Un futur lligat a la sal

Si una decisió ha estat capaç de generar consens al voltant de l'explotació de la potassa al Bages és la de tenir un pla director urbanístic (PDU) que reguli i ordeni l'activitat minera a la comarca. S'ha acabat això de posar pedaços. “Seria un error, com ho ha estat durant molts anys, anar actuant puntualment. Hem de buscar una solució global i molt més transversal des del punt de vista infraestructural, mediambiental i territorial”, explica Agustí Serra, director general d'Ordenació del Territori i Urbanisme de la Generalitat de Catalunya.

Tot i que “fa molts mesos” que s'està perfilant aquest pla, l'inici de la redacció tot just es va aprovar el 28 de maig passat, amb l'objectiu, segons Serra, de tenir el PDU aprovat definitivament i en vigor a mitjan 2016. Un termini excessiu pel president de l'empresa ICL Iberia Súria & Sallent (abans Iberpotash), José Antonio Martínez Álamo, que en un acte al Cercle d'Infraestructures, la setmana passada, reclamava al govern que aprovés el PDU abans d'acabar la legislatura: “El PDU s'ha de tirar endavant immediatament, ja que els canvis electorals poden modificar les coses i aquest és un projecte de país.” Per part de l'única indústria productora de sals potàssiques a Catalunya, una societat hòlding del grup israelià ICL, ara hi ha pressa. “[El PDU] És el que demanàvem des de feia molt temps, perquè és l'única manera de poder desenvolupar un pla industrial de l'envergadura del nostre. Si haguéssim tingut aquesta fórmula administrativa, avui no estaríem parlant de molts dels entrebancs que ens han posat al projecte des d'àmbits molt concrets”, comenta Joan Güell, secretari del consell d'administració d'ICL.

Des de totes les parts neguen que aquest PDU acabi sent un vestit fet a mida per a ICL, la qual, mitjançant el seu pla Phoenix (amb una inversió total de 800 milions d'euros), vol reactivar la mineria al Bages. Però és obvi que la primera empresa de la comarca en facturació –amb un valor econòmic distribuït de 595 milions d'euros (un 41% més) entre el 2011 i el 2013, una despesa de 179 milions en compres a proveïdors a la Catalunya Central i un 28% del total d'ocupats de Súria, Sallent i Balsareny, segons un estudi encarregat per ICL a PwC– hi té molt a dir.

A banda de la nova planta de cristal·lització d'ICL per obtenir sal vacuum a Súria, que ha d'entrar en servei els primers mesos del 2016 i que servirà per tractar (i posteriorment comercialitzar per part d'Akzo Nobel) el clorur sòdic acumulat als dipòsits salins com el del Cogulló (Sallent), on el 30 de juny del 2017 han de cessar els abocaments, el PDU també haurà de regular la segona fase del pla Phoenix. Aquesta fase, amb una inversió prevista de 280 milions d'euros fins al 2018, inclou la construcció d'una segona planta de sal vacuum a Súria i, entre altres coses, les infraestructures logístiques per donar sortida comercial a aquesta producció, a més d'una nova terminal de càrrega al port de Barcelona.

Tren i col·lector

El PDU haurà d'estudiar, també, com s'optimitza el transport viari i ferroviari, i dotar-lo de doble ample de via perquè es pugui connectar amb el corredor Mediterrani i el port. “Ha de ser possible des del Bages moure milions de tones de manera eficient, pensant a arribar a tot el món amb l'ajut dels nostres ports”, diu Güell. Però, segons el secretari del consell d'administració d'ICL Iberia Súria & Sallent, la sal no només ha de viatjar per mitjans de locomoció convencionals, sinó que també s'ha de poder transportar per canonades fins al mar. Per això, fa falta posar en marxa “infraestructures cabdals” com és el nou col·lector de salmorres, obra d'uns 100 milions d'euros de cost que el conseller de Territori, Santi Vila, diu que s'ha de començar “tant sí com no” el 2016.

Un altre dels principals objectius del PDU és garantir una retirada ordenada de l'activitat minera a Sallent, d'aquí a dos anys, de manera que quedi replegada a Súria. David Saldoni, alcalde de Sallent, té clar que el trasllat dels treballadors al municipi veí ha de garantir la pau social i que caldrà definir bé com es transformarà tot el sòl propietat d'ICL, des de la mina Vilafruns fins al runam de la Botjosa, “gairebé 700.000 m², que es poden convertir en un nou polígon industrial”. En aquest sentit, Güell subratlla que la seva aposta per Sallent, juntament amb el territori, continua. “Som conscients que en l'espai que deixarà la indústria actual hi pot haver moltes empreses interessades, i especialment aquelles que tenen la sal com un component bàsic, entre les quals nosaltres mateixos. El que farem és posar a disposició d'aquestes empreses l'espai i les seves oportunitats.” Joan Ramon Perdigó, portaveu de la plataforma ProMineria, parla de convertir Sallent en un pol d'atracció per a les indústries químiques del Tarragonès. “Si s'han d'expandir, el Bages seria un molt bon lloc per tenir-hi un altre polígon quimicoindustrial”, opina.

A Sallent, però, la gran herència que els ha deixat l'extracció minera –una espina clavada fa anys– és el dipòsit salí del Cogulló. Pel que fa a la seva restauració, l'objectiu d'ICL és comercialitzar les tones de sal que hi ha allà i dissoldre mitjançant el nou col·lector de salmorres la sal que no es pugui comercialitzar. “Per primera vegada, hem posat data final a la muntanya, un període màxim de 50 anys des del moment en què el nou col·lector pugui estar operatiu. Aquest és el nostre compromís. Si és acceptat, la restauració final s'haurà de plantejar definitivament en aquests termes”, afegeix Güell.