Transformar amb més agilitat

L’economia catalana, semblantment a les altres que pertanyen a l’arc comunitari, està immersa en l’ambiciós procés de transformació que la UE va posar en marxa el 2021 per sortir de l’atzucac en què l’havia deixada la pandèmia i entomar els nous reptes globals que caldrà afrontar els anys a venir en els àmbits de la transició ecològica, la transformació digital, la cohesió social i territorial i la igualtat de gènere o la innovació en ciència i salut, entre d’altres. La inversió conduïda per Brussel·les a través dels fons Next Generation EU, o els mecanismes de recuperació i resiliència (MRR), és prou generosa per a l’Estat espanyol, amb 163.800 milions d’euros a esmerçar en dues fases. El cert és que aquesta gran iniciativa keynesiana d’abocar diners sobre l’economia per rellançar-la amb uns nous atributs que la facin del tot competitiva, no s’està desplegant com caldria. Diverses disfuncions estan restant al programa la celeritat que s’escauria. Un primer entrebanc és el feixuc tràmit burocràtic, que ha de superar tres nivells de decisió i gestió (Comissió Europea, Estat i comunitats autònomes). Així mateix, la Generalitat, arran de les convocatòries d’ajuts en què l’import s’ha de repartir entre una multitud de beneficiaris, està patint un veritable coll d’ampolla de gestió. L’empresari no s’hi està interessant com tothom s’esperava a causa d’unes finestres de sol·licitud que en molts casos són excessivament curtes, o de l’encavalcament dels programes d’ajuts, a més de trobar a faltar un marc d’execució clar. El marc de governança està excessivament centralitzat, i les comunitats autònomes, en el marc de les conferències sectorials sobre l’assignació i sobre els àmbits d’execució dels fons, tenen massa poc marge per adequar les convocatòries als trets distintius de l’entramat industrial local.

Pel que fa als grans plans, els anomenats PERTE, durant aquests anys s’ha palesat que les exigències de la Comissió posen molts pals a les rodes al procés d’aprovació i gestió, amb problemes com l’exigència a l’empresari d’avalar imports anticipats molt elevats, quan el que desitjaria és un mecanisme basat en la destresa, per no fer trontollar la seva tresoreria, en una conjuntura que no és precisament propícia per invertir en processos innovadors.