Línies d’ultramar (1906)

Planificar les grans línies transoceàniques de transport marítim des d’un estat descentralitzat: aquest és el projecte de Josep Puigdollers i Macià (Roda de Ter, 1866-Barcelona, 1908).

La primera globalització, a cavall entre els segles XIX i XX, va ser fruit de iniciatives molt diverses, en les quals els estats no estaven sempre en primer pla. La idea de l’empresari i economista Puigdollers, fruit d’una llarga trajectòria, era que economies com la de l’Estat espanyol que estaven quedant relativament al marge de la globalització (i, doncs, dels beneficis del comerç internacional, i del que se’n deia tourisme) encara se’n podien sortir.

Segons Josep Puigdollers, calia modernitzar quatre ports d’aquest Estat, de manera que proposava redefinir-los, a més a més, com a grans nusos ferroviaris.

Tres d’aquests ports (Vigo, Bilbao i Barcelona) corresponien a tres nacionalitats ibèriques, i un (Cadis), a Andalusia. Puigdollers proposava que l’Estat planifiqués –partint d’aquests quatre ports– vuit línies transoceàniques que ell denominava “línies d’ultramar”.

Utilitzant la seva terminologia serien: 1. La línia Brasil-La Plata, 2. La línia Brasil-Pacífic (el canal de Panamà encara no estava obert), 3. La línia Amèrica Central, 4. La línia Cuba-Mèxic, 5. La línia Vigo-Nova York, 6. La línia Sud-africana, 7. La línia d’Orient (fins al Japó), 8. La línia d’Austràlia.

En paral·lel, Puigdollers va definir quatre línies del que va anomenar “gran cabotatge”. Aquestes línies –utilitzant la seva terminologia– serien: 1. Balears (incloent-hi el projecte nou del turisme), 2. Canàries, 3. Marroc, 4. Bilbao-Londres.

El tercer bloc del projecte de 1906 de Puigdollers i Macià va ser la “línia del Mediterrani”, que tenia una gran semblança, lògicament, amb el mapa de l’imperi català medieval i modern (1282-1516). Per exemple, incloïa Europa nord-occidental (amb els ports d’Anvers i Londres) en el mapa esquemàtic de presentació de la línia del Mediterrani.

La conclusió de la conferència a Bilbao de Josep Puigdollers i Macià era la següent: “Només l’Estat, per l’interès que la riquesa pública es desenvolupi pròsperament i que totes les classes socials en surtin beneficiades, té el deure d’afrontar la realització d’aquest pla de comunicacions.”

Es tractaria, és clar, d’un estat fortament descentralitzat (com no ho era l’Estat espanyol del 1906) que invertiria en els quatre ports nusos ferroviaris, suposadament no centrals, perifèrics.

I, alhora, Puigdollers parla d’un estat que beneficia totes les classes socials (que tampoc era el cas de l’Estat espanyol).

L’objectiu era “que els nostres productes [...] arribin als mercats del món en condicions de competència” (Puigdollers, 1906).

Exportar a tots els mercats del món, sosté Puigdollers, és beneficiós per a totes les classes socials. En tot cas, un empresari (i banquer) –i editor de Mercurio, una revista econòmica de gran format– presenta un pla de línies de transport marítim transoceàniques que només pot ser realitzat per un estat.

Un estat que hauria de ser molt descentralitzat (com alguns).

De fet, Puigdollers esmenta diferents models de grans vapors alemanys, i inclou làmines d’alguns en l’edició de la seva conferència.

Els estats descentralitzats podien tenir un paper destacat en el procés de la globalització iniciada a finals del segle XIX.