Una paradoxa de Ciutadans, el PSC i el PPC

L'autointerès és un motor bàsic del progrés econòmic i social. Adam Smith va deixar escrit que no era gràcies a la benevolència del forner que sopàvem, sinó gràcies al fet que ell mirava pel seu propi interès. Gràcies a l'autointerès de milions de persones es produeixen béns i serveis que beneficien productors i consumidors. Quan paguem 1,5 euros per un pa de pagès de mig quilo, donem negoci al forner en benefici seu i nostre.

En unes eleccions, les propostes dels partits també giren al voltant de l'autointerès dels electors. En general, un partit de dretes atraurà més els rics perquè saben que governarà defensant la seva riquesa, mentre que un d'esquerres atraurà els vots dels menys acabalats, que saben que distribuirà més la riquesa i així podran tenir més rendes. En totes les eleccions es toca la butxaca dels ciutadans, i és obvi que l'autointerès ocupa un espai a l'hora de decidir el vot. En les darreres, tres partits s'han situat clarament en contra d'una opció –la independència de Catalunya– que està tècnicament demostrat que milloraria el benestar material de tots els catalans.

Arrimadas, Iceta i Albiol han proposat seguir si fa no fa igual que ara (PSC) o accentuar (C's i PPC) el maltractament econòmic que reben els catalans, inclosos, és clar, els seus votants. És com
si al forner de l'exemple d'Adam Smith els consumidors decidissin pagar-li 3 euros en comptes d'1,5 pel pa, a canvi de menjar-se'n només la meitat. El forner estarà molt content, perquè, al seu autointerès, ara s'hi afegeix el dels seus clients. Ja es veu que una proposta d'aquest tipus no es fonamenta en l'autointerès dels votants, sinó en una mena d'autoodi, el mateix que proposaran per al 20-D Rajoy, Rivera (negació de Catalunya) i Sánchez i Chacón (buit legal federal) als seus votants catalans.