“Les empreses cada cop hem de ser més adaptatives”

Bàsicament, és una ampliació del que ja teníem, perquè avui la nostra missió ja no és només vendre un equip, es vendre’l, donar-hi servei i suport i, a més, donar el coneixement necessari perquè els clients puguin obtenir resultats de la inversió que han fet. Totes aquestes activitats de coneixement les hem concentrades aquí en funcions de consultoria, d’educació, de formació de clients, de recerca i d’informació i demostració dels nostres equips.

Sí, des del 2013, en impressió gràfica i conversió, que és un grau que s’ha adaptat a les necessitats de personal dels nostres clients, les empreses de fabricació d’envasos flexibles. És una formació professional que anomenem trial perquè hi intervé l’escola d’FP (que en aquest cas és l’escola Santa Eugènia), el centre tecnològic on els alumnes aprenen a fer funcionar els equips i, després, les empreses de fabricació d’envasos flexibles en què els alumnes fan les pràctiques.

Bé, al país en general tenim un problema molt greu, i les actuals ràtios d’atur juvenil ho demostren. A Europa, l’FP és aproximadament el 50% de les trajectòries educatives dels joves, i aquí em sembla que estem en un 32%. Aquesta mancança és el que les empreses notem a l’hora d’incorporar personal, perquè no ens trobem un personal format. Ara, s’està discutint una nova llei estatal d’FP que esperem que doni un impuls important.

Està vist que la formació dual és una FP més adequada, però en alguns àmbits, com són les indústries del metall, no podem fer pràctiques amb alumnes menors d’edat perquè hi ha una sèrie d’activitats que entren dins la idea de prevenció de riscos, que es va plantejar als anys noranta, i alguns àmbits que poden ser perillosos estan prohibits per als menors. El legislador va determinar que el govern ho regulés, però han passat 25 anys, no s’ha regulat res i segueix vigent una llei de l’any 1957 i, evidentment, l’entorn i la seguretat que hi havia en un entorn industrial el 1957 i el que hi ha el 2022 no tenen res a veure. Per exemple, aquest curs a Comexi, hem d’agafar nois de 17 anys perquè quan vagin a fer les pràctiques d’empresa ja siguin majors d’edat i les puguin fer. És clar, això vol dir agafar repetidors o gent més gran. No és una primera opció quan, per via natural, un noi ha de decidir als 16 anys a què es vol dedicar. Tot això fa que molta gent que podria entrar en el circuit d’aquest tipus de formacions no hi entri. A Europa, tot això està perfectament legislat. Quan vaig dir això fa uns dies, crec que va ser CCOO que va dir que els joves eren un col·lectiu vulnerable i que no permetrien de cap manera que es cobrís la manca de professionals en certes empreses a costa de contractar menors. Però aquesta no és ni molt menys la intenció. La intenció és que menors es puguin formar perquè quan siguin majors estiguin ben formats i treballant. Suposo que no es va entendre gaire bé el missatge que volíem donar.

Ens afecta d’una forma greu. De moment, hem pogut anar-ho capejant. La gran incògnita és si aquesta situació es mantindrà i s’agreujarà o es resoldrà els propers mesos. Hem pogut anar complint més o menys els objectius de facturació i de producció que ens havíem fixat, però, evidentment, amb maldecaps de manca de components electrònics i d’específics i també d’encariment de costos. Quan es parlava de tots els escenaris de sortida de la pandèmia, curiosament, ningú no havia previst que podria crear-se una situació d’aquestes. El que és clar és que les empreses cada vegada més hem de ser molt adaptatives i fer els nostres plans, però anar-los revisant constament i adaptant-los a les circumstàncies que van apareixent, que són realment imprevisibles.

En el nostre cas, primer amb una certa tranquil·litat, perquè els nostres clients estan en un sector essencial, productes bàsics de consum, que va continuar amb activitat. Hi va haver una primera etapa en què vam frenar inversions, perquè hi havia la incertesa del que passaria. Després, les vam reprendre. Per a nosaltres, el problema va ser sobretot poder instal·lar els equips que enviàvem a casa de clients. Són màquines complexes que enviem a l’altra punta del món i, normalment, un equip nostre de tècnics s’hi desplaça. I com podíem fer això quan no es podia ni viatjar? Aquí he de dir que hem aconseguit fer coses que si ens les haguessin dites abans hauríem dit que eren impossibles: a base de tècnics locals, a distància amb ordinador, amb ulleres de visió virtual (el tècnic que hi ha allà se les posa i el tècnic que hi ha aquí hi veu com si fos allà i li va donant les indicacions del que ha de fer), etc. Vam aconseguir fer instal·lacions molt complexes i amb èxit. Per tant, una mica vam anar remuntant la situació.

Som en un sector molt dinàmic, perquè els nostres clients fan envasos per a molts bens de consum i l’envàs és un dels elements més important de màrqueting, de venda al lineal del supermercat; és el venedor silenciós. Per tan, estem innovant moltíssim en això, en tecnologies que el facin més fàcil d’utilitzar, més atractiu, més sostenible.

Estem en el sector d’envasos flexibles; per tant, estem amb molts plàstics d’un sol ús, un sector avui molt demonitzat. Estem treballant de cara a aconseguir que els envasos flexibles entrin en un plantejament d’economia circular. En aquest sentit, molt de dinamisme pel sector en què treballem. Aquí també he de dir que s’ha de fer una gran tasca de pedagogia perquè l’opinió pública té molt demonitzats els plàstics, però, si ho mirem des d’un punt de vista de la petjada de carboni –que, al final, és el problema més greu que tenim avui pel que fa a l’emergència climàtica–, en molts casos, els plàstics són el sistema d’envàs més sostenible que hi ha, el que emet menys petjada de carboni. Tot això són coses que s’han de tenir en compte. Evidentment, s’ha de treballar perquè al final de la seva utilització no es llencin a la natura, i veure com els anem reciclant i reaprofitant. Però la idea d’ eliminar els plàstics crec que és una idea no gaire sostenible, fins i tot.

L’altra és que estem fent maquinària on hi ha el tema de connectivitat, indústria 4.0. Cada vegada més, serem menys fabricants de maquinària i més proveïdors de serveis per als clients gràcies a totes les dades que rebrem dels equips instal·lats a casa seva i que aniran definint quins serveis poden ser interessants per a ells. Aquesta és una gran àrea de treball. Una altra és la impressió digital, que es va introduint de mica en mica. Avui, no és una tecnologia que es pugui generalitzar al nostre sector pels costos que té i perquè s’ha de desenvolupar millor, però, en aquest sentit, és un dels grans camps d’innovació i inversió que haurem de fer els propers anys. El que sí que podem dir és que el Comexi d’aquí a 10, 15 anys no tindrà res a veure amb el d’avui.

Catalunya és un país que anava tirant endavant i es tenia clar que les empreses creava riquesa. Ara, sembla que tot allò en què les empreses mostren interès ha d’anar en contra el país. Bé, sortien aquestes notícies de decadència, però realment tot el sector empresarial estem molt preocupats per aquesta deriva de govern i política i, de vegades, també pel que fa als mitjans de comunicació.