Fer obsolet el residu
La futura llei de residus s’imposa objectius ambiciosos de reducció, reutilització i recollida selectiva
La responsabilitat ampliada del productor planteja implicar més el sector industrial
A escala mundial, l’economia circular suposa només un escadusser 7,2%
Les noves estratègies en residus impliquen repartir responsabilitats entre els diversos sectors
La responsabilitat ampliada del productor és necessària per superar els envasos d’un sol ús
L’objectiu és generalitzar models d’alta eficiència, com ara la recollida porta a porta
Els SDDR hauran de ser complementats amb plantes de rentatge d’envasos per reeixir
El residu com a concepte obsolet. Aquesta és la nova mirada a què convida l’avantprojecte de llei de prevenció de residus i ús eficient dels recursos, que també adverteix els productors que allò que lliuren al mercat ha d’estar concebut des de l’ecodisseny i romandre als cicles productius tant temps com sigui possible, amb el benentès que en el primer quart del segle XXI hom ha de veure que malbaratar recursos és propi d’un passat que no hauria de retornar.
En l’argumentari d’aquesta nova norma, que aviat haurà d’iniciar el seu recorregut parlamentari, prenen força idees com ara evitar el sobreconsum i que el producte tingui una vida tan llarga com sigui possible. Actualment, en quina situació ens trobaríem per afrontar aquests reptes? Per Isaac Peraire, director general de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC), “si parlem de sobreconsum, el cert és que és difícil dir si el got és mig ple o mig buit, atès que les dades són molt interpretables, i si Catalunya es compara amb la resta de l’Estat, hi ha una evolució positiva, però si mirem a Europa encara hi ha camí per recórrer.” Al seu parer, “hi ha molta feina a fer, i caldrà que hi hagi un repartiment de responsabilitats, una ciutadania que consumeixi millor i uns productors que han de tenir una perspectiva diferent, a més d’una administració que hi posi uns serveis eficients”. Certament, caldrà posar-se les piles, atès que, en la darrera dada registrada, del 2022, el 45,3% dels residus municipals es van recollir de manera separada i les fites que hom proposa assolir per als anys 2025, 2030 i 2035 són del 55%, 60% i 65%, respectivament. Tanmateix, no seria just oblidar que el 2006 estàvem en el 32%. Això sí, per tot seguit emmirallar-nos en estats de la UE com ara Bèlgica i Alemanya, que ja fa anys que voregen el 70%.
Per Rosa Garcia, directora de Rezero-Fundació per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable, “en aquest moment històric, hi ha un gran abisme que separa la informació sobre els efectes al medi ambient dels residus i la tecnologia per resoldre la seva problemàtica i la creixent corba exponencial d’explotació de recursos i el manteniment de la cultura dels envasos d’un sol ús”.
Jordi Oliver, director executiu d’Inèdit, estudi d’ecoinnovació que ha participat en l’elaboració del Full de Ruta de l’Economia Circular de Catalunya 2030, no dubta a considerar que “estem malament: a escala mundial només el 7,2% de l’economia és circular, mentre que el 92,8% restant és d’un sol ús”. En canvi, Joan Barfull, coordinador de la Comissió de Sostenibilitat de Pimec, estima que “en la lluita contra el sobreconsum hi ha hagut petits avenços, amb mesures com ara l’impost del plàstic, que ha obligat a reutilitzar o reciclar. És indiscutible que hi ha més consciència social”.
Una de les grans idees força del nou projecte de llei és la concepció de l’economia circular com a nou model d’usos compartits. A Catalunya, s’ha teixit prou xarxa i prou circuits per donar vides múltiples a matèries primeres i productes? Per Isaac Peraire, “al país hi ha molts exemples, hi ha molts circuits, en reutilització hi ha bases de dades, tenim l’Associació de Centres i Serveis de Reutilització de Catalunya... Tenim exemples, però ens en faltarien més, sobretot en eixos com els voluminosos i el tèxtil, en què, amb tot, s’ha avançat molt, amb iniciatives com el Pacte de la Moda Circular”.
En parlar de dissenyar i posar en funcionament circuits d’economia circular de gran abast, de manera inevitable anem a parar a recursos i incentius. Rosa Garcia, de Rezero, es pregunta: “Quins recursos i incentius hi ha? Tots aquests fons Next Generation i els Perte s’adrecen més aviat a les grans empreses, quan històricament l’economia circular s’ha vehiculat des de les pimes i les start-ups.” Joan Barfull, de Pimec, creu que “encara hi hem d’acabar d’aterrar, és clar que hi ha casos d’empreses o grups d’empreses que incorporen el concepte d’ús i recuperació, però tot plegat és encara una mica anecdòtic, i, a més d’ajuts per donar suport a l’empresa i, sobretot, trencar barreres en l’àmbit legal, perquè a una empresa recollir el residu d’una altra no li és tan senzill normativament, sí que és necessària una intervenció per ser utilitzat. En aquest sentit, seria interessant avançar en la definició del que és un subproducte.”
Jordi Oliver, d’Inèdit, raona que si encara no hi ha prou xarxa d’economia circular és “perquè cadascú s’especialitza: un dissenya, un altre produeix i el de més enllà distribueix. Caldria més diàleg entre aquests àmbits i els gestors de residus. Si un envasador vol reutilitzar, necessita teixir una xarxa en què el distribuïdor li guardi els envasos i una logística inversa per recuperar-los i portar-los a una planta de rentatge.”
Indiscutiblement, la responsabilitat ampliada del productor, és a dir, la implicació del sector empresarial i industrial pel que fa a la vida útil del producte, és una de les mesures més transcendents de què disposarà la nova llei. Per al director de l’ARC, “al sector industrial li és imprescindible; la norma li facilitarà repensar la producció en funció del cicle de vida sencer, i l’obligarà a pensar en alternatives als envasos d’un sol ús”. Això sí, “des de l’administració s’oferirà més pastanaga que pal; els acompanyarem per assolir el canvi de paradigma.”
“Ja hi hem vist resultats, en la responsabilitat ampliada del productor, potser no prou, perquè els dissenyadors han pensat més en la facilitat d’ús que en tot el cicle de vida. En tot cas, hi ha dubtes sobre si la comunitat autònoma és l’escala adequada per implementar normativa en aquest àmbit; ha de ser Europa”, diu Jordi Oliver. En aquest sentit, els experts creuen que el reglament sobre disseny ecològic, que substitueix una directiva del 2009, aprovat l’any passat pel Parlament Europeu, podria suposar una gran passa endavant. Com diu Oliver, “amb reglamentació, les coses flueixen, i les grans empreses necessiten que el mercat també sigui únic quant a les regles que el fan funcionar”.
Per Rosa García, és clar que si la llei vol ser veritablement transformadora, ha de ser presidida pel principi de “qui contamina paga”. A més de tenir un important impacte per menar les indústries cap a un ecodisseny amb una visió sencera del cicle de vida, aquest principi suposa que “els ajuntaments no hagin d’assumir costos que no els pertoquen; no era just que la norma els demanés que milloressin la recollida de tota mena de productes, sense que aquesta norma incidís en el mercat. La responsabilitat ampliada del productor pot alleujar els costos que ara han d’assumir els ajuntaments”.
Com exposa Joan Barfull, en representació de la indústria, “és lògic posar l’accent en la responsabilitat ampliada del productor, que és un eix d’actuació que ve molt marcat des de Brussel·les, atès que és responsable de posar un producte al mercat, però, tanmateix, cal veure quins canals es fan servir per dur-ho a terme, ja que les indústries hauran de constituir els sistemes col·lectius de responsabilitat ampliada del productor (Scrap), i no sabem com poden afectar els gestors de residus. Alguns Scrap podrien guanyar posicions dominants si decideixen treballar més amb uns gestors que amb uns altres”.
Preocupació dels recuperadors
Els gestors de residus, els recuperadors, celebren la responsabilitat ampliada del productor, però veuen llacunes en la llei. Victòria Ferrer, directora general del Gremi de Recuperació de Catalunya, assenyala en primer lloc l’entrebanc burocràtic: “Les llicències per a activitats de gestió de residus triguen entre tres i cinc anys entre que es presenta el projecte i es dona el permís final, quan en una comunitat com Aragó la resolució es fa en sis mesos. Quina empresa pot aguantar aquest temps amb una inversió aturada?” A més a més, a parer dels recuperadors, la llei no defineix prou bé una metodologia per calcular els costos de la gestió: “Es deixa en mans del productor decidir què paga, quan caldria un sistema de càlcul transparent, en què l’ecotaxa que paga un producte per la gestió es reflectís separadament en el preu final.” Hi ha el perill, per a un sector com el dels recuperadors, que, “per voler anar a volums, es passi per l’adreçador i es devaluï la seva tasca, i si s’oferta a un preu barat, qui acaba pagant el diferencial és el medi ambient”.
Un dels models on emmirallar-nos és el de Portugal, que ha regulat un interval de preus mínims i màxims, en què el gestor veu quant pot demanar. Els dubtes encara són grans sobre com s’organitzarà el nou sistema de Scrap, l’any 2025. Com diu Victòria Ferrer, “si el sistema d’antany era lliure, entre productor i gestor, ara apareix un tercer actor, l’Scrap, que també en treu un benefici. L’Scrap decidirà a quin gestor anar, quins són els costos de transport o manipulació, a qui vendre el residu que pot ser reciclat, etc.” El fet que la llei s’obri a la possibilitat que diversos Scrap puguin col·laborar si no arriben a prou quota de mercat, “fa aflorar un escenari en què hi pot haver fusions i posicions de domini, monopolis”.
Els recuperadors també recelen que ara es parli tant de donar protagonisme a una gestió pública dels residus, quan hi ha un teixit privat prou consolidat. Com explica Victòria Ferrer, “si empreses municipals de gestió de residus es posen a competir amb els privats, seria en unes condicions de competència deslleial, atès que poden abaratir els costos del servei, que al capdavall assumeix l’erari públic, quan als privats se’ls exigeixen tota mena de requeriments i garanties o esperar de tres a cinc anys per tenir la llicència”. Ferrer també observa que a un municipi no li costa res, en termes burocràtics, obrir una deixalleria, mentre que un gestor privat ha de complir un exigent codi de gestió per tenir l’autorització. “Els danys al medi ambient els poden fer tant públics com privats, i la garantia final beneficia en darrer terme el ciutadà.”
Però l’excés de zel burocràtic no s’acaba aquí. En el món dels residus, el mercat és global i, per exemple, un recuperador pot localitzar un client per comprar un volum de coure a qualsevol país. A Catalunya, la llei, a diferència del que passa en altres llocs, obliga a informar, cosa que no s’esdevé enlloc. “Si el residu és perillós i es vol portar a valorització energètica, és normal haver-ne d’informar, però no pas en aquells casos en què el residu no és perillós.”
Els objectius quantitatius que proposa el projecte de llei són prou ambiciosos, tant en reducció com en recollida selectiva i reutilització (vegeu gràfic adjunt). Per Isaac Peraire, perquè aquestes metes s’acabin assolint, “caldrà avantposar per damunt de tot la prevenció, des de canvis en el disseny, la producció i la distribució, fins als canvis en els usos dels productes que evitin que els productes acabin llençats”. Prevenir i alhora “posar en pràctica models d’alta eficiència en la gestió, sobretot a les grans ciutats. Cal destacar en aquest sentit que ja són 300 els municipis que fan el porta a porta, alguns des de fa 20 anys”. El director de l’ARC explica també que la subvenció serà necessària en àmbits com l’industrial i la construcció per avançar en l’ús de materials que es poden revalorar. Rosa García també interpreta que caldrà fer passes decisives cap a “models de recollida de residus intel·ligent i el porta a porta”. Pot passar que, “com s’ha esdevingut amb la llei estatal de residus, que acumula dos anys de retard en l’aplicació, es vulgui jugar amb els terminis, per la pressió de determinats sectors econòmics, que poden esperar rebaixes des d’Europa”. En tot cas, “com ha reconegut el Tribunal Constitucional, els governs autonòmics poden proposar mesures més exigents per protegir el medi ambient”. Així mateix, perquè els objectius siguin observats, “serà necessari que l’Agència Catalana del Consum disposi de prou recursos per fer inspeccions.”
De fet, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), si el 2022 es va obtenir un 39,3% de recollida selectiva, un 1,1% més que l’any anterior, va ser, segons l’entitat supramunicipal, pel porta a porta i la instal·lació de contenidors tancats que s’obren amb targetes personals. Segons els experts, els contenidors intel·ligents poden fer augmentar un 5% la recollida, mentre que amb el porta a porta els resultats milloren en un 30%.
Jordi Oliver veu uns “objectius complicats d’assolir, ja que no s’albiren objectius de cada empresa individual o sectors d’activitat. Així, uns poden complir la norma amb escreix, mentre que d’altres no hi arribin”. Oliver creu que “caldrà un intens treball de l’administració juntament amb els sectors d’activitat per crear complicitats, perquè sí, pots fer molta norma, però si tens poca capacitat d’inspecció...” Posa l’exemple del País Basc, on les empreses demanen al seu govern una regulació molt exigent en reducció de residus, reutilització i recollida selectiva, “perquè així, entenen, posen una barrera d’entrada als seus competidors al mercat”.
Joan Barfull, de Pimec, troba clau que “es millori la segregació, i que els materials arribin a les plantes amb prou qualitat per ser reciclats”.
Després d’anys de proves, prou reeixides, els sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR) venen, segons disposa la llei, per ser protagonistes. Per a ampolles de plàstic, llaunes, brics i vidre que continguin beguda, però aquesta eina es vol estendre a burilles de cigarreta, piles, bateries, residus d’aparells electrònics i envasos de residus químics. Per al director general de l’ARC, és clar que “els SDDR seran els grans impulsors en la nova estratègia en relació amb els residus, ja que afectaran la logística de la seva gestió i canviaran la manera de consumir. A una senzilla burilla se li donarà un valor, hi haurà iniciatives per collir-les i comptar-les”.
Com indica la directora general de Rezero, “els SDDR garanteixen que es compleix el principi de responsabilitat ampliada del productor, que així paga pel 100% dels envasos, i es posa fi a l’opacitat entre el que es posa al mercat i el que es recupera realment”. Oliver també considera que els SDDR “són desitjables, incentiven a donar valor a aquell residu, però hi ha a Catalunya una planta de rentatge d’envasos perquè realment aquest sistema es pugui mostrar efectiu?”
Un altre argument de fons de la proposta legislativa és que cal recollir de manera més individualitzada, i més neta, els residus, amb la qual cosa l’anonimat es deixa enrere. Així doncs, podrem veure com molts ajuntaments es decideixen a aplicar una taxa justa, és a dir, pagar, o ser bonificat, per la generació. Per Isaac Peraire, “haurà de ser un element incentivador per a municipis no prou eficients. La taxa, si s’encareix gradualment, pot estimular que s’encamini a fer el porta a porta o altres sistemes de bon rendiment”. Jordi Oliver assenyala que “aquesta filosofia de «qui diposita què» de la taxa, per avançar cap a un porta a porta, és políticament sensible: ja hem vist que, mentre que en àrees rurals ha funcionat bé, els municipis de l’àrea metropolitana s’hi resisteixen. A Barcelona, es va voler aplicar al barri de Sant Andreu i va aixecar molta oposició”.
A Catalunya, poblacions com Sant Just Desvern, Santa Eulàlia de Ronçana, Cardedeu i el Brull assagen, dins del projecte RethinkWASTE del Programa Life de la UE, sistemes de pagament per generació (PxG), amb tarifes dinàmiques en funció del volum de residus que es generen. El sistema es basa en el coneixement i la sensibilització i a Sant Just Desvern ha ofert resultats prou eloqüents: s’ha reduït un 30% la quantitat de fracció resta generada a les llars. Per Rosa García, una taxa així té sentit “si, en aplicar-se a ciutadans, comerços i productors, fa aflorar els costos i els arriba a assumir al 100%”.
La venda en línia i els nous circuits de reutilització
Disposar que el take away de menjar i begudes tingui una opció reutilitzable o que els envasos tinguin l’etiqueta separable, amb cola hidrosoluble, per facilitar-ne la reutilització, són dos nous circuits de reutilització que habilita la llei, però el que més destaca és que la venda en línia es faci amb paquets que es puguin retornar. Justament, Rezero ha fet recentment una anàlisi dels residus generats pel comerç electrònic a Catalunya. En tones, anualment, els residus dels envasos de la venda en línia ascendeixen fins a les 47.212,95, entre rotlles de paper o cartró, bosses d’aire de protecció i escumes, entre d’altres. Representen el 27% del total en pes de residus d’envasos de paper. Val a dir que les compres en línia generen 4,8 vegades més residus d’envasos que les botigues físiques, en un context, el català, en què només són recuperats o reciclats un 50,7% dels envasos domèstics de paper i cartró i un 35%-40% dels envasos de plàstic. En aquest sentit, com diu Rosa García, “incloure en el projecte de llei el comerç en línia és transformador, perquè obligarà el comerç electrònic a utilitzar el mínim envàs possible i a prioritzar l’ús d’envasos reutilitzables, com fan les firmes Kopack, Repack, Liviri i FairFox, entre d’altres”. Els autors de l’estudi també recomanen introduir mecanismes per reduir les devolucions o fomentar la recollida de les compres electròniques a les botigues físiques.
Joan Barfull, per la seva banda, es pregunta “si s’ha parlat amb el sector per veure com es pot dur a terme, i si és viable pel que fa als costos”. Per la seva banda, Jordi Oliver indica que és un sector molt centralitzat, amb pocs operadors. “Caldrà arribar a pactes sectorials i que l’administració desenvolupi tota una tasca d’acompanyament”, assegura.
Com podem posar fi a la cultura del malbaratament
El document del projecte de llei proposa deixar enrere la cultura dels envasos d’un sol ús amb mesures que criden l’atenció. En el camp de l’alimentació, d’aquí a dos anys es vol prohibir l’envasat superflu. Als restaurants, aviat serà un record del passat l’ús de productes alimentaris en monodosi i estris d’un sol ús de plàstic. Ben aviat, el gener del 2025, serà prohibida la venda de cartutxos de tinta que no siguin recarregables.
Beure aigua serà tota una altra cosa, amb la prohibició de bosses als punts de mercaderies i serveis, en el comerç electrònic i en el lliurament a domicili. L’aigua ja no es podrà distribuir en ampolles d’un sol ús en instal·lacions de les administracions públiques i s’haurà de garantir aigua potable gratuïta als espais públics.
Al comerç minorista d’alimentació, amb una superfície igual o superior als 400 m², el 20% de la seva àrea de venda haurà de ser sense embalatge primari, a granel o en envasos reutilitzables.
Es prohibirà introduir al mercat productes que continguin micro o nanoplàstics. Així mateix, es prohibiran les versions no recarregables de les maquinetes d’afaitar. Els allotjaments turístics ja no podran posar a disposició del client articles d’un sol ús, com raspalls de dents i sabons.
En el capítol de la reutilització, sota el principi d’augmentar la vida útil dels objectes perquè prestin el mateix servei, hom compta a obrir centres de reutilització d’àmbit local perquè s’hi lliurin productes per allargar-los la vida. En botigues de roba de més de 1.200 m², serà d’obligat compliment la venda de roba de segona mà. Així mateix, els restaurants es veuran obligats a servir amb vaixella que no sigui d’un sol ús.
