“Estan trencant l'equilibri comercial entre petits i grans”

La Confederació de Comerç de Catalunya (CCC) va pronosticar que les rebaixes que van començar l'1 de juliol podrien ser les millors des de l'inici de la crisi, gràcies a l'augment del poder adquisitiu, la caiguda de l'atur i el repunt de la confiança dels consumidors.

El primer cap de setmana va ser tan bo com preveia la CCC?

Les rebaixes han començat amb ganes. Els matins la gent ha anat a comprar, les tardes ja són més dures, amb tanta calor. La calor va bé perquè la gent no només consumeix roba, sinó productes de beure, ventiladors, aires condicionats... però no recordo cap primer cap de setmana de rebaixes amb aquesta calor. Això condiciona l'hora d'anar a comprar.

Han començat amb descomptes molt grans?

Hi ha hagut de tot. Les rebaixes són per treure el gènere que ha quedat a la botiga i que no tindrà continuïtat al proper any, i els descomptes poden arribar al 60 per cent o al 70 per cent. Cada botiguer veu el seu nivell.

Com estava, la demanda, abans de les rebaixes?

També depèn de sectors, de carrers i de poblacions. Els carrers cèntrics han començat a notar una miqueta el creixement de l'ocupació o que les famílies en què treballen tots tenen més diners a la butxaca. Però això no és general. A Barcelona hi ha alguns carrers molt cèntrics que funcionen molt bé, però també hi ha barriades on és més difícil. Si mirem Lleida, la part més comercial també funciona bé, però en els carrers del costat o les barriades ho tenen més difícil. En algun lloc es comença a sentir, però no és global. A més, depèn de les necessitats, si es compren cotxes no es compren tantes altres coses. En èpoques passades, quan es compraven molts pisos no es compraven altres coses perquè el primer any, quan es fa una despesa grossa, la gent s'espera a comprar més coses.

Però han de comprar el sofà, i la tele...

No és que no es vengui. Es ven, però distribueixen la despesa.

Hi ha qui calcula en un 20% la proporció de botiguers que han començat les rebaixes abans de la data oficial, aprofitant que han recorregut contra la llei catalana.

Crec que no ha estat tant. La gent esperava el començament oficial, i una cosa que ho demostra és que la setmana abans no es treballa: miren, proven, però no compren. Fan la llista i s'esperen. Aquest any ha passat igual, el consumidor ha esperat, tot i que les ofertes ja hi eren. El consumidor té clar el calendari de les rebaixes i també té clar que, per comprar producte barat, no cal esperar que hi hagi rebaixes perquè n'hi ha tot l'any.

Obertura els dies festius. Barcelona hauria de ser un municipi comercialment turístic?

No. Volem que quan hàgim de decidir una compra hàgim d'agafar un tren i anar-nos-en a Barcelona? Volem que els nostres barris no tinguin botigues? Tot no es pot tenir en aquesta vida. No pot ser que el comerç de Barcelona pugui obrir tot l'any, perquè llavors quedaria tot l'entorn, que és tot Catalunya, amb menys possibilitats per vendre, i necessitem que el comerç sigui equilibrat i que el consumidor trobi prop de casa seva productes de la seva satisfacció.

Barcelona ho xuclaria tot?

Xuclaria massa. Per tant, si el consumidor vol triar, és millor que hi hagi comerç a barriades, als centres de les ciutats i a Barcelona. Ara bé, si ens conformem a comprar el que hi hagi a prop i a haver d'agafar el tren o el cotxe per anar a buscar el que no hi trobo...

Hi ha l'alternativa que ha Barcelona puguin obrir els festius només en els barris més turístics...

Els turistes compren, però la setmana té molts dies. Viatjant, si he trobat que un dia era tancat i volia comprar, la botiga l'endemà encara hi era.

Parlant d'agafar el cotxe par anar a comprar, ja han començat les obres de l'outlet de Viladecans, la paralització de l'ampliació de la Maquinista no se sap quant durarà...

L'aturada que hem tingut en les inversions han fet que tant ajuntaments com l'Incasol tinguin un patrimoni que es posa a la venda al millor postor. Si volem que per comptes d'un parc científic hi hagi un clon d'una gran superfície, doncs aquest és el país que tindrem, i ja rectificarem d'aquí a 30 o 40 anys.

Sempre s'ha dit que a Catalunya hi ha consens sobre un model comercial amb equilibri entre petits, mitjans i grans formats. Existeix aquest equilibri, o s'ha trencat?

L'equilibri és bo perquè el consumidor pugui triar. Si es tracten les implantacions de grans superfícies d'aquesta manera, aquest equilibri el trencaran. Si tanca una gran fàbrica, es veu al moment, però amb nosaltres no passa així, és un degoteig continu de tancaments fins que dius: teníem això i ja no ho tenim. Quan els ajuntaments i l'Incasol decideixen donar permís on el donen i com el donen, és quan decideixen quin país volen.

Els ajuntaments es barallen per atraure un Ikea o un Decathlon.

I parlen dels llocs de treball que es creen i dels diners que significarà per a l'Ajuntament. Tots en van necessitats, però nosaltres també, hem estat set anys posant diners a les botigues i majoritàriament mantenint els nostres treballadors. Doncs que facin el mateix, que esperin una miqueta més. Si ara no hi ha diners per fer el parc científic, doncs que s'esperin, que són diners de tots i espai de tots. Si ho fem els privats, també ho poden fer ells, que són més grans.

Com pot subsistir, el petit comerç, amb la competència dels grans grups?

Amb agilitat. Som els que som propers al consumidor i hem de preveure'n les necessitats, perquè és possible que necessitin quelcom d'aquestes grans empreses però també altres coses que tenim nosaltres que els satisfan molt. Perquè és còmode, perquè els agrada, perquè els donem consells, perquè estan segurs que allò que els estàs recomanant funciona...

El comerç de proximitat en alimentació funciona.

S'estan obrint moltes botigues amb èxit. El gust d'uns espinacs acabats de collir no té res a veure amb els d'uns que han viatjat per mig món, i la diferència de preu no és tanta.

Tornarem a tenir comerç de proximitat amb el vestit, o definitivament es fabricarà a la Xina?

Quan comprem, decidim què volem cobrar cada mes. Si vull cobrar cada cop menys, he d'anar ha comprar roba de la Xina, perquè qui la fa ha de tenir com a mínim un sou semblant al meu. Quan comprem barat, estem decidint rebaixar-nos els sous, perquè al cap de quatre dies algú altre farà la nostra feina per quatre rals.

Tornem a Barcelona. Vostè entén les estripades de vestidures que hi ha cada cop que una botiga centenària tanca perquè li apugen el lloguers després de dècades de tenir-lo congelat?

Hi ha hagut algun comerç emblemàtic que ha tancat, però cal tenir en compte que qui tenia aquest lloguer barat feia la competència deslleial als que havien de pagar un lloguer normal. La propietat s'està posant al preu actual, i potser en zones haurà de baixar.