Activistes per l’habitatge

Com s’ha vist en les últimes eleccions catalanes, no hi ha cap partit polític que no situï el dret a l’habitatge entre les seves prioritats. La situació actual, amb el preu del lloguer desorbitat i un degoteig imparable de desnonaments per impagament hipotecari, és hereva directa de la crisi del 2008 i la bombolla immobiliària. I és precisament aquesta forta crisi econòmica la que va propiciar l’aparició de dues de les entitats que més han lluitat pel dret a l’habitatge i que moltes vegades han marcat, amb les seves accions, l’agenda política i també legislativa. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, nascuda l’any 2009 per donar resposta al drama de moltes famílies que veien com el banc es quedava amb les seves cases i a canvi els deixava un deute inassumible, i el Sindicat de Llogateres, constituït l’any 2017 per defensar els llogaters dels increments abusius de les quotes, han estat dos dels moviments nous i alternatius als sindicats històrics que més mobilitzacions han protagonitzat als carrers. La lluita s’ha multiplicat en blocs d’edificis, carrers i places. I d’allà ha saltat també als despatxos, fins a convertir-se en actors polítics que han aconseguit fites històriques, com la llei 24/2015, en el cas de la PAH, conseqüència directa d’una iniciativa legislativa popular (ILP) presentada amb altres entitats, i la llei del límit del lloguer, en el cas del Sindicat de Llogateres.

La importància de l’habitatge en l’agenda pública ha fet que els sindicats històrics com CCOO i la UGT, tot i estar centrats en la defensa dels drets laborals dels treballadors, també hagin fet accions i estudis en aquest sentit. I això, segons destaca Jaime Palomera, cofundador del Sindicat de Llogateres, és també mèrit d’aquests nous moviments. “Nosaltres vam començar a treballar l’any 2016 perquè moltes persones que ja vivien de lloguer estaven rebent cartes en què els deien que o acceptaven una pujada de preus molt elevada o havien de marxar. De seguida vam entendre, però, que no era un problema conjuntural sinó de fons. La manera d’accedir a un habitatge que era comprar un pis amb una hipoteca va entrar en crisi l’any 2008. La gent ha de recórrer al lloguer, i si el lloguer es dispara la gent s’empobreix. I també els grans sindicats entenen que l’habitatge es converteix en un gran factor de desigualtat que no estaven tenint en compta, a vegades fins i tot més que el treball, perquè el teu futur depèn de la possibilitat de comprar o heretar una propietat”. CCOO, per exemple, va presentar l’any passat un estudi demolidor segons el qual en sis dels deu districtes les famílies destinen més del 50% del salari a pagar el lloguer. I la UGT, deu mesures de xoc per resoldre el problema d’accés a l’habitatge.

Palomera està convençut que algunes coses serien diferents sense l’acció del sindicat. “Això estava fora de l’agenda. I hem aconseguit que un problema que es vivia individualment i amb patiment passés a afrontar-se col·lectivament i amb esperança.” I destaca entre els seus principals èxits que “ara, quan una persona es troba davant d’un abús immobiliari, té una organització que li ofereix una protecció que abans no tenia, i en la majoria dels conflictes guanya”.

En segon lloc, destaca l’èxit legislatiu. “Hem assolit molts reptes recollits en el programa del 2017, com ara que els honoraris els pagui el propietari, poder recuperar la fiança que el propietari es queda de manera indeguda i regular preus, primer amb la llei catalana l’any 2020, i amb la llei estatal del 2023.” Però, més enllà d’això, Palomera reivindica un canvi de concepte. “Hem aconseguit posar sobre la taula un tema fonamental i és que el dret a la propietat privada està limitat per la funció social i això vol dir acceptar que els parlaments i, en general, la comunitat política han de poder decidir què es pot fer i què no amb els habitatges”, subratlla Palomera, que també considera que l’acció d’aquests moviments “ha obligat també el sector immobiliari a organitzar-se, perquè s’ha sentit amenaçat”.

A diferència del Sindicat de Llogateres, que com els sindicats grans i seguint les passes dels sindicats europeus i americans, en què està inspirat, té un sistema d’afiliació –ara té 4.000 afiliats a Catalunya–, la PAH no ha optat per aquest model organitzatiu. “És important l’afiliació, perquè no depens de cap subvenció”, destaca Palomera. En aquest cas, igual que passa amb la PAH, hi ha un funcionament assembleari, que també volen preservar. “A Europa als sindicats de llogaters els ha passat com aquí als grans sindicats: s’han institucionalitzat bastant”, precisa el fundador del Sindicat de Llogateres.

La PAH, en canvi, no s’ha plantejat mai l’afiliació. Juanjo Ramon, portaveu de les PAH catalanes, opina que “sense una estructura sindical i sense quotes es poden fer coses i oferir eines per autogestionar-se amb el suport de la plataforma”. I reivindica tots els èxits aconseguits fins ara, “des d’aquella primera assemblea en què la gent va arribar desfeta vam passar a un apoderament i la posterior expansió territorial gràcies a l’impuls del 15-M”. Ramon destaca com a fites importants la ILP hipotecària, per a la qual van aconseguir 1,5 milions de firmes i que no va prosperar, i, més tard, la ILP que va acabar amb l’aprovació de la llei 24/2015 a Catalunya, encara vigent.

En quinze anys, han estat moltes les accions de l’anomenada “marea verda”, però Ramon admet que en els últims temps la seva presència ha anat a menys, en part perquè el focus s’ha posat més en els temes del lloguer. “El tema de la hipoteca continua; els desnonaments, també, i la situació s’està agreujant, però sembla que quan una cosa ja és habitual no és notícia”, opina el portaveu, que reivindica el paper del moviment “per posar l’habitatge al centre del debat polític”.

A aquestes dues grans organitzacions, amb dinàmiques i estructura diferents però amb la defensa del dret a l’habitatge com a objectiu comú, s’hi han afegit molts sindicats i grups d’habitatge de barri que, sobretot a Barcelona, i a partir de la creació del sindicat del barri del Poble-sec, el 2015, s’han multiplicat i han tingut molt pes en la lluita a peu de carrer. Poc abans de les eleccions, algunes d’aquestes entitats més petites es van unir i van formar el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya i ara s’està preparant el Segon Congrés d’Habitatge de Catalunya, en què un dels temes de debat serà la possible creació d’un únic gran Sindicat de l’Habitatge que aglutini els diversos agents. La PAH i el Sindicat de Llogateres estan d’acord a fer front comú, però sense perdre la diversitat.