Un any de crisi i…

Ara ha fet un any del començament de la crisi econòmica. Anava precedida d'una fallada del sistema financer nord-americà (a l'exterior) i d'un molt perllongat període de creixement al nostre país i a molts del nostre entorn. Període en què destacaven altes taxes de creixement i d'ocupació, assolint-ne rècords.

Hi havia veus (poques) que alertaven de riscos, però la fressa incontenible dels ginys comptadors de bitllets les tapaven. Què deien?, què alertaven? Deien que bastir un edifici econòmic sobre uns fonaments limitats (construcció i turisme) i de poca qualitat (en especial el turisme) era arriscat, gairebé temerari.

La crisi ha afectat tot el món, des dels països rics fins als emergents i també els pobres. Els trets comuns han estat una contracció del crèdit i del consum, per tant de la inversió, la producció i l'ocupació. I un rellançament de l'estalvi que havia arribat a assolir cotes molts baixes a casa nostra, però amb un gran endeutament de famílies i d'empreses.

Ara hi ha un sentiment de desconcert. D'una banda molta gent es pregunta per què s'ha d'ajudar amb diners públics unes empreses (bancs i caixes) els gestors de les quals han demostrat seguir unes pràctiques com a mínim poc ortodoxes quan no directament reprovables. De l'altra, hom també es pregunta per què si la majoria dels països rics han frenat la caiguda i comencen a recuperar-se no ho fem també nosaltres. Finalment, ens preguntem el perquè de la diferència en el creixement de l'atur entre els països semblants al nostre i nosaltres.

La pregunta, però, és doble: on som? I a on ens dirigim?

Pel que fa a la primera, hem de dir que ha passat una mena de tsunami econòmic que ha destruït cents de milers de llocs de treball i milers d'empreses. En general podem concloure que la principal víctima han estat els mals empresaris, però no totes les destruïdes eren d'empresaris barroers ni podem dir que aquests hagin desaparegut. Sí que han disminuït significativament. Aquesta és la part bona.

La dolenta la constitueixen els mils i mils de treballadors que han vist que tot i que feien bé la seva feina, o almenys ho intentaven, això no ha frenat els seus acomiadaments.

Quant a on ens dirigim, crec que és erroni pensar que quan emergim de l'actual situació (finals del 2010) tornarem a on érem. No, no ho crec. Caldrà tenir unes empreses competitives amb uns treballadors molt ben formats i amb una administració pública eficient. D'on sortiran aquests empresaris? En quins sectors productius s'establiran?, quins productes faran?, de quina gamma? Tornarem a intentar desbancar els empresaris asiàtics i sud-americans? Si ho fan així s'equivocaran.

A on s'estan formant aquests treballadors? Per quan la millora de l'eficiència de l'administració? Agrupar l'autonòmica en un sol edifici no és suficient. I la local?, i l'estatal?, i la judicial? En les respostes correctes d'aquestes preguntes hi ha la clau de volta de la sortida (bona) de la crisi.