Cent anys de la central de Talarn

El 2 de març de 1916, avui fa cent anys, el primer grup de turbines de la central hidroelèctrica de Talarn va començar a produir electricitat. En el moment de la seva estrena, la de Talarn era la central amb la presa més gran de tot Europa i la setena del món, i l'electricitat que produïa va permetre a la Catalunya metropolitana fer el salt cap a una segona revolució industrial que la va reafirmar com a motor econòmic de l'Estat i una de les regions més industrialitzades d'Europa.

Avui, la central hidroelèctrica conserva la seva aparença centenària, tal com la va construir la Barcelona Traction, Light and Power Company, La Canadenca. L'edifici i els quatre grups de turbines instal·lats el 1916 conserven les mateixes carcasses. “Hem volgut mantenir l'esperit dels nostres rebesavis, els que van construir aquesta central”, va explicar ahir el responsable de l'agrupació de centrals del Baix Pallaresa de la companyia Endesa, Lluís Toha. “Per dins, això sí, no tenen res a veure amb les de fa cent anys. La tecnologia és totalment actual i la central es controla de manera remota des de la centra d'Endesa a Lleida. És un complex hidroelèctric amb aparença de principis de segle XX i amb tecnologia del segle XXI.”

La central treballa amb l'aigua de la presa de Sant Antoni, construïda per a l'ocasió, i produeix una mitjana de 119.086 MWh anuals. En el seu dia va ser la més gran (abans l'empresa rival de La Canadenca, Energia Elèctrica de Catalunya, havia construït la de Cabdella, la primera del país, el 1914, i en paral·lel La Canadenca va construir la de Seròs, al Segrià) i la seva energia servia per abastir l'àrea industrial de Barcelona. Avui, la seva producció es regula dins de la xarxa d'Endesa, actual successora de les diverses companyies hidroelèctriques que al llarg del segle s'han fet càrrec de les centrals del Pirineu, i és l'equivalent al consum elèctric de 44.000 habitatges.

La seva construcció, i la de la resta de centrals, va canviar un Pirineu en plena crisi, ja que havia perdut en la dècada anterior un terç de la seva població. Uns deu mil homes es van desplaçar a la conca de Tremp per participar en la construcció de la presa i de la central. Entre ells, enginyers canadencs, nord-americans i anglesos, que van portar al Pallars Jussà costums i vestimentes que no s'havien vist mai. Fins i tot es va obrir una fàbrica de producció de whisky, amb què els tècnics estrangers mataven les hores lliures.

Molt més dures eren les condicions dels milers d'obrers, desplaçats des d'altres punts de Catalunya i de l'Estat espanyol. Feien jornades de dotze hores els set dies de la setmana, en unes condicions climàtiques duríssimes i dormint per torns en barracons aixecats per a l'ocasió. Quan van acabar les obres de la presa i la central de Talarn (van durar quatre anys), La Canadenca els va desplaçar aigües avall del Noguera Pallaresa, fins a Camarasa, per construir una nova central hidroelèctrica. Allà es van reproduir les dures condicions de treballs, fins que el febrer de 1919 els obrers es van declarar en vaga. La protesta es va traslladar de seguida a Barcelona, on es va convocar una vaga general que va paralitzar bona part de la indústria catalana durant més d'un mes. Va ser el primer gran èxit del moviment obrer català i va culminar amb el decret que establia per primer cop la jornada de 8 hores.

Per recordar la història de l'electrificació a Catalunya, Endesa deixarà exposada de manera permanent a Talarn la trentena de peces del seu fons històric que conformen l'exposició El Pallars il·lumina Catalunya, estrenada el 2012 coincidint amb el centenari de l'inici de les obres i que durant aquest temps s'ha exposat de manera itinerant en diversos llocs del país. L'exposició s'instal·larà de manera permanent a l'antic magatzem i taller de la central hidroelèctrica. “L'arribada de l'energia hidroelèctrica va ser clau per a la indústria catalana, que fins llavors funcionava amb carbó, cada cop més car i de mala qualitat”, va explicar ahir la coordinadora del fons històric d'Endesa, Vanessa López. Un personatge clau en aquest procés, explica López, va ser l'enginyer en cap de tramvies de Barcelona, Carles Montañés. Coneixedor dels efectes de l'electrificació en altres zones d'Europa, Montañés va planificar l'electrificació de la regió de Barcelona gràcies a centrals instal·lades al Pirineu. Va deixar la feina per ocupar-se plenament en el projecte, però la banca del país no va ho va veure clar i li va negar el finançament. Amb aquest motiu, va contactar el 1911 amb l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson, impulsor de l'electrificació al seu país, a Mèxic i al Brasil. “Va aconseguir que vingués a Barcelona, i el va portar a Vallvidrera perquè tingués una imatge clara del potencial de l'operació, amb la vista del pla de Barcelona i del Vallès plens de fàbriques fumejant carbó”, explica López.

El va convèncer. Pearson i Montañés es van associar i amb capital canadenc van crear la Barcelona Traction Light and Power, van aconseguir la concessió de drets d'aigua al Noguera Pallaresa i al Segre i, un any després, començava la construcció de les centrals de Talarn i de Seròs, mentre un empresari de Sort, Emili Riu, feia el mateix a la conca del Flamisell, creant Energía Eléctrica de Catalunya. L'electricitat havia arribat a Catalunya.