Responsabilitat social
Ja no cal comptar si hi havia més o menys gent a la manifestació del passat dia 10, les imatges parlen per si soles i el fet és que hi havia moltíssima gent. L'enquesta de La Vanguardia s'encarregava de quantificar-ho socialment. Per primera vegada a Catalunya, els partidaris de la independència són majoria. Aquest canvi de la societat catalana, força radical i sobtat, és un fet nou, i forçarà noves propostes i objectius de tots els estaments: polítics, econòmics i sindicals. El pitjor que ens podria passar és que la Catalunya institucional es quedés aturada i renunciés al lideratge perquè, molt probablement, l'empenta de la societat la depassaria. Hem iniciat un camí nou, un camí que l'haurem de recórrer amb els nostres efectius. No tindrem cap facilitat, ans al contrari. Per tant, l'haurem de fer sense massa rauxa i amb molt de seny i alhora que reconstruïm Catalunya de la greu crisis econòmica, anirem construint el futur. Sospito que hem entrat en el temps en què tothom s'haurà de definir i parlar: clar i català. Les mitges paraules, els dobles sentits, i els sofismes meravellosament estructurats, tant utilitzats fins ara, han quedat inservibles. La societat sap què vol, i avui té molta informació que li permet conèixer els missatges interessats.
En el món econòmic, dos estaments clau s'hauran de definir molt: els sindicats i els empresaris. Ja no val que els sindicats que van convocar una vaga a Renfe, per impedir-ne la transferència, es manifestin pels carrers de Barcelona entre el milió de persones, ara ens cal coherència. Si som una nació, volem tenir el que té tota nació. Els empresaris també hauran de gestionar diferent aquest moment de canvi.
Aquells empresaris que estaven reunits amb el president Montilla quan va fer el famós discurs poques hores després de conèixer la sentència, i van quedar astorats de la contundència presidencial, han d'entendre que formen part d'una societat que ha canviat i atès que avui totes les empreses tenen com a principi d'actuació la responsabilitat social, hauran de ser conseqüents amb la societat. Fer Catalunya com a nació també vol dir que a qui li toqui haurà de tornar a fer país i la manera de fer país dels empresaris és fent empresa, fins i tot més enllà de la seva llibertat, per això és responsabilitat. I no fa país qui, fins i tot fent ús del seu dret, es ven la seva companyia, multinacional centenària catalana, per exemple, a una multinacional francesa. Fer país també implica fer piló, massa, muscle empresarial. Ens hem d'enfortir, empresarialment, industrialment, socialment i políticament, i cadascú haurà i haurem d'estar, des del lloc que ens pertoqui, pensant amb aquest objectiu i treballant amb la màxima eficiència i honestedat pel país. El proper govern no ho tindrà gens fàcil. Trobarà dos objectius a liderar molt importants: la represa econòmica amb tots els sacrificis socials que comportarà i la canalització de les aspiracions nacionals de la nova societat catalana.
La història d'aquests trenta anys, que en el seu moment podia ser bona, ara ja només ens serveix per no repetir-la.
