“La precarietat és una pandèmia tòxica que no volem canviar”

A banda de professionals sanitaris i socials precaritzats i treballadores de residències mercantilitzades, la pandèmia afecta una classe treballadora cada cop més explotada, vulnerable i amb menys drets. Són molts treballadors pobres o que viuen al límit, sense poder cobrir cap imprevist, que han anat a treballar posant en risc la seva salut i la de la seva família. La crisi subsegüent encara genera més pobresa, atur i precarietat. Avui, quan parlem d’atur, cal parlar de precarietat.

La precarietat genera vulnerabilitat en la vida quotidiana i la llar i augmenta el risc de tenir angoixa, por, depressió, alcoholisme i accidents, emmalaltir i morir. És penós que no disposem d’un sistema d’informació amb la qualitat i la transparència adequades per mesurar integralment la precarietat, amb indicadors vàlids i comparables. La precarietat és una pandèmia tòxica que no volem analitzar ni canviar democratitzant les relacions laborals.

Lamentable. Dues terceres parts de la població mundial sobreviuen amb menys de 5 dòlars diaris sense una llar per viure en condicions. Als països pobres, el percentatge de persones amb una relació laboral estable és mínim, i 5.200 milions de persones no disposen d’un sistema de seguretat social adequat. Si això ja passava abans de la Covid-19, imaginem-nos-ho ara amb la pandèmia.

La precarietat prové de decisions polítiques que, en l’àmbit productiu, afecten les condicions d’ocupació i treball i, en el reproductiu, la protecció, els drets socials i la qualitat de vida. És un fenomen molt transversal, però sobretot afecta la classe treballadora, immigrants, joves i dones com les netejadores, cambreres de pis, caixeres, treballadores de cures... A més, les dones són les que majoritàriament tenen cura i atenen a la llar. S’ha dit que són “essencials”, però sempre han estat treballs estigmatitzats i menyspreats.

La Covid-19 és una pandèmia global però també és una crisi de desigualtat. El virus no genera desigualtats de salut, però les desigualtats socials generades per polítiques neoliberals mercantilitzadores sí que ho fan. Donat que amplifica i intensifica necessitats i desigualtats prèvies, cal parlar doncs d’una “pandèmia de desigualtat”.

La pandèmia ens deixa moltes lliçons: la fragilitat humana, reconèixer que també som part de la natura, la imprescindible producció de béns bàsics per alimentar-nos, la importància cabdal dels serveis públics i de treballadors socials i sanitaris precaritzats, i que darrere la pandèmia hi ha la crisi climàtica i ecosocial del capitalisme fossilista. No se’n parla, però quan aviat es produeixi una progressiva crisi energètica i de materials, haurem d’aprendre a consumir menys i millor, viure més solidàriament, produir béns de consum necessaris i propers, i crear una economia veritablement homeostàtica amb la natura.

La pandèmia plou sobre el “sòl ja mullat” deixat per la sortida en fals de la crisi prèvia, la qual cosa augmenta la precarietat i facilita la influència d’una extrema dreta ben organitzada i finançada. Les elits, grans empreses, estats majors militars i polítics amb poder, coneixen però amaguen la crisi sistèmica que vivim. Les classes benestants no renunciaran als seus privilegis i rumien una sortida neofeixista que ens apropa a un règim autoritari de control orwellià, com passa a la Xina. Avui, això es reforça amb dirigents psicòpates (autoritaris, narcisistes, manipuladors, sense empatia) com Trump i Bolsonaro.

M’agradaria, però perquè així sigui caldrà un canvi de rumb radical. Si tornem a la vella normalitat, amb desigualtats, mercantilitzacions, precarietat i destrucció ecològica, anem cap a un ecogenocidi. Només la ciutadania i els grups socials crítics, amb plena consciència de la greu situació actual, pressionant de manera contínua els poderosos i dirigents a fer polítiques radicalment diferents, trobarem una sortida democràtica, ambientalment sostenible i justa al món que vivim.