la contra
El drama de Lear
Els treballadors de l'empresa Lear de Roquetes ja havien ocupat els carrers de Tortosa durant tota la setmana per demanar feina
El Baix Ebre i per extensió el conjunt de la regió de l'Ebre ha estat sempre un territori desequilibrat. El sector primari era dominant i la poca indústria existent estava relacionada amb la producció agrària. A finals del segle XIX, quan les ciutats de Catalunya van trencar les muralles i es van obrir cap a nous horitzons socials, la major part –Reus, Igualada, Mataró, Manresa, Vilanova, Sabadell, Terrassa, Girona, Figueres– van emmirallar-se en Barcelona. La classe dominant abandonà la tradició rural i esdevingué burgesia; invertí els seus recursos a crear indústria, a generar xarxes de comerç i a establir una economia activa i oberta a l'exterior, mentre apareixia una classe obrera reivindicativa (La ciudad de los prodigios, d'Eduardo Mendoza, en seria el referent literari). Tortosa, contràriament, va continuar el seu tancament descansant sobre una agricultura de subsistència per als petits pagesos i una producció de poc valor afegit als grans latifundis del delta de l'Ebre o la comercialització de l'oli; amb una forta influència de l'Església i consolidació del caciquisme, mentre la burgesia urbana ben just si aixecava el cap; no hi havia classe obrera i el conformisme era generalitzat: «Si no hi ha collita, és perquè Déu no vol.» Era el model valencià (Cañas y Barro, de Blasco Ibáñez, a l'imaginari literari). El cas fou que València era capital i va acabar esdevenint urbana mentre Tortosa continuà dormint. El greu del cas fou que, a força de ser així, la resta de Catalunya, i els seus poder econòmics i polítics, van acabar situant les comarques de l'Ebre en aquest context de reserva de recursos naturals i fals paradís de la naturalesa salvatge.
Sempre aquesta zona havia demanat ser igual que la resta del país i, sense una burgesia pròpia capaç d'esdevenir el motor del canvi des de dins, com al capdavall va acabar succeint amb Tarragona en els anys cinquanta, que fos des de fora que s'estimulés aquest progrés que no havia arribat. Durant els anys seixanta els sectors més inquiets demanaren que fóra el govern franquista des de Madrid; a partir de la restauració democràtica –amb Tarradellas, Pujol o Maragall– es va demanar a la Generalitat. La decisió de situar la refineria i el pol químic a Tarragona fou la gran frustració dels primers anys setanta; però va arribar el polígon industrial de Campredó, amb inversions foranes (YKK, Colores Cerámicos, Polialco), coincidint amb l'aparició d'una nova generació local amb una important capacitat d'iniciativa industrial (Fabra, Imssa, Dapsa). Tot plegat féu pensar que per fi les Terres de l'Ebre havien entrat al segle XX, amb setanta anys de retard. Però fou una il·lusió. Les empreses Fabra, en les quals van arribar a treballar un miler de persones, es van esfumar en pocs mesos; la Fàbrica Sabaté va plegar, amb una inexplicable complicitat dels sindicats, tot i tenir una cartera de comandes de més d'un any. És significatiu que les tres indústries més importants dels anys vuitanta (YKK, Carnes Blancas i Mai-Lear) eren principalment de mà d'obra femenina i sota una concepció patriarcal, fa trenta anys encara viva en molts sectors: el sou per fer funcionar la família l'aporta l'home, mentre el salari de la dona era complementari per pagar la hipoteca del pis, el préstec per al cotxe o les despeses extraordinàries. El temps tot ho ha canviat, i ara resulta que amb la crisi el treball que aleshores era complementari s'ha convertit en la principal font de recursos. I el tancament de Lear ha posat en evidència, de manera dramàtica i descarnada, el desequilibri de l'economia al territori i la subsidiarietat del seu teixit industrial. Tancada la Lear, mig miler de persones queden al carrer i tot torna a ser com fa mig segle, amb demandes que els poders públics assumeixin la tasca de salvar el territori, i aquests, com aleshores, mirant cap a un altre lloc.