TANTXTANT
Ferrera, Fosca, Àssua, Cardós...
Més enllà de l'explosiva capitalitat turística de Barcelona, cada estiu apareixen debats sobre el model turístic del nostre país, un sector amb expectatives de rècord per enguany i que ocupa el 13% dels treballadors. Una societat com la nostra, tan preocupada per la qualitat dels serveis i per les activitats saludables, es concentra, durant les vacances, en les platges atapeïdes de la Costa Daurada i de la Costa Brava. Sí, també n'han millorat l'estat i els serveis i... potser és això el que volen els milers d'habitants de les zones metropolitanes: gent, trànsit, discoteca i pànxing sota la calor humida del sol.
Tanmateix, un país d'una varietat paisatgística com el nostre deixa zones inexplicablement buides i abandonades a la seva sort. O aquesta és la impressió que s'obté quan, en ple mes de juliol els apartaments estan tancats, les carreteres, tranquil·les, els hotels, mig buits i els que en volen viure, més escèptics que mai davant d'un agost que no podrà cobrir les despeses que els suposa tenir-los oberts la resta de l'any. A la marca turística Pirineus, amb un 27% d'ocupació hotelera, davant del 63% de mitjana a Catalunya, no és estrany que cada any s'hi tanquin establiments, alguns dels quals eren referència. Potser no és tant el cas de la Val d'Aran, la Vall de Boí o la Cerdanya, amb reclams extres, hivern inclòs; però ho és de les altres valls.
És incomprensible que siguin francesos, belgues, holandesos i espanyols qui en descobreixin les muntanyes i les valls, els camins i els pobles, la gastronomia i la temperatura, els preus i la gent autèntica abans que els mateixos catalans. Potser les nostres institucions hi podrien fer més –de les espanyoles, no res a esperar, més enllà de l'interès per Baqueira–, però no és només una qüestió de model turístic, sinó de país.