Educació i perseverança

Hi ha fets que ens haurien de fer replantejar el futur i evitar repetir errors. La raó de molts problemes que tenim rauen en el curtterminisme: voler resultats ràpids, manca de perseverança i l’oblit que aconseguir bons resultats implica esforç. En posaré algun exemple.

A Catalunya no hi ha grans empreses que es consolidin. Algunes mitjanes empreses familiars s’han venut, potser a bon preu, però la capacitat de decisió ja no és aquí, possiblement hi ha pèrdua d’ocupacions de responsabilitat i menys R+D. La consolidació i creixement de les empreses catalanes és gairebé nul. Les que destaquen acaben en mans d’alguna empresa exterior. Barcelona és atractiva per als emprenedors. La majoria de les noves empreses les creen emprenedors de fora. Ens hem consolidat com a pol d’atracció d’empreses d’arreu del món. On són les empreses creades per catalans? Sembla que de fora destaquen característiques del país que ens haurien de situar millor, però les condicions no són bones, hi ha dificultats administratives i econòmiques per créixer. Els polítics no fan el que caldria, potser perquè els resultats triguen més del que dura una legislatura. Ningú espera collir olives a l’any de plantar el pinyol. Per què la política no escolta els que en saben?

Un segon exemple, ben diferent de l’anterior, té a veure amb la secada que patim. Catalunya ha sofert períodes molt secs al llarg dels segles. Els anys 1985-1990 i 2005-2008 van ser els més durs i pròxims en el temps. Era obvi que això tornaria a passar i, probablement, amb més gravetat. La planificació de l’any 2008, on és? Les urgències van fer oblidar tot el que s’havia projectat. Ara s’està recuperant. Potser en dos o tres anys el país estarà més ben preparat. Si les coses no s’haguessin esgarrat fa uns anys, avui no patiríem tant. Tanmateix, s’està preparant l’economia del país per viure amb menys aigua? La política no escolta les persones sàvies que tenim al país.

Un altre exemple és el dels mals resultats de l’informe PISA. A banda de si el mètode és bo, si avalua bé o no, els resultats són dolents, com també els d’altres avaluacions fetes pel Departament d’Educació. No sé si això sorprèn gaire. A mi no. L’educació és un cas paradigmàtic d’improvisació. Cada legislatura espanyola, una llei. Cada mal resultat ve acompanyat d’una sèrie de compareixences d’alts càrrecs per anunciar mesures. Mesures que comporten anuncis pressupostaris, insuficients, sense anar a l’arrel dels problemes. Objectius impossibles. Ningú amb dos dits de front pretendria que tots els nens d’una escola fessin 100 m en dotze segons. Seria garantir el fracàs, no tothom està igualment dotat per córrer. Si en comptes de dotze segons ens plantegéssim un minut, ja seria factible. Si això és així, per què es vol aconseguir que tota una classe assoleixi un bon nivell de coneixements? Si any rere any es van incorporant nens que per les condicions familiars tenen moltes més dificultats d’aprenentatge, quin serà el nivell d’assoliment comú? On és l’atenció a les capacitats? Algú escolta els que en saben?

Acabaré fent alguna recomanació. Catalunya té experts reconeguts en molts temes. Experts que també saben quan requereixen altres experts. Jo he conegut la composició de diferents comissions, grups, taules, comitès assessors o de savis de múltiples temes. Conjunts, habitualment nombrosos, que fan reunions esporàdiques durant mesos. De vegades són una pantalla, que servirà per tapar les errònies decisions que prendran incompetents amb càrrec. Altres vegades emetran un document que es presentarà en públic i passarà al prestatge dels incunables aparcats. Alguna vegada es començaran a aplicar les recomanacions expertes i al cap de poc es reduiran els recursos o algun sindicat introduirà variants corporatives. La història ens ha dotat d’una idiosincràsia col·lectiva que ens fa mentalment àgils, amb rauxa i mancats de perseverança. Davant del conflicte es crea un grup de treball en comptes de prendre decisions i, sobretot, mantenir-les.

L’economia i benestar del país requereixen un govern humil, que pensi en el país i no en eleccions i càrrecs. El govern no el formen mai els millors, són els que convé al partit. Ocupar un càrrec no et fa més intel·ligent. Cal recordar-ho i actuar en conseqüència. Cal saber escoltar. A les universitats i altres llocs que no tenen ni volen el poder, trobaran el suport que els cal, si el demanen.