Abans va ser l'Argentina

A mitjan gener del 2002, un jubilat argentí anomenat Norberto Roglich va anar a la seu del banc Bansud i, amb una granada a la mà, va amenaçar de volar el lloc si no li donaven els 22.217 dòlars que hi tenia dipositats. Roglich va recuperar els diners, però va acabar pres. L'escena, dramàtica, va ser un reflex del que es vivia en aquells dies a l'Argentina, assolada per sagnants protestes i pel canvi accelerat de cinc presidents que van succeir al corralito financer decretat el desembre del 2001. L'artífex d'aquella mesura va ser el ministre d'Economia, Domingo Cavallo, convocat d'urgència pel president, Fernando de la Rúa (1999-2001), per salvar la convertibilitat que ell mateix havia creat 10 anys abans.

Cavallo va prendre les regnes de l'economia d'un país que es dirigia irremeiablement a l'abisme. La paritat d'un peso/un dòlar imposada per Cavallo en els anys 90 va posar fi a la hiperinflació i va atreure inversions, però aviat es va convertir en una cotilla només sostenible amb endeutament. Impossibilitat de devaluar, el govern de Carlos Menem (1989-1999), primer, i De la Rúa, després, van acudir als préstecs externs per sostenir la moneda. De la Rúa, un polític conservador que va guanyar les eleccions gràcies a un pacte amb el peronisme més progressista, va prometre en campanya que no trencaria la paritat del peso amb el dòlar. Per a això va aplicar un ajust sense precedents: en pocs mesos va promoure el dèficit zero de l'Estat i va reduir un 13% els salaris dels funcionaris, les pensions i les assignacions socials, entre altres mesures extremes. A canvi, va aconseguir ajornar pagaments del deute extern fins al 2012, però els interessos es van elevar fins als 38.400 milions de dòlars (uns 35.000 milions d'euros d'ara).

El parany estava en ple funcionament. El 70% dels dipòsits eren en dòlars i el 66% dels préstecs al sector privat eren en moneda estrangera, però la majoria dels deutors tenien ingressos en pesos. Els ajustos van paralitzar definitivament l'economia i els rescats van activar la fugida de capitals. El 2001 van sortir 15.000 milions de dòlars del país. “No es tocaran els dipòsits; les mesures no són recessives, tot el contrari”, proclamava mentrestant Cavallo. El dissabte 1 de desembre, el ministre va anunciar que, a partir de dilluns, els estalviadors només podrien retirar 250 pesos-dòlar per setmana de 18 milions de comptes bancaris. La resta dels diners s'hauria de treure a través de targetes de crèdit o dèbit.

La mesura va portar milions de persones de classe mitjana als carrers, que a cop de cassoles van exigir els seus dipòsits. Als barris marginals es van succeir els saquejos a supermercats. Els dies 19 i 20 de desembre, les protestes a la Plaza de Mayo, seu del govern nacional, es van saldar amb 27 morts. El president De la Rúa va decretar llavors l'estat de setge, la seva última decisió de govern abans d'abandonar la Casa Rosada en un helicòpter. Mentrestant, els bancs van haver de blindar les seves sucursals per evitar que els clients les destruïssin a cops de martell. El default i la devaluació ja eren inevitables.

Abans del Cap d'Any, el fugaç president Adolfo Rodríguez Saa va declarar impagables 102.000 milions de dòlars de deute extern, en la que va ser, fins a la de Grècia, la major suspensió de pagaments de la història. El 6 de gener del 2002, el president Eduardo Duhalde, elegit pel Congrés, va posar fi a 11 anys de l'“un a un” i va devaluar la moneda. Juntament amb la fi de la convertibilitat va aprofundir les restriccions bancàries amb l'anomenat corralón. Va transformar així a pesos devaluats els dipòsits bancaris en divisa nord-americana i va reprogramar la devolució dels fons a termini fix d'uns 46.000 milions de dòlars. Al carrer, l'efecte va ser devastador: la pobresa va arribar el 2002 al 66% de la població i el producte intern brut (PIB) es va ensorrar un 11%. Tres de cada deu argentins estaven a l'atur.

Però van ser també moments de solucions improvisades i imaginatives. L'abaratiment de productes va treure de la fam centenars de milers de famílies, mentre les fàbriques, en mans dels seus obrers, sota el model de cooperatives, es van convertir en marca de la recuperació. Després vindrien el boom de les exportacions de matèries primeres, el vent de cua regional i el creixement fins a taxes xineses. Però aquesta ja va ser una altra història.