Cinc generacions de flequers

Ca la Maua, una fleca de Tortellà menada des de fa almenys 132 anys per una mateixa família, ha canviat d'amos. En Ricard Aiguaviva i la seva dona, la Paquita Vilanova, s'han jubilat i com que les seves filles i gendres tenen unes carreres professionals que res tenen a veure amb el pa, la cadena s'ha trencat. Des de fa uns dies, la fleca la porta el Forn Vidal, una empresa de Sant Joan les Fonts que té diverses botigues.

A Ca la Maua sempre s'havien fet el pa ells mateixos. “I amb llenya”, remarca en Ricard. Fins fa poc encara feien servir el forn que tenia el 1883 la Margarida Blanch, la primera avantpassada que va portar el negoci de la qual es té constància documental i que, molt probablement, ho havia heretat dels seus pares. Va succeir la Margarida la seva filla Quimeta Vim, que es va casar amb un taper i culleraire anomenat Joan Jou. El negoci va passar al seu fill Llorenç i d'aquest, a la seva filla Pepita, la mare d'en Ricard. Amb tots aquesta antecedents, semblaria que a en Ricard, nascut el 1947, no li quedava més remei que ser flequer.
En realitat, a casa seva volien que estudiés i el van fer anar als escolapis d'Olot. “Però no m'agradava”, admet. Els pares es devien rendir a l'evidència i als 14 anys en Ricard va començar a Ca la Maua, on el seu pare, amb l'ajuda de la mare i l'avi, portava el pes de la feina. En casar-se amb en Ricard, la Paquita també es va implicar en la botiga. Com que mai va donar per mantenir tota la família, la feina a la fleca es combinava amb altres oficis. En Ricard té una granja de porcs i la Paquita ha estat corresponsal de banca. Les dècades de 1950 i 1960 –recorda el matrimoni– es venien només pans rodons de quatre, dos i un quilo, que la gent –la majoria, de cases de pagès– recollien un cop per setmana, normalment els diumenges, aprofitant que baixaven a mercat. De mica en mica es van anar imposant els pans més petits i de diferents tipus. Ca la Maua sempre ha estat davant de l'església i a prop de l'ajuntament, i per això ha esta el lloc idoni de tertúlies, notícies i rumors. També el punt d'entrega i recollida de correspondència i on els forasters paraven a informar-se. “Això ha canviat molt”, reflexionen amb un deix de melangia.

“I el nom, d'on ve?”, els preguntem. No se sap del cert. La teoria més estesa –apunta en Ricard– és que hi havia treballat un mosso que es deia Dalmau. Amb el pas dels anys –diuen– el costum de simplificar els noms el transformaria en Maua. Quan la Margarida Blanch va agafar el negoci el 1883 ja es deia així.