L'últim que tanqui la porta

Al maig del 1969 vaig entrar a treballar a la sucursal de Girona de Banca Catalana. Feia poc més d'un any que s'havia inaugurat i si no ho recordo malament hi treballaven trenta-set persones. Avui, amb la tecnologia informàtica, tot el volum de negoci que gestionàvem es podria fer perfectament amb menys de dues persones. De fet, ara difícilment trobaríem una sucursal bancària amb trenta set empleats llevat que sigui un servei central. Amb els anys, va començar a aparèixer la informàtica, els primers programes eren molt senzills, però ràpidament la tecnologia es fa anar sofisticant i d'aquells tancaments manuals de juny i desembre, que ens ocupaven bona part de la plantilla fins a altes hores de la matinada, van passar a fer-se automàticament sense que ni ens en adonéssim. La informàtica va substituir molts llocs de treball i va provocar un canvi radical del perfils d'empleats, puix que no tothom estava preparat pel canvi tecnològic. L'amortització de llocs de treball va provocar un estalvi important de personal i va afavorir l'obertura d'una multitud de sucursals a poblacions i pobles que, d'altra manera, hauria estat impossible.

La segona onada de la tecnologia ja fa temps que ha arribat. Primer va ser introduir-nos l'autoservei, gasolineres, autopistes... ara ja en grans superfícies pots pagar sense que ningú t'hagi d'atendre a la caixa. Les targetes de crèdit van començar una estratègia afavorint la instal·lació de caixers automàtics que alliberaven molts de tràmits de caixa, i s'ha anat ampliant a altres operacions. I la tercera onada comença ara amb la banca a internet, en què ja no cal acudir a sucursals per fer qualsevol operació, igual com a través d'internet pots comprar bitllets d'avió, reservar hotels, comprar tota mena de roba, i qualsevol cosa de tecnologia, llibres, etc. Fins i tot he vist com botigues de roba de grans cadenes estimulen que els seus clients comprin per internet i que si no els agrada o els va malament, es pot tornar a la botiga. I en algun cas, el preu de la peça és més barata.

Aquesta setmana, en el sector bancari hi ha hagut una mena de tremolor per les notícies segons les quals tres entitats bancaries tenien previst, o veien a l'horitzó, un tancament d'oficines massiu amb una gran pèrdua de llocs de treball. La raó l'hem de trobar en les exigències de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional, a procedir una reestructuració que ha d'estar acabada el 2017. De fet, l'Estat espanyol, des de fa temps, ha estat molt bancaritzat, respecte a Europa. En el 2008 la bombolla immobiliària en va portar a tenir una mitjana de 998 persones per oficina i, en molts casos i en segons quines poblacions, era poc més de 400 persones. El 2015 la mitjana europea era de 2.100 i a l'Estat ja era de 1.450. Si totes aquestes dades les sumem a les exigències de la CE i en una situació de baixos interessos o interessos negatius i sentències com la de dijous passat sobre les clàusules sòl, la transformació cap a la banca digital és inqüestionable i ràpida; a més d'un previsible nou episodi de fusions bancàries. El procés cap a la banca virtual també ve esperonada per defensar-se de les noves plataformes o banca paral·lela que han sorgit afavorides per les noves tecnologies.

Amb tota aquesta transformació, a més de la pèrdua de llocs de treball, bona part de la clientela haurà d'emigrar de la banca presencial a la virtual. Segurament és per aquesta dificultat que quan el Banco Santander ha dit que tancaria 450 oficines i el BBVA preveu que al final del procés quedarà amb 1.000 oficines de les 3.800 que té, CaixaBank ha dit que no preveia tancar-ne més de les estrictament necessàries per les duplicitats, perquè per ells, totes les 5.000 que tenen són punts de venda en què atenen més de 10 milions de clients dels 14 milions que tenen. Les noves tecnologies i l'autoservei auguren un futur en què els llocs de treball encara seran més escassos i la plena ocupació serà una utopia ben real.