“Fem segons el que tenim”
Les pimes catalanes afronten la crisi de xips i matèries primeres incrementant el nombre de proveïdors, redissenyant productes i fabricant en funció de les peces que tenen cada dia
Miren de no traslladar al consumidor l’augment dels costos, però no saben quant de temps podran aguantar
-
Cristina Castillo, cofundadora de Reby, amb el sensor de contaminació que porten les motos, bicis i patinets elèctrics que fabrica l’empresa ORIOL DURAN. -
Sistema que permet enviar dades produït per Reby ORIOL DURAN. -
Mòdul de leds de Lamp ORIOL DURAN. -
Línia de producció de Lamp a Terrassa ORIOL DURAN. -
Operarària treballant a la planta de Galfer, a Granollers ORIOL DURAN.
La crisi dels microxips i les primeres matèries està posant en perill la fràgil recuperació econòmica, tot i que de moment les empreses estan fent mans i mànigues per no aturar la producció. Augmentar els estocs i el nombre de proveïdors per tenir més marge si un no els pot servir la comanda, redissenyar productes per fabricar-los amb les peces que sí que tenen i adaptar-se constament al que en cada moment es pot fer són algunes de les estratègies que les pimes catalanes han posat en marxa per sobreviure al que qualifiquen de “guerra diària” per aconseguir subministrament. “Ha canviat totalment la nostra manera de treballar: del just-in-time, que vol dir encarregar els components i produir només en el moment en què se sol·liciten els productes, hem passat a comprar, comprar i comprar”, explica José María Sánchez, responsable de fàbrica de Galfer, empresa de Granollers que fabrica pastilles i discos de fre per a les principals marques de motocicletes, ciclomotors i bicicletes. Galfer està apostant per la formació contínua dels treballadors –en té 150– perquè puguin ser “molt més polivalents”, ja que s’està revisant contínuament la previsió de fabricació en funció de les peces i matèries primeres que hi ha a la fàbrica. “Cada dia fem en funció del que tenim”, resumeix Sánchez.
Segons Pimec, vuit de cada deu petites i mitjanes empreses catalanes es veuen afectades per la inèdita crisi d’abastiment que s’està vivint a escala internacional. Hi ha un gran desajustament entre oferta i demanda, i falta de tot (i el que hi ha es ven a preus altíssims): semiconductors, microxips, acer, metall, ferro, coure, liti, fusta, plàstic, cartró, productes químics... “Les pastilles de fre són una barreja de resines, acer, coure i moltes matèries primeres més; n’hi ha fins a 40 de diferents, la majoria de les quals venen d’Àsia i Europa”, relata Sánchez perquè quedi constància de la complexitat de gestionar el problema. L’any passat, Galfer en va detectar els primers indicis i per això ja va fer aprovisionament d’estoc i va ampliar el nombre de proveïdors. En alguns casos, va passar de dos a set, perquè, per exemple, els productes químics “són molt específics i costen encara més de trobar”. Aquesta rapidesa en la reacció ha permès que, de moment, s’hagin pogut servir totes les comandes, encara que en alguns casos arribin amb retard. “Les marques ho entenen, perquè tothom està igual. El que tots intentem és que no hagin d’aturar la producció, perquè això seria un desastre econòmic”, destaca el responsable de fàbrica de Galfer.
Fins ara, el fabricant amb planta a Granollers també ha pogut mantenir els preus al consumidor, i la reducció del marge s’està compensant amb un augment de la demanda, però Sánchez admet que “si tot continua igual, hi haurà un moment en què s’hauran d’apujar”. Per la banda positiva, replica, estan rebent comandes d’empreses que fins ara compraven discos de fre a la Xina i ara aposten per proveïdors locals. “S’està forçant una relocalització i això podria beneficiar moltes pimes de proximitat”, assenyala.
Del mateix parer és David Testar, director d’operacions i responsable de la cadena de subministrament de Lamp, que confia que tot plegat serveixi “perquè hi hagi ajudes per tornar a localitzar i s’aposti per la indústria de quilòmetre zero”. Des de Terrassa, Lamp dissenya, produeix i comercialitza projectes d’il·luminació tècnica. Com explica Testar, depenen molt de l’abastiment de microxips, perquè “avui dia qualsevol lluminària moderna és tota electrònica”, però també tenen problemes amb materials com ara pintures, resines, xapes d’acer per a la fabricació de peces de control numèric, cartró o plàstic, ja que els seus proveïdors triguen setmanes, fins a 30, a servir-los la comanda. De fet, ara estan rebent els materials que van encarregar a principis de maig.
Enorme inestabilitat
De moment, tot i que els components s’han encarit entre un 10% i un 20% i fins a un 40% en el cas de l’alumini, fins a aquest trimestre Lamp ha aconseguit mantenir preus a costa del seu marge de benefici, però assenyala que es veurà obligada, com moltes empreses, a apujar tarifes a principis de l’any que ve. Pel que fa a la producció, han pogut acabar tots els projectes que tenien en cartera, encara que fos amb retards, tot i que Testar aclareix que estan “molt preocupats”. “La inestabilitat és tan gran –indica el director d’operacions de Lamp– que hi ha proveïdors que movien grans volums de producció i ens estan deixant de servir d’un dia per l’altre.” La sort de l’empresa, hi afegeix, és que per la seva dimensió i pel tipus de producte que dissenya i fabrica, té flexibilitat per poder canviar components i anar trampejant la situació. “Però companyies grans que ens servien molta quantitat de producte ens allarguen molt els terminis o no saben quan ens podran servir o diuen directament que no tindran el material, i tot i que podem buscar quatre o cinc alternatives per a una peça, tot té un límit. Si ningú et diu quan t’ho podrà servir, se t’acaben les eines”, reflexiona.
Cristina Castillo és cofundadora de Reby, una start-up de mobilitat compartida amb seu a Barcelona. L’empresa dissenya i fabrica bicicletes, motos i patinets, tots elèctrics i amb tecnologia avançada, que explota directament o ven a terceres companyies perquè gestionin elles la plataforma de sharing (a l’estil del Bicing de Barcelona). Castillo és molt gràfica quan parla dels problemes que tenen per trobar les peces que els fan falta per fabricar els vehicles: “La situació és molt dura, però ens hi hem bolcat com si fos una guerra i anem guanyant batalla a batalla.” De fet, tot i que destaca que els entrebancs són especialment complicats per a una companyia jove com la seva –va néixer el 2018–, també tenen avantatges: “Com que treballem amb tecnologia pròpia, si fa falta redissenyem i ens adaptem a les peces que tenim més a l’abast.” Una altra estratègia per sobreviure al temporal també ha estat augmentar el nombre de proveïdors i intentar fer més components propis per no dependre tant dels mercats asiàtics. “Estem augmentant l’estoc de seguretat per tenir coixí”, indica Castillo, que resumeix que hi ha “molts maldecaps, molta tensió i molta feina afegida”.
Tot i que de moment no han perdut cap comanda, la cofundadora de la start-up, que dona feina a 70 persones, relata que inevitablement hi ha canvis en els terminis de l’entrega de vehicles. “Ens presentem a molts concursos públics i hi ha pactes ja tancats. Llavors depèn molt de cada ajuntament: si estan connectats amb el que està passant, entenen que ho has d’entregar més tard i s’hi adapten, però n’hi ha que viuen en mons paral·lels.” Pel que fa als preus, han de suportar encariments del 20%-30% en el cas dels microxips i del 10%-15% en la resta de components, un increment molt difícil de traslladar al seu sector: “Com que es tracta de mobilitat compartida, l’administració et colla per abaixar tarifes al consumidor, encara que els teus costos estiguin disparats.” Castillo, com la resta d’empresaris consultats, no creu que la fi del problema sigui fàcil ni propera, sobretot tenint en compte que la demanda de microxips continuarà augmentant exponencialment en els propers anys. Per posar-ne només un exemple, Reby està treballant amb la UPC per introduir als seus vehicles elèctrics un sistema per evitar col·lisions, entre moltes altres innovacions tecnològiques.
Canvis constants
El maig de l’any passat va començar a tenir els primers problemes d’abastiment United Barcode Systems (UBS), empresa amb seu a Vilassar de Mar que fabrica impressores inject d’alta resolució i equips d’aplicació d’etiquetes directament sobre caixes de cartró. “El nostre fabricant de targetes d’electrònica ja ens va avisar llavors que vigiléssim i vam començar a comprar i a fer previsions a més llarg termini, però la cosa es va anar complicant i ha acabat en aquesta disbauxa en què cada dia canvien les regles del joc, i qui t’havia dit que no et preocupessis perquè segur que tindria la comanda, dos mesos més tard et diu que no, que mai arribarà”, lamenta Antoni Bonet, president i CEO del grup. “Els nostres equips de compres les estan passant magres”, certifica.
El maig del 2020, UBS ja va començar a moure fitxa fent aprovisionament i ajudant els seus proveïdors a buscar el que els feia falta “per tot el món”. “Abans encarregàvem la targeta d’electrònica al proveïdor, ara és una guerra diària i la combatem amb un treball conjunt per buscar peces. Com més en siguem buscant, més trobarem”, explica Bonet, que hi afegeix que gràcies a tots aquests esforços i estratègies, UBS ha pogut continuar fabricant, tot i que pateix molt pel futur. “Si això continua així, pot arribar un moment en què aturem la producció i això seria gravíssim.” El problema, destaca Bonet, és que tant UBS com gran part del teixit empresarial català competeixen amb grans companyies. “En el cas del que fem nosaltres –indica–, competim amb multinacionals japoneses i americanes, i com que són entre 10 i 30 vegades més grans, probablement tenen els magatzems plens i aguantaran molt més del que puguem aguantar els petits.” Si les pimes es veuen obligades a apujar preus perquè no poden assumir més encariments de les matèries primeres –que se sumen a l’enlairament del preu del transport i l’energètic– i les grans encara tenen marge per no fer-lo repercutir, hauran d’afegir un nou motiu de preocupació a la seva llarga llista de maldecaps.