‘Grexit', ‘Brexit' i el risc polític

El somni de la Unió Europea no està passant el seu millor moment. Més aviat estem en un pendent centrífug en què qualsevol petita espurna podria esmicolar el gran projecte dels fundadors d'una Europa unida. I sembla que d'un temps ençà s'hi estan sumant riscos amb un potencial desestabilitzador important. Així doncs, és normal que els centres d'estudi de riscos europeu emetin alertes constant de la precarietat i la feblesa d'aquest gran projecte.

Encara no s'ha resolt la fallida econòmica de Grècia que apareix cíclicament cada vegada que s'ha de negociar una altra entrega de diners i la signatura d'un nou conveni. El problema de sostenibilitat fiscal grec és irresoluble i, per tant, el perill de no comptar amb les ajudes de la troica el podria abocar a ser un país fallit, amb totes les conseqüències negatives que comporta. De moment, les exigències per a un nou conveni són molt difícils de digerir fins i tot per un Alexis Tsipras que, en poc temps, ha passat de l'extrema esquerra populista a la política real. De fet, està reclamant una cimera amb la troica per arribar a un acord polític que desencalli la duresa mostrada fins ara per Christine Lagarde. Alguns analistes no veuen impossible que al final de tot Grècia surti de l'euro, un fet conegut com el Grexit.

Amb el tema grec pendent de resoldre, la UE es troba un altre factor de risc important per a les conseqüències imprevistes que pot tenir; em refereixo als resultats del referèndum del Regne Unit del 23 de juny per sortir de la UE, el conegut com a Brexit. De moment, les enquestes pronostiquen un empat. Realment, la incertesa és gran. El efectes econòmics i polítics d'una possible sortida serien importants, per bé que els britànics podrien tenir un altre efecte intern; el vot proeuropeu d'Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Cornualla. De moment, el Partit Nacional Escocès ja ha dit que si guanya el Brexit, ells tornaran a fer un referèndum d'independència perquè no volen sortir de la UE, una posició que podria seguir la resta.

El punt mort polític espanyol també és un factor de risc per a la UE, i Brussel·les ja ha fet observar més d'una vegada que mantenir tant de temps un país com Espanya amb un govern en funcions és un element que pot perjudicar l'economia espanyola i europea. L'informe que va emetre Jean-Claude Juncker al gener ja feia observar que “Espanya és vulnerable a la volatilitat dels mercats” i demanava als líders polítics responsabilitat per arribar a un acord de govern. I hi afegia: “Espanya necessita estabilitat política. Espero que estigui a l'altura.” Doncs no, no han estat a l'altura i estem abocats a unes noves eleccions de resultats incerts.

A aquests tres focus d'incertesa amb transcendència econòmica i política hi hauríem d'afegir els altres de transcendència de seguretat i socials, com són els afectes del terrorisme i de l'allau de refugiats que mobilitza una part dels ciutadans demanant més misericòrdia, i a l'hora de votar, donen suport democràticament a partits d'extrema dreta i xenòfobs. Aquesta dicotomia molt ben orquestrada pels governs malmena el prestigi de les institucions europees, quan els vertaders culpables són els respectius governs dels 28.

L'Europa estalviadora el proper 23 de juny, segons quin sigui el resultat del referèndum, potser començarà a alçar més fort la veu en contra de l'Europa gastadora; un altre risc que no podem obviar, segons com vagin les coses. La qüestió fonamental és: podrà la UE sobreviure sense ferides greus a tantes incerteses?

Sort en tenim dels clàssics com Epicur, que ens diu: “Arribarà un moment que et pensaràs que tot s'ha acabat. Aquest serà el principi.” O un dels pares de la UE, Jean Monnet: “Els homes només accepten els canvis resignats per la necessitat i només veuen la necessitat durant la crisi.”