La contribució dels economistes fins al 27-S

Al llarg del procés polític català fins aquest 27-S la discussió al voltant de temes de contingut econòmic ha ocupat un espai considerable. És lògic perquè, d'incògnites en aquest terreny, com menys n'hi hagi millor, i la transcendència de les eleccions exigia aclarir-ne tantes com fos possible, o com a mínim reduir
en algun grau la incertesa.

La discussió sobre els temes econòmics relacionats amb la independència, que és el que plantegen les eleccions plebiscitàries, han seguit un patró molt semblant a la que s'ha produït en altres temes. D'una banda, posicions amb bagatge analític (predominants en l'independentisme), i de l'altra, posicions més corresponents a passió pura (predominants en els dependentistes). Tan passionals i mancades del mínim rigor exigible, que han caigut pel seu propi pes al cap de poc d'haver-se formulat, amb el ridícul consegüent. L'amenaça de corralito feta pel governador del Banc d'Espanya o la de fuga dels bancs que operen a Catalunya (Caixabank i Sabadell inclosos), il·lustren la improvisació i la barroeria amb què s'han formulat les posicions. Però el mateix es
pot dir pel que fa a les mentides sobre la sortida de l'euro, la pertinença a l'espai econòmic europeu, la inversió estrangera, la viabilitat econòmica del país, la insolvència d'un hipotètic estat català, les mentides sobre les pensions i un llarg etcètera.

L'estil de l'unionisme, amarat de tòpics i des de la prepotència, hauria fet molt de mal si un gran nombre d'economistes no haguessin fet, gratia et amore, molts esforços per estudiar les dimensions de la independència i no haguessin plantat cara a moltes mentides. Gràcies a tots ells per haver posat llum sobre temes sovint espessos, ja que, en absència de les seves contribucions, potser no hauríem arribat tan lluny.