut menys presència pública, possiblement perquè hem ocupat sempre la bancada dels perdedors des de 1707 i més tard sent capital de la II República i això no sé si ens ha beneficat. I quan va arribar la democràcia i les comunitats autònomes han de prestar uns serveis, als valencians ens va pescar amb el peu canviat, amb menor dotació econòmica provinent de l'estructura de l'Estat.

Això és molt fàcil de dir-ho a posteriori, però a priori, els valencians vam assumir les competències des d'una perspectiva més sobiranista que no economicista. En aquell moment, ningú no ho dubtava: com més prompte ens puguem autogovernar millor. Però quan s'estudia i s'analitza, s'observa com algunes de les primeres transferències no es van calcular bé i per molt que s'han procurat corregir aquestes deficiències inicials respecte a la població ajustada, les clàusules de manteniment de l'statu quo i d'altres mesures correctores, sempre ens han barrat el pas. Si a totes aquestes qüestions hi sumem el fet que quan es van fer les negociacions, els valencians vam incrementar la població de manera exponencial i molt superior a la resta de l'Estat, les balances sempre han sigut descompensades.

El problema mai no està en la competència que el País Valencià ha de desenvolupar sinó en el finançament que es rep per poder desenvolupar-la. Si hi haguera un bon finançament no sorgirien veus que diuen que volen tornar-les. S'ha de bregar perquè el finançament siga l'adequat; no s'ha de perdre cap competència. En el binomi competència-finançament, el que està desequilibrat és el finançament i no la competència. A més, res no ens fa pensar que si aquesta competència la desenvolupara l'administració central ho faria millor que si és responsabilitat de la comunitat autònoma.

Sí, aquest panorama està canviant un poc. Els empresaris han començat a fer reivindicacions que apunten en el mateix sentit que els experts i, la societat en general a poc a poc va adonant-se'n. Això, però, no significa que la situació puga canviar de forma ràpida. No obstant, és un bon principi, una bona base des d'on catapultar la nostra realitat. Siga qui siga el president o la consellera que haja de demanar un millor finançament, ha de saber que la societat hi està darrere. Ells se sentiran més forts per demanar i, allà on s'adrece li faran més cas.

Tècnicament està claríssim. Estem infrafinançats respecte a la resta de comunitats autònomes, per tant una distribució més equitativa aconseguiria en un termini prudent de temps, equilibrar-nos respecte a aquesta mitjana estatal. Això suposaria entre 800 i mil milions d'euros més cada any. El Programa d'Estabilitat que es presenta cada any a Europa, marca la part del PIB que s'ha d'invertir en serveis i només amb això seria més que suficient per a fer un repartiment més equitatiu. Perquè cap comunitat autònoma es queixe, s'haurien de donar diners extres a aquelles que estan per davall de la mitjana, perquè s'equilibren. Això al sistema li costaria 2.000 milions, una xifra que no és res si es té en compte que les autopistes han demanat 8.000 milions per poder ser rescatades. La solució definitiva passa per la distribució directa dels ingressos respecte a les despeses prèvies.

Mai hem tingut els valencians aquesta contundència en les nostres reclamacions. Quan ací ha governat el mateix partit que a Madrid, sempre s'ha demanat amb la boca xicoteta, perquè no es volia crear més problema del que tocava des de la perspectiva partidista o perquè el mateix partit demanava que no li crearen problemes. Quan el color polític ha sigut diferent, s'ha demanat amb més entusiasme, però no ens han fet mai cas. Ens ha falta sempre més pes específic. No hem tingut la força suficient per a exigir o negociar aquesta realitat. El deute històric suposarà ara mateix uns 13.000 milions d'euros que s'ha de negociar.

Totes les xifres van juntes i interconnectades. L'infrafinançament anual, provoca un deute astronòmic acumulat. Per culpa d'aquesta situació, s'entra en un cercle viciós perquè, si es tenen menys ingressos, no pots abocar cèntims per promoure sectors que ho necessitarien i això fa que la nostra economia tinga menys estímuls i el nostre creixement econòmic és menor. Si l'economia creix menys, això provoca unes rendes menors per generar impostos, amb la qual cosa l'administració valenciana recapta menys per aquest concepte. Si a això hi sumes que les administracions centrals i locals gasten menys que la mitjana, s'entra en un doble bucle de difícil solució. Resoldre l'infrafinançament és la clau. S'ha de tenir un finançament adequat any a any i s'ha de solucionar el deute històric acumulat. De tot el deute que tenim els valencians, la meitat es correspon amb el deute històric i l'altra meitat s'ha produït com a conseqüència de la crisi.

Sí perquè a més de tot el que hem explicat, ens ha agafat la crisi pel mig i si aquesta ha tingut alguna cosa positiva és que ens ha fet adonar-nos que el sistema de finançament autonòmic actual continua perjudicant-nos. Afortunadament s'ha d'afegir que l'equip que hi ha ara a la conselleria d'Hisenda, ha començat a estar més sensible sobre aquesta realitat i la maquinària ha començat a moure's.

Espere que això no passe, perquè en cas que el sector públic i el privat abandonen les exigències que ara s'han començat a fer, ens quedarem com a ciutadans de segona perquè aportem per poder tindre un sector públic potent, però al remat, desenvolupem un sector públic xicotet i això és totalment injust. Espere que no s'apague el clam perquè l'economia no tindrà mai més un creixement com el que hem viscut. El planeta és finit i té unes limitacions de recursos i estem arribant al límit amb una part d'ells. L'economia ha de girar cap a posicions de consum energètic menor i, per tant, l'economia minvarà.

En la publicació he procurat que el diagnòstic estiga fet amb rigor i amb dades i s'ha de tindre en compte que és molt difícil caminar per aquesta estreta sendera que hi ha entre el rigor i el col·lapse per la densitat d'informació. He procurat fer una publicació divulgativa, però am suficient arguments perquè els lectors s'ho creguen. He intentat fer una proposta el més neutral possible, però sóc conscient que té una lectura política. Tot i això, aquesta lectura que es puga fer mai no tindrà una càrrega partidista. El llibre intenta explicar una realitat sense càrrega ideològica, perquè es tracta d'un tema que ens preocupa als valencians, siguem del color que siguem, perquè la butxaca i l'estat del benestar el patim tots. Segurament, carrega més sobre els que han governat ja, perquè no ho han solucionat a temps, que no sobre els que encara no han governat, perquè no estava en les seues mans. No m'he acarnissat amb la crítica fàcil perquè l'objectiu no era aquest, sinó demostrar el que està passant i que, a partir d'ara, s'ha de solucionar, siga qui siga l'encarregat de fer-ho.

Del president Fabra no en tinc notícia, però el conseller d'Hisenda, Juan CArlos Moraques, em consta que l'ha llegit i tinc entés que li ha agradat. De fet en vam estar parlant personalment. Em consta que alguns polítics valencians han adquirit la versió en castellà, per poder-la portar als seus referents a Madrid.

El que tenim: un endeutament grandíssim i no haver sabut solucionar aquesta situació, ni haver tingut la força suficient per a equilibrar el deute històric. Ens deixa una imatge mot roïna dels valencians de cara a fora, i no és del tot certa.