«Com mos hem de veure»

Després de veure per TV3, «la nostra», el bantustan de garrotades que alguns mossos (segurament molts d'ells fills de pagesos o ells mateixos desnonats de la terra a causa de la crisi endèmica contra la qual de nou protestava l'històric sindicat agrari d'Unió) van esbandir a Reus contra la gent que, contra vent i marea, té cura de la nostra terra i dels nostres aliments, vaig tornar a pensar –com deia fa anys el meu col·lega Josep Català– que «això no és un país, és una estafa».

Més recentment (el 5 de setembre passat, en una manifestació similar a Tortosa), encara tinc present, mentre el remolc d'un tractor abocava al carrer, davant la delegació d'Agricultura, quilos de pebrots, tomàquets, melons, síndries i altres productes de l'horta ebrenca, que componien una patètica simfonia de colors, l'exclamació que deixà anar l'homenot d'Ulldecona, Manel Ollé, a qui tenia al costat: «Com mos hem de veure.»

Aquesta síntesi expressiva –tan pròpia del ràpid i sentenciós català de l'Ebre– reflectia a la perfecció l'estat de desolació a què es veuen abocades, al llarg dels anys i més greument en segons quins períodes, centenars de famílies de les nostres petites explotacions agràries. El drama ve de lluny i ara tot fa pensar que estem assistint a la part final de la representació: la desaparició si no completa sí residual del protagonista principal de la funció, és a dir, de la figura històrica, tradicional i tan simbòlica de l'home o la dona fent cultura agrària, podent-ne viure, comercialitzant directament els aliments i, de passada, mantenint els paisatges amb la seva vivor exultant, tan important com la llengua i cultura que hem heretat i que han perviscut gràcies a aquest conreu multisecular.

Sembla que els daus estiguin tirats (els de l'aliança perversa entre una estructura econòmica de monopoli agroindustrial, el silenci còmplice de l'estructura política i uns consumidors –talment com els productors– abatuts per aquest procés de fragmentació), però encara hi ha gent que lluita: els deslocalitzats industrials de Lear, a Roquetes, i entre tants la bona, soferta i traïda gent d'Unió de Pagesos, que aquests dies de primers de novembre, justament, fa trenta-cinc anys (el 1974), van fer els primers passos per remuntar el llarg silenci de l'explotació franquista sobre el camp.

Les imatges de Reus, certament, fan pensar molt: la prosperitat industrial i demogràfica de Catalunya –concentrada a les àrees litorals– s'ha bastit històricament (i després de la guerra encara més) de l'emigració rural, convertida en mà d'obra barata per a l'aixecament de l'imperi econòmic i en consumidora a preus desorbitats dels resultats d'aquest mateix imperi.

Aquest imperi econòmic ha fet figa i, en el trasbals per mantenir l'ordre social en democràcia, els governs, siguin d'un color o de l'altre, recorren, per contenir les explosions que es veuen venir, als nombrosos industrials o agrícoles que s'han deslocalitzat, de manera que es dóna la paradoxal circumstància que, a l'hora de defensar el jornal, uns mossos joves, que molt probablement han sortit d'oficis camperols, es veuen obligats a aixecar la mà, amb una porra com a arma dissuasiva, contra els que resisteixen als pobles i terres on els agressors vivien i treballaven segurament no fa gaire temps.

No em direu que no és la quadratura del cercle: gent del poble contra la mateixa gent del poble, amb els fruits que haurien de permetre viure a tots podrits per terra, mentre els grans senyors de les centrals distribuïdores, amagats en la seva impunitat, i el complicat i estratificat món polític, es passen els uns als altres les responsabilitats.