“Els EUA tots sols no poden tirar l'economia global”

Durant bastant temps, els mercats s'han sentit còmodes amb la idea d'un equilibri econòmic global, no molt gran però estable: el baix creixement a Europa i el Japó quedaria compensat per una gradual recuperació als Estats Units i una forta expansió continuada als països emergents. Aquesta idea s'ha vist alterada per les dades procedents de la Xina i d'altres economies emergents, que indiquen una notable desacceleració. Efectivament, llevat de l'Índia, tots els països emergents sistèmicament importants, estan en desacceleració: el Brasil, la Xina, Rússia, Turquia... L'ansietat dels mercats s'ha vist agreujada per un altre factor: una menor confiança en la capacitat dels bancs centrals a l'hora de gestionar bé les seves polítiques per fer front als reptes. Amb les darreres complicacions procedents del món dels emergents –més que d'Europa o dels Estats Units–, hi ha més preocupació per l'eficiència de les polítiques que s'hi prenen. I hi ha una presa de consciència que l'abast de les polítiques del BCE i de la Reserva Federal, dos bancs centrals altament respectats, és molt més limitat en aquestes circumstàncies.
Quant als efectes secundaris, els estrictament econòmics es poden contenir. El gran risc és que l'agitació financera, inclosa una volatilitat a l'alça, es traslladi a l'economia real i alteri el comportament de les famílies i de les empreses, fent que la gent vulgui gastar menys i que les companyies estiguin menys disposades a invertir.

Tot i contribuir al creixement global, l'economia nord-americana, per ella mateixa, no està en una posició de treure de forma decisiva l'economia global del seu estancament. No em malinterpreti: l'economia nord-americana segueix sent la més forta del món i el que passi aquí té una importància cabdal. El problema és que, tot i que l'economia dels Estats Units segueix recuperant-se, és improbable que el seu creixement sigui sostenible per si sol. I això és el que es necessita per adquirir el paper de motor per a una recuperació global sòlida.

És un escenari de risc, però no l'escenari principal. Les principals amenaces ja no provenen dels bancs. El que va fer que la crisi financera del 2008 fos especialment dolorosa és que va colpejar el sistema de pagaments entre els bancs, el sistema nerviós d'una economia de mercat. La confiança necessària per completar simples transaccions va literalment desaparèixer, fet que va provocar fracassos en cascada i paralitzacions dels fluxos de capital, que van col·locar el sistema global molt a prop d'una llarga depressió. El sistema de pagaments i compensacions està en més bona forma avui. Alhora, han disminuït els riscos sistèmics associats als bancs després d'haver-los obligat a augmentar el capital, a valorar de forma més realista els seus actius i passius i a desfer-se d'actius sospitosos. Però això no vol dir que no hi hagi riscos. De fet, alguns d'ells han mutat i han emigrat fora de les àrees tradicionalment regulades i vigilades de prop. Ara estan en els no-bancs.

Europa necessita avançar en quatre àmbits polítics, de forma simultània. I tot i que el BCE ho intenta –i ho intenta de valent–, no està en una posició de complir en aquestes quatre àrees crítiques. En primer lloc, els països han d'avançar més decididament en l'aplicació de reformes estructurals favorables al creixement. Segon, han d'obtenir una millora en la composició de la demanda agregada. Tercer, encara hi ha parcel·les de sobreendeutament que s'han de resoldre. Finalment, s'han de fer progressos en l'arquitectura regional, i fer que el tamboret de l'Eurozona passi de tenir una pota i mitja (unió monetària i unió bancària) a tenir-ne quatre (aquestes dues, més la integració fiscal i una coordinació política més estreta). Per més que s'hagi compromès a fer el que calgui per ajudar a la recuperació econòmica i financera, el BCE no disposa dels instruments adients per aconseguir avenços decisius en aquestes quatre àrees. Així doncs, el millor que pot fer és guanyar temps perquè els polítics s'aclareixin i prenguin les decisions que facin falta. Quant al tema de l'austeritat, cal evolucionar cap a un enfocament més receptiu, el que jo en dic una “austeritat intel·ligent”. Seria una austeritat que encaixa amb les necessitats de més a llarg termini de generar un creixement robust i crear suficients llocs de treball.

Com molt bé diu, és un flux dramàtic, que ha comportat tragèdies importants i sofriment. En termes estrictament econòmics, hi ha un desequilibri brutal entre l'oferta i la demanda de refugiats. Fugint de terribles i deplorables condicions a casa seva, desenes de milers de persones arrisquen la vida amb l'esperança d'aconseguir-ne una altra més suportable per ells i les seves famílies. És una oferta que no disminuirà aviat. A l'altra banda, la demanda de refugiats és limitada, causant així grans colls d'ampolla. Mentre que alguns països, liderats per Alemanya, han adoptat una aproximació intel·ligent –combinant humanitarisme amb la creença que donant suport als refugiats també s'obtenen amb el temps treballadors productius–, la majoria encara han de respondre adequadament a aquest repte històric. I, per empitjorar les coses, no s'ha preparat la coordinació regional. Una solució completa requereix passos tant des del cantó de l'oferta com del de la demanda. La proposta de Brussel·les de quotes per país és una manera de forçar una demanda més elevada de refugiats en tota la UE. Però encara que els estats membres les acceptin, no serien una solució a llarg termini si no es prenen accions també per millorar les condicions en els països d'origen dels refugiats.

Malauradament, la crisi grega no s'ha acabat. I no s'acabarà mentre Grècia no sigui capaç de generar un alt creixement i una considerable ocupació. Una reestructuració més profunda del deute és una de les mesures que necessita Grècia. Sense això, un excés de deute seguirà frenant la inversió i afeblint la dinàmica de creixement del país. Com aconseguir millor això depèn de Grècia i dels seus socis europeus.

L'onada de partits no-tradicionals o en contra de l'establishment és patent en la major part d'Occident. Als Estats Units, va començar amb l'aparició del Tea Party, i ara evoluciona cap a la sorprenent popularitat de candidats presidencials com Donald Trump i Bernie Saunders. Això és visible en bona part de l'Europa occidental. Aquesta és una observació contextual important ja que parla de la desafecció general dels ciutadans respecte a l'actuació de l'establishment polític; i és un fenomen particularment preocupant quan es tradueix en suport a partits extremistes, alguns dels quals són també partits monotemàtics. L'efecte immediat d'això és complicar la governança als partits tradicionals. I això es produeix en un temps en què els ciutadans esperen que els seus governs afrontin una sèrie de reptes econòmics, financers, socials i geopolítics. Per preocupant que això sigui, no crec que ens encaminem caps als anys 1930. Però necessitem un catalitzador que aplegui la classe política de la manera que més bé serveixi a aquells que els han elegit.

Més que preocupats, jo diria que els mercats estan prestant atenció. És comprensible: Catalunya representa una part destacada de l'economia espanyola, que és la quarta més gran de l'Eurozona. Per tant, és clar que els preocupa com es gestiona aquesta situació. I importa més enllà de l'Eurozona també. Avaluant el que preocupa als mercats, pren força la idea que és en l'interès de tothom –de Catalunya, de l'Estat espanyol i d'Europa– gestionar aquest procés d'una forma ordenada (i sobretot després de totes les tensions causades per la crisi grega). I com a tal, això inclouria mantenir una Catalunya independent dins de la UE.