A cada bugada un llençol

Parlant del projecte de llei de caixes que el govern espanyol està tramitant amb el PP, el conseller Castells deia que li agradava la proposta d'impedir que els polítics electes puguin pertànyer a òrgans de decisió. I afegia que era un reconeixement del model català. Comparteixo la primera part de la seva anàlisi, però no la segona. Vist empresarialment, no es pot admetre que llocs d'alta responsabilitat, com formar part d'un consell d'administració i ocupar la presidència d'una entitat financera, hagi de ser un mèrit polític. Els mèrits professionals els aporta la persona, no la política, per tant, pot haver-hi polítics que siguin bons professionals bancaris, però el que és segur és que no tots els polítics han de ser grans professionals bancaris, com, per exemple, tampoc ho ha de ser un cirurgià.

No estic d'acord en la segona part, la del reconeixement del model català, perquè, salvant excepcions molt importants, el grau de politització dels òrgans de les caixes és espectacular i en alguns casos, com Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Girona, és total. I, per altra part, només podem saber si els models són bons o dolents pels seus resultats, i divendres passat es van fer públics els de la famosa prova d'estrès i, amb l'excepció de La Caixa, que curiosament té una gestió altament professionalitzada, el gruix de la resta de les caixes catalanes no hi surten gens benparades. Com que el mateix model d'anàlisi s'ha fet servir per a la banca, observem que el Banc Sabadell, amb el gruix del seu negoci a Catalunya, també assoleix bona nota. Per tant, tot i la gravetat de la nostra crisi, La Caixa i el Sabadell ens mostren que un altre model de gestió era possible. Segurament una de les raons més inversemblants per defensar una estratègia empresarial equivocada, la va donar un alt directiu de Caixa Catalunya fa un any quan justificava el seu nivell de morositat dient que l'estratègia de fer hipoteques a clients de poca o nul·la solvència era per evitar que aquest col·lectiu “quedés exclòs financerament”. No sé si avui repetiria aquelles paraules, que en el seu dia ja vaig replicar per la insolvència professional que demostrava qui justificava les subprimes posant en risc l'empresa. Avui és l'entitat que té la pitjor nota i requerirà centenars de milions de diner públic.

Dijous passat els exmembres del consell d'administració de la Caja Castilla la Mancha, polítics del PP i del PSOE, es queixaven de la ratificació per part del Ministeri d'Economia de la sanció que va proposar el Banc d'Espanya arran de la inspecció que hi va fer al seu dia. A més dels cinc anys d'inhabilitació a tots els membres del consell d'administració, els imposa sancions que van dels 150.000 euros als 80.000 euros, depenent del temps que han ocupat el càrrec, no pel càrrec que tenien, puix que totes les decisions es van prendre per unanimitat.

És bo que, si hi ha mala gestió, s'exigeixin responsabilitats a qui assumeix càrrecs de responsabilitat, amb la mateixa naturalitat que ells demanen diners públics quan les coses no els van bé.