«Avancem més que mai cap a la sobirania alimentària»

És evident que després de totes les crisis n’hauríem de treure lliçons, fins i tot després de les més dures. I aquesta és molt dura, perquè no només és sanitària i humanitària, sinó perquè també té unes derivades econòmiques i socials de primer ordre. Però és cert que malgrat tot sempre n’hem de treure alguna lliçó. I espero, desitjo i estic convençuda que els productes que porten molt de temps fent els nostres pagesos, ramaders, pescadors i apicultors ara han sortit a la llum per a molta part de la ciutadania que no els coneixia. Portem anys explicant el valor d’aquests productes perquè són més sans, més bons, més segurs i de qualitat. La Covid els ha donat més relleu.

Sí, els és molt difícil accedir a les cadenes de distribució i evidentment s’han anat espavilant via internet. Ara també és cert que algunes grans cadenes hi comencen a apostar perquè es mouen per les enquestes i les demandes dels seus consumidors. I és evident que ara s’hi aposta perquè hi ha més demanda.

Pagesos, ramaders i pescadors són sectors essencials. I malgrat ser uns sectors essencials i, per tant, que no han hagut de deixar de treballar, han hagut d’assumir les dificultats del dia a dia, que ha estat molt dificultós. Però els petits productors ho han tingut encara més malament perquè no han pogut donar sortida al seu producte pel tancament del canal horeca (restaurants i hotels) i també les escoles. Tots hem vist imatges d’un productor de llet de cabra obrint l’aixeta. I aquestes imatges no es poden permetre. És per això que al govern vam dir que havíem de casar dues necessitats: donar sortida al producte del petit empresari i que aquest producte pogués anar a parar al Banc dels Aliments. Hi hem destinat 4 milions d’euros, que han tingut molt bona rebuda.

El pesquer, per exemple, no ha deixat de treballar però ha tingut una activitat molt heterogènia perquè, a diferència de la resta de sectors, al principi de la Covid es va trobar que li era difícil complir les distàncies a les embarcacions, sobretot a les d’encerclament. I a les d’arrossegament, en què els problemes van ser diferents, es van trobar en un desequilibri entre l’oferta i la demanda i no els sortia a compte sortir. Per això moltes barques es van quedar a port i moltes llotges van parar. El sector valora les pèrdues en 9 milions d’euros. Les vendes a les llotges pesqueres entre mitjans de març i mitjans de maig va ser d’un 50% inferior a la mitjana obtinguda en el mateix període dels tres anys anteriors. Això és abismal. Però aquí hi vam estar molt amatents des del minut zero i vam demanar que es poguessin acollir a ERTO tot i ser sector essencial. Es va entendre la problemàtica perquè era compartida amb altres països. En el dia d’avui tots han cobrat.

L’oví, el boví i el cabrum, bàsicament, com que estan molt vinculats al canal horeca, han patit molt. El cabrit i el xai es mengen més en restaurants i la gent ho associa més a costellades i temes més socials, i aquests mesos de confinament han perdut un 40% de les vendes. És brutal. És per això que vam tramitar també amb Europa a través del ministeri l’emmagatzematge privat per poder congelar carn, i es va permetre. A més, els hem ajudat amb campanyes i línies de crèdit que de fet han sigut transversals a tots els sectors. També ha patit molt el sector de la flor i la planta ornamental i el del vi i el cava.

Sí, però els cellers catalans són mitjans o petits i una part del producte es destina al canal d’hostaleria i restauració i aquests estaven tancats. Pel que fa al cava, ja tenia problemes anteriors, pel preu del raïm. Hem hagut de batallar molt amb el ministeri per aconseguir habilitar tres mesures, algunes amb més fortuna que altres, perquè una cosa és aconseguir les mesures i l’altra és que compensin, que el sector s’hi sumi. Una de les mesures és la collita en verd, que aquesta jo crec que tindrà sortida; l’altra és l’emmagatzematge de vi, i la tercera és la destil·lació de crisi, que aquí continuem insistint al ministeri.

Nosaltres considerem que el ministeri ha de fer un esforç per posar més diners per al vi de les denominacions d’origen. Considerem que als cellers de les DO que treballen per la traçabilitat, per fer un vi de qualitat i aportar el nom del territori i del país, per embotellar aquest paisatge i aquestes aromes dins d’una ampolla, això els genera un cost, i aquestes mesures, malgrat ser bones, queden curtes a l’hora de poder-se adaptar, i en això estem treballant. I des del departament, amb fons propis, també hem anunciat una mesura perquè el món del cava substitueixi el sucre pel most. Hi ha un excedent de raïm i aquesta mesura ens ajudaria a l’economia circular, a millorar el producte i a diferenciar-nos. Però evidentment això val uns diners i aquí el departament hi hem posat 4 milions d’euros.

El sector lleter pateix des de fa molt temps. Nosaltres apostem evidentment per l’empresa familiar que sigui viable. Però hi ha una indústria al darrere que no podem oblidar. Abans de la Covid ja hi estàvem treballant amb les diferents organitzacions agràries i això ho tancarem ràpidament. Volem posar un màxim al nombre de caps de bestiar de les explotacions ramaderes de vaques de llet. Estem intentant trobar un punt mitjà. No et puc avançar gaire més. És veritat que les organitzacions agràries no ho veuen de la mateixa manera. Sabem tots quines són les dificultats, sabem que la indústria té un paper important, i també sabem quin és el model que volem per al nostre país, i de ben segur trobarem aquesta solució. Tenim un pla d’acció de la llet damunt la taula que hem de revisar i voldríem que el mateix sector es musculés més a nivell organitzatiu. Estic segura que ens en sortirem perquè el producte és bo i els professionals també.

És per evitar bàsicament que entri o et vinguin a muntar una indústria de molts caps de bestiar i que hagin de tancar la resta. Estem treballant per entendre’ns.

Jo crec que aquí s’han ajuntat dues coses molt importants. La primera és que estàvem dins una pandèmia i el 13 de març una servidora i el director general d’Indústria ja vam veure que ens cauria la campanya a sobre de la fruita dolça i que potser tindríem problemes per tenir mà d’obra. Necessitem entre 30.000 i 35.000 persones només per a la fruita de pinyol de la plana de Lleida i el 80% de les persones que venen a treballar aquí es contracten en origen i venen de fora. Però no ens ha faltat gent, i això ho vam treballar bé. Però l’altre tema és que per poder dur a terme una campanya en condicions s’havia de controlar el tema de la Covid entre els treballadors per evitar brots, i hem treballat des del primer dia amb tots els ajuntaments, amb la Diputació, amb la Paeria, amb Salut, amb Treball i amb Benestar Social i Família. Hi ha pavellons i hotels que han acollit els temporers. Tot això ho tenim bé.

M’he fet un fart de dir que tota la gent que està sense allotjament a la plana de Lleida en aquests moments no són temporers. Sempre hi ha alguna una excepció, però els pagesos fan bé la seva feina i quan s’agafa una persona per treballar en una explotació se li dona allotjament. Una altra cosa és que, també fruit del que passa al país, hi ha un tema de vulnerabilitat pel tema de regularització de papers i gent que no estava contractada i sense papers ha anat a Lleida a buscar feina. El problema, i no és que a mi m’agradi treure’m responsabilitats o treure responsabilitat al govern del país..., però la mare dels ous és la regularització de les persones sense papers, i això depèn del ministeri. I pel que fa a les proves de la Covid, quan es detecta algun cas, els ajuntaments hi estan a sobre i se segueixen els protocols avalats pel govern del país i aprovat per una comissió tècnica a la plana de Lleida, i en principi se segueix el tema dia a dia.

Ha afectat bastant. Mai plou a gust de tothom. I en aquest sector els pagesos ho saben perfectament, perquè hi estan exposats. El cultiu més afectat ha estat la fruita dolça. Després, evidentment, els cereals d’hivern com l’ordi, perquè en aquests moments s’estava collint o a punt de recol·lectar. Hi ha hagut afectacions variables. Però la més afectada és la fruita, bàsicament la nectarina i la pera, perquè la pell és més sensible, i diria que hem taxat les pèrdues en un 40% en general. A la comarca de l’Urgell, que ha sigut una de les zones més afectades, les pèrdues han sigut de pràcticament el 100%. El departament hi posa molts diners amb assegurances i el sector també assegura, i és clar, estem sempre amatents al cel, sempre.

Treballem per minimitzar els danys i sobretot per conèixer l’evolució de la plaga i el seu grau d’afectació. La previsió és que aquesta plaga acabi arribant a tot el país. És bastant inevitable. És una plaga relativament nova i que ja afecta el 20% dels boixos de Catalunya, més de 100.000 hectàrees. Les comarques del Ripollès, la Garrotxa i Osona són les més afectades. Hi treballem moltíssim des dels serveis de sanitat vegetal i sanitat forestal i els Agents Rurals fan el seguiment per comparar un any amb l’altre.

Després de les converses que hem tingut amb el sector, hem acordat establir un nou pla de treball per millorar la comunicació i abordar de manera conjunta totes les reivindicacions dels caçadors del país. Val a dir que al departament sempre valorem la feina dels caçadors. La caça, encara que a vegades en alguns sectors i indrets del país potser està més mal vista, per a nosaltres compleix un valor social i és important en l’àmbit econòmic i en la gestió del propi patrimoni i és indispensable per frenar el creixement poblacional de les espècies cinegètiques, com el senglar, que provoquen danys a les explotacions agrícoles i ramaderes. És cert que ara es queixen d’unes taxes que es van aprovar amb la llei de mesures, que són taxes que senzillament hem posat al dia i que vam acordar amb ells que s’interpretarien per la banda més baixa. Les taxes s’han posat al mateix nivell que les de totes les comunitats autònomes perquè estaven extremament desfasades. I això ho vam aprovar amb la llei de mesures i ells tenien els seus terminis per fer-hi les al·legacions pertinents, i no hi ha res més.

Són iniciatives que lluiten per donar resposta a l’emergència alimentària. La primera cosa que vam fer, com et deia, és lliurar al Banc dels Aliments productes de la campanya de la fruita i llet a les escoles. Evidentment, en no haver-hi escoles, tots aquests litres i quilos de fruita han derivat al Banc dels Aliments (174.000 litres de llet i 16.000 quilos de fruita). El marketplace és com un mercat en línia que posa en contacte el sector agroalimentari i les entitats per subministrat aliments a col·lectius vulnerables. I aconseguim ajudar les empreses agroalimentàries en l’aprofitament dels aliments i la prevenció de les pèrdues i a més en el malbaratament alimentari, i alhora ajudem a l’emergència alimentària actual.

No. Avancem més que mai cap a la sobirania alimentària. El que passa és que hem d’entendre què vol dir sobirania alimentària, perquè a vegades, parlant del mot sobirania, hi ha uns quants ciutadans i ciutadanes relacionats amb partits polítics d’aquest país que només sentir la paraula sobirania, que és la paraula més preciosa del món, perquè de sobirans ho hauríem de ser tots, ho rebutgen. La sobirania alimentària és el dret que tenen els pobles a escollir com volen alimentar-se. Nosaltres volem decidir i volem que aquest país decideixi com alimentar-se. Per això estem treballant amb al Consell Català de l’Alimentació en un pla estratègic de l’alimentació de país que ha de derivar en el pacte nacional de l’alimentació de Catalunya.