“No ens podem mirar les protestes des de fora”

Crec que ens estem trobant els símptomes del col·lapse del sistema alimentari industrial. A Europa tenim una agricultura basada en un model globalitzat que és industrial, intensiu. I aquest model està arribant als seus límits. Ho veiem amb la crisi de la pagesia i amb la inflació alimentària. El sistema agrari de què ens hem dotat està fent fallida.

És un sistema capitalista, en el sentit que l’alimentació és una mercaderia com qualsevol altra, no hi ha regulació pública ni sistemes comunitaris, o molt poca cosa; és un sistema globalitzat, també en les estructures de decisió, i és un model industrial: l’única agricultura que s’adapta al lliure mercat globalitzat és aquella que pugui ser el màxim de productiva i econòmicament rendible. Al final, el que tenim és una agricultura intensificada, que no respecta la terra, els cicles naturals, la biodiversitat... Tot està absolutament desconnectat i sobreexplotat, també respecte a les relacions laborals, sempre amb aquesta idea de produir amb els costos més baixos possibles.

La crisi ja hi és, el que passa és que nosaltres encara no som els que l’estem patint més. Hi ha 800 milions de persones al món que passen fam. I en gran part és a causa d’aquest model que ha fet fallida. La crisi són tots els emigrants que intenten sortir dels seus països perquè no tenen manera de viure-hi.

A Catalunya només un 1,6% de la població activa és pagesa, cosa que vol dir que tenim un alt grau de dependència alimentària de països tercers. Aquest model que tenim és també colonialista: Europa té a disposició tot el que vol perquè ha colonitzat i espoliat altres territoris. Ara la crisi la tindrem els països industrialitzats, aquells que han perdut la capacitat de produir aliments i que, a més, tenen un sistema agrícola dependent del petroli, és a dir, energèticament ineficient.

La PAC el que ha fet és mantenir un model que no funciona, aguantar-lo a base de subsidis. I els països rics estan perdent la capacitat d’anar injectant-hi els diners que l’han mantingut funcional, i així els pagesos es queixen que els abaixen les subvencions pel gasoil, per a les assegurances agràries...

La UE i els governs són conscients que aquest model s’està esgotant i que, alhora, ha provocat unes crisis climàtiques i ha fet que Europa cada vegada sigui menys sobirana des del punt de vista alimentari. Són conscients que Europa, una potència que s’està enfonsant ràpidament davant la Xina, Rússia i els EUA, no pot dependre de la importació de blat ucraïnès o de soja nord-americana. Són conscients que a les seves febleses polítiques s’hi afegeix aquesta. I han de començar a buscar altres models d’agricultura. Aquí és on hi ha el xoc.

S’ha d’acompanyar el sector en una reconversió urgent cap a una agricultura de petita escala, en què es multipliqui el nombre de persones que fan de pageses, i que els països adaptin la seva alimentació al que produeix la seva agricultura i no als capricis de les indústries alimentàries. Tenim els diners per fer-ho: entre el 30 i el 40% del pressupost de la UE continua sent política agrària.

És la gran contradicció d’aquestes mobilitzacions. La gran majoria es troben en un atzucac i demanen pedaços per continuar. Crec que podem tenir empatia, a tots ens fan por els canvis. Passar a fer una agricultura ecològica sense ningú que t’acompanyi en el procés, fa por. Els que crec que s’equivoquen són les administracions, els polítics, que haurien de tenir aquesta visió estratègica i acompanyar aquesta transició.

Necessitem revolta, però una revolta per la terra, on ens puguem trobar la pagesia –que defensi un model d’agroecologia, de sobirania alimentària– i les consumidores. Totes tenim alguna cosa a veure amb l’agricultura, amb la terra, l’aigua... I, per tant, també hem de definir-nos i no podem mirar-nos les manifestacions des de fora. El repte és saber trobar unes mobilitzacions transversals, que no siguin corporativistes, sinó per a la sobirania alimentària. Aquesta és la revolta transformadora.

El que ja pot fer la Generalitat per transitar cap a una sobirania alimentària suportada per milers de petits pagesos és que tota la compra pública d’aliments –escoles, llars d’infants, hospitals, ajuda alimentària, casals de dia, presons...– provingui de pagesia agroecològica i amb regulació pactada de preus. Parlem de milers i milers d’àpats. Parlem de treure una part de l’alimentació del sistema de mercat i, igual que l’educació o la sanitat, abordar-la com un dret en què les administracions tenen un paper fonamental.