D’urbanites a ramaders
L’Aitana i l’Alex van deixar Barcelona per formar-se i poder treballar al camp
Els dos joves elaboren ara formatges artesans al poble de Gavàs, al Pallars Sobirà
El Robert, fisioterapeuta, està estudiant per muntar la seva pròpia granja i fer formatges i iogurts
“Feia molt temps que no estava tan tranquil. Sento que estic fent el que havia de fer i que amb aquest canvi aconseguiré alinear els meus valors amb la meva feina i la meva manera de treballar.” Per això Robert Martínez ha aparcat la fisioteràpia, professió que ha exercit durant gairebé 15 anys –en té 34– i s’està formant per treballar al camp. “Soc d’Alella i sempre he estat un enamorat de la muntanya, els animals i la natura; no sé estar tancat en un lloc. De molt jove ja deia de broma que m’hauria hagut de fer pastor.” Totes les peces van encaixar, de cop i volta, l’any passat. “Va ser com veure passar un tren que saps que no pots deixar escapar, perquè, si no, ja no l’agafaràs mai.” Tot i que vivia a França amb la parella, la Juliette, s’havia comprat amb els pares i el germà una casa a Tavèrnoles i l’alcalde d’aquest poble d’Osona buscava algú que pogués portar un “ramat de foc”. És una innovadora eina per reduir el risc d’incendis que s’està començant a aplicar a Catalunya i que consisteix a fer pasturar ovelles o cabres per zones forestals per netejar els boscos i evitar que amb una sola espurna n’hi hagi prou perquè s’hi cali foc. En Robert i la seva xicota, infermera, havien somiat més d’un cop a dedicar-se a la terra, però va ser llavors que van decidir donar un tomb a les seves vides.
Ara, ella està a punt de fer una formació per elaborar formatges i ell ja ha començat un curs a l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya dirigit a persones que no venen de família pagesa. La parella es vol ocupar del “ramat de foc” que tindrà Tavèrnoles si la iniciativa tira endavant, però el seu objectiu principal és tenir la seva pròpia explotació i elaborar formatges i iogurts. La casa que comparteixen amb la família al poble té un terreny de 29 hectàrees i han calculat que hi podrien tenir unes 100 cabres. Quan hagin acabat de formar-se, la idea és treballar durant dos anys per a tercers per agafar experiència i, després, muntar el seu projecte.
El Robert és conscient que té sort perquè té “solucionat el principal problema d’accés al camp, el de les terres”. També el de l’habitatge. Malgrat tot, sap que toparà amb més traves econòmiques: “Amb els diners que hi haurem de posar, la inversió no es podrà recuperar fins passats uns anys.” Assegura que “cada cop hi ha més ajudes per entrar en aquest sector” i que n’aprofitarà tantes com pugui, però lamenta que molts cops no estan adaptades a la realitat catalana. “La política agrària comuna (PAC) està feta des d’una visió centreeuropea, no mediterrània, i entre molts altres exemples hi ha el fet que se subvencionin els prats, quan aquí tot són boscos.”
Estat vital: en pau
Malgrat aquest i altres entrebancs que es trobarà tant sí com no, el Robert no pateix tant com altres persones que volen deixar-ho tot per dedicar-se al camp, perquè, si els números no surten, la parella podrà treure’s un as de la màniga que molta gent no té: podran obtenir una via extra d’ingressos treballant, ell, unes hores de fisioterapeuta i, la Juliette, agafant una suplència puntual d’infermeria. Per tot plegat, sent que està en el camí correcte. “Abans em feia moltíssima mandra llevar-me per anar a treballar. Crec que ara no em passarà; em sento en pau i convençut.” Ha estrenat paternitat, així que oferir al seu fill un entorn tranquil i una infantesa envoltada de natura i animals també el motiva molt.
“No ho canviaria per res del món, ja m’imaginava la duresa física i mental de la feina i el fet que depengui de tants factors externs, com ara el temps, però m’han sorprès tots els pals a les rodes que ens posa l’administració. No et pots ni imaginar la quantitat de coses absurdes que ens fa fer i el temps que ens roba”, denuncia Aitana Saiz Merás, barcelonina que ja ha fet el pas i, juntament amb la seva parella, Alex Rubia Olives, està al capdavant de la Formatgeria de Gavàs. Elaboren formatge de llet crua de cabra de manera totalment artesanal practicant la ramaderia extensiva ecològica i traient cada dia a pasturar el seu ramat pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. L’Aitana deixa clar que “hi ha d’haver controls”, i no s’hi oposen pas, però està farta que els pagesos i ramaders pateixin les ineficiències i “incongruències” del sistema: “No se’ns pot exigir als petits productors el mateix que a la gran indústria ni fer-nos fer mil tràmits i, a més, duplicats, perquè les administracions no comparteixen informació, o que no et sàpiguen explicar com s’ha de fer una gestió o, pitjor encara, que cadascú et doni unes instruccions diferents.”
Des de Gavàs, al Pallars Sobirà, les 116 cabres que cuiden, alimenten, fan pasturar i munyen l’Aitana i l’Alex produeixen 20.000 litres de llet a l’any, que transformen en nou tipus de formatge de diferent intensitat, des del mató fins al tupí. Tots dos són fills de Barcelona, però, en el cas d’aquesta ramadera de 34 anys, els pares sempre li han transmès l’amor pels animals i per la natura i, de fet, després de deixar a mitges la carrera de veterinària perquè la va “decebre”, va fer un grau superior de gestió forestal. Va ser treballant fent seguiment dels ossos del Pallars que va sentir a parlar de l’Escola de Pastors i Pastores, on va fer el mateix curs de formació que ha començat el Robert.
L’Aitana havia començat a sortir amb un exalumne, l’Alex, que s’havia associat amb dos companys per fer-se càrrec d’una petita granja, La Roseta de Gavàs, i es va apuntar al projecte. Com explica, hi ha molts ramaders que prefereixen tancar l’explotació si no tenen fills o si els fills no s’hi volen dedicar, “perquè recelen de què passarà amb els animals o el producte, o de com ho faran els nous”, però això no va passar amb la Rosa i el Jesús, que els van traspassar el negoci i els van acompanyar en tot el procés. El gran problema que s’han trobat l’Aitana i l’Alex, com molta gent que intenta posar un peu en el sector primari, és el de l’habitatge: “Al poble som nou habitants, quatre cases estan habitades i la resta són segones residències o estan buides per reformar. Nosaltres ara estem de lloguer, però si se’ns acaba el contracte no sé pas què farem.”
Des que els dos amics van abandonar el projecte, estan al capdavant de la granja només l’Aitana i l’Alex. Només hi treballa una amiga en temporada alta, a mitja jornada, no perquè no facin falta més mans sinó perquè no s’ho poden permetre. “Amb dues persones més tot l’any podríem tenir, almenys, un dia lliure a la setmana i fer vacances a l’hivern, que és quan baixa el ritme de feina, així el projecte seria sostenible no només econòmicament sinó també humanament”, reflexionen. El que té clar aquesta parella de joves ramaders és que no volen que els números surtin fent-se més grans perquè no volen deixar de ser un negoci familiar i respectuós amb els animals i la natura, així que estan introduint millores per intentar, amb el que tenen, ser més rendibles. Es plantegen, per exemple, elaborar iogurts a més de formatges perquè el marge de benefici sigui més gran.
Sobre la històrica revolta dels pagesos, l’Aitana celebra que el sector es faci sentir, però és escèptica amb els resultats, perquè veu que, a tot estirar, s’hi posaran “pedaços”. “El problema és estructural, perquè el capitalisme obre la porta a productes de fora molt més barats que no compleixen les mateixes normatives que aquí, entre les quals les mediambientals, i fa que no es pagui el menjar com cal.” A la Formatgeria de Gavàs aposten per “la sobirania alimentària de les comarques pirinenques aplicant una filosofia d’autoproducció” i venent els seus productes a la seva formatgeria i en comerços de proximitat i recorden que “menjar és un acte polític”. Tot i això, l’Aitana deixa clar que “la gent no té prou poder adquisitiu per apostar per una cistella 100% ecològica i no es pot posar tota la responsabilitat a les seves espatlles; s’ha d’anar a l’arrel del problema”.
Aquest any, la Formatgeria de Gavàs acollirà alumnes de pràctiques de l’Escola de Pastors i Pastores. És una manera de retornar al centre educatiu el que ha fet per ells, però també d’aconseguir mà d’obra per tirar endavant el seu projecte. “Bona part del sector acaba sobrevivint a còpia d’alumnes de pràctiques o persones que van per lliure i treballen a canvi d’allotjament i menjar, però el que tots volem és ser sostenibles econòmicament i poder pagar salaris justos”, reivindica l’Aitana, que assegura que malgrat totes les frustracions i entrebancs, la fa “molt feliç” aixecar-se cada matí i pensar que es dedica “a fer un producte de qualitat en contacte permanent amb la natura”. Se sent privilegiada en molts moments del dia, per exemple quan va a pasturar i descobreix un ocell que no havia vist mai a la zona o pensa que la muntanya, gràcies a les cabres que la desbrossen, està molt més protegida.
L’Aitana, l’Alex i el Robert responen al perfil majoritari dels alumnes de l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya, persones d’entre 30 i 40 anys que, tot i no tenir família a pagès –i encara que molts s’hagin criat en una ciutat–, senten la crida per treballar la terra. “Cada cop hi ha més gent no vinculada al món rural que vol acostar-se a la natura no des d’un punt de vista contemplatiu, com seria el turisme, sinó amb la intenció de viure el territori, establir-s’hi, fer-lo servir com a eina productiva i formar part de l’entramat social de l’entorn rural”, explica Laia Batalla, responsable de l’escola. Assegura que és un percentatge de la població “minoritari però creixent” i reflexiona que “el que és estrany és que ens sorprengui i en canvi ens sembli normal que com a societat estiguem totalment desvinculats de la terra, perquè històricament no ha estat així”. Com s’ha fet palès aquests dies amb les protestes que els professionals de la terra han estès a tot el territori i van portar a Barcelona en una jornada històrica, l’ofici de pagès no és fàcil, però Batalla remarca que també “passa amb tantes altres professions”. “La duresa física i mental és gran i la dependència de factors externs com el clima la fan especialment vulnerable, però quanta gent no vol ni sentir a parlar d’estar vuit hores cada dia davant d’un ordinador? Unes quantes! Aquest perfil també existeix”, sosté.
Ella mateixa és “urbanita”, però des de ben petita –té 44 anys– va teixir un vincle molt fort amb el Penedès gràcies als avis. “Tot i ser una nena de ciutat, vaig poder créixer entre vinyes i ametllers perquè tots els estius i caps de setmana era al poble i els meus records més feliços són allà amb l’hort, les ovelles, els conills i els fruiters.” És per això que va estudiar biologia i es va dedicar a la conservació del medi ambient, tot i que després d’una profunda reflexió i una tesi sobre l’agricultura ecològica es va adonar que, “si fem les coses bé i no malmetem el planeta, en molts casos ni tan sols caldria lluitar per conservar espècies en perill d’extinció, perquè no n’hi hauria; hem de canviar la base”. Moltes històries que hi ha darrere dels alumnes de l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya també estan relacionades amb estius feliços en algun poble de la infantesa. Al centre els formen per poder fer del seu somni una professió.
Formació especialitzada
El curs que ofereix, de mig any de durada, té com a objectiu habilitar-los per ser pastors de muntanya, treballar en una finca o muntar la seva explotació de ramaderia extensiva, sempre amb “un clar enfocament agroecològic”. “Entenem la pagesia com una activitat de base familiar o col·lectiva que produeix aliments sans i de gran qualitat, sense comprometre els recursos futurs, i els ven directament al consumidor final, sense intermediaris”, remarca l’escola, que depèn de l’associació sociocultural Rurbans. Amb seu a Rialp, impulsa nombroses iniciatives i participa en diversos projectes, d’àmbit local i europeu, per dignificar la professió i garantir el relleu generacional.
El curs de l’Escola de Pastors i Pastores dona molta importància a les pràctiques i més de 150 finques han acollit alumnes des de la seva creació, fa 15 anys. Segons Batalla, el 60% dels alumnes que s’han format amb ells han aconseguit dedicar-se al sector: la meitat, treballant per a tercers, i l’altra meitat, al capdavant del seu propi projecte. Entre els entrebancs que fan que les xifres no siguin més altes, destaca l’accés a la terra i a l’habitatge. “Tractem els dos problemes com un binomi, perquè costa molt, però si tens la sort de trobar unes hectàrees, falta que trobis on viure”, alerta Batalla, que posa com a exemple el preu que es demanava l’any passat per 5 hectàrees de prat i bosc al Pallars Sobirà: 70.000 euros. “Les ajudes de la PAC encara prioritzen la quantitat de superfície i això fa que la gent que està en el sector necessàriament acapari terres per poder subsistir, no hi ha un pam de terra lliure; és evident que el sòl no està regulat de manera efectiva.”
L’altra gran crítica que fa la responsable de l’Escola de Pastors i Pastores al sistema és que no prioritzi els projectes agroecològics. Com els propietaris de la Formatgeria de Gavàs, reflexiona que “els consumidors tenim marge de maniobra i podem omplir la nevera d’una manera o una altra”, però deixa clar que són els governants els que han de fer la seva feina i legislar. Tres coses millorarien considerablement la situació de la ramaderia extensiva, assegura: crear un segell distintiu, reduir la càrrega burocràtica que ofega els ramaders i prioritzar en la compra pública els productes provinents d’aquest tipus de model. “Es critica que el sector no s’organitzi, però és que quan el ramader no està fent formatge està declarant la llet que ha fet i mil tràmits més. No té temps, i això sense comptar que potser també vol tenir una mica de vida privada, tenir un fill o simplement anar a fer un beure amb els amics”, conclou.