La lluita al carrer suma actors

Comunicació i joves, el repte

En tot cas, el responsable d’organització d’UP assegura que mai han vist amb mals ulls el moviment de Revolta Pagesa: “Benvingut sigui tot el que millori el sector.” Tot i que deixa clar que qualsevol compromís que s’aconsegueixi ha de ser fiscalitzat, feina que no es reivindica prou i que contínuament fa UP tot i el poc interès que els polítics tenen en el sector, veritable origen de tots els problemes, no pas la ineficàcia de les estructures de lluita clàssica, destaca. Ara bé, Vicente lamenta que es torni a posar sobre la taula el debat de si els sindicats estan “venuts”: “Evidentment, es compensen les hores treballades per l’organització, però els diners de les subvencions no van a sous sinó a formació i equips tècnics que permeten fer anàlisis i propostes de millora.” En tot cas, UP fa temps que debat com es pot lluitar contra la desafecció dels més joves i és per això que està estudiant com pot facilitar la seva participació sindical sense que els suposi perdre tantes hores de feina –han detectat que és el gran repte– i com pot millorar la comunicació, sobretot a les xarxes.

Josep Ball-llosera té, amb la seva dona, una petita granja de vedells a Santa Coloma de Farners. Té 39 anys i en fa deu que està afiliat a Unió de Pagesos perquè sempre ha cregut en el moviment sindical: de petit va viure la guerra de l’avellana i les protestes del gasoil i li va quedar clar que UP “sempre estava al mig del merder”. L’any passat, però, va deixar el càrrec de responsable de joves de Girona perquè trobava que, amb el pas del temps, el sindicat s’havia “apoltronat”. “Té por de fer enfadar els càrrecs i polítics amb els quals negocia i no veu les inquietuds de base”, critica. És per això que, sense deixar d’estar afiliat a UP, participa activament a Revolta Pagesa. “No som competència ni superiors, simplement som un lobby que pressiona tant l’administració com els sindicats; crec que si els sindicats ho saben capitalitzar i agafen els aires de Revolta, amb el temps recuperaran força, però han de canviar la mentalitat que eren els únics. Hi ha altres estructures amb tanta o més capacitat d’influir en política”, reflexiona. Ball-llosera està satisfet perquè les històriques manifestacions del mes de febrer han posat els pagesos “al centre del debat” i “s’està fent més feina de la que es veu”, amb reunions gairebé cada setmana amb l’administració en les quals Revolta ha aconseguit ser reconegut com “un interlocutor vàlid”. Tot i això, i perquè continua creient en la via sindical, té previst votar en les properes eleccions de la cúpula d’UP per intentar aconseguir que recuperi l’esperit combatiu que considera que ha perdut.

Per Antoni Cunyat, professor col·laborador dels estudis d’economia i empresa de la UOC i titular del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València, el problema a casa nostra és que la taxa d’afiliació és molt baixa, en gran part perquè els acords que tanquen els sindicats beneficien tots els treballadors i no només els afiliats com passa al nord d’Europa. Per això, recorda que gran part dels ingressos d’aquestes organitzacions venen de les subvencions, cosa que, per Cunyat, fa que “a l’hora de lluitar per defensar els drets dels treballadors, els sindicats no pressionin tant, i per això tenim una desafecció que no és nova, ve d’anys”. El que ha canviat, destaca, és que “les noves eines digitals fan molt més fàcil que els col·lectius descontents s’organitzin”.

Víctor Climent, doctor en sociologia de la UB i expert en mercat laboral, sindicats i patronals, indica que “els sindicats generalistes fa temps que potser estan en crisi si parlem d’afiliació, perquè n’han perdut molta”, però introdueix un matís important: “El seu nivell de representativitat és molt gran, de manera que la seva capacitat de negociació és molt elevada.” Climent considera que és amb aquesta segona variable que s’ha de mesurar la seva força, perquè també els partits polítics tenen pocs afiliats. En tot cas, l’expert està convençut que “als sindicats se’ls demana actualment massa”, perquè hi ha molts canvis socials que no es poden vehicular a través de la negociació col·lectiva. També assenyala que no se’ls pot demanar miracles: “Tots volem grans pujades de sous, però hem de saber quin és el marc econòmic de cada moment, així que, sense obviar que evidentment a vegades els sindicats ho poden fer millor, no necessàriament el que no s’aconsegueix és per culpa d’una falta de diligència.”

Afiliat als 21 anys

José Manuel Rodríguez és un exemple de saba nova per als sindicats. Té 28 anys i es va unir a CCOO als 21. A la família no hi havia tradició; s’hi va afiliar per lluitar contra la gran precarietat que vivia el seu sector. Treballa en un escorxador de Lleida, i a la seva empresa, subcontractada, treballaven tots per 900 euros mensuals més de 12 hores diàries, sis dies a la setmana. És el president d’empresa del comitè creat a la seva companyia, i fa dos anys, després d’intenses negociacions i una vaga de vuit dies, van aconseguir tancar un acord que millorava de manera important les seves condicions de treball, explica amb orgull.

“És que una cosa és que no hi hagi hagut grans protestes com les de les vagues generals perquè venim d’uns anys de millores i conquestes, com la darrera reforma laboral, l’acord de pensions, la lluita contra els falsos autònoms i la pujada del salari mínim, i una altra és que no fem molta feina i impulsem mobilitzacions en moltes empreses, per exemple, perquè l’augment de la inflació no es veu reflectit en els sous. Hem tingut moltes batalles d’aquest tipus, però no tenen visibilitat”, argumenta Andrés Querol, secretari d’organització de CCOO, primera força sindical a Catalunya, amb una representativitat del 40%. Com el seu homòleg a Unió de Pagesos, Querol recorda que sempre hi ha hagut moviments espontanis que responen a un malestar i hi afegeix que, des de la crisi financera del 2007, hi ha una crisi de confiança en la societat que fa que tot el que impliqui dipositar la confiança en una estructura estable “està en crisi”, com passa també amb els partits polítics i els mitjans de comunicació tradicionals. En vista d’aquesta realitat, i perquè creu que aquestes estructures estables són les que enforteixen la societat civil, Querol creu que s’ha d’apostar pel “rigor” i assenyala que CCOO va pel bon camí –ha sumat 1.219 delegats el darrer any– i també s’està recuperant de la caiguda general d’afiliats que va registrar arran de la crisi financera i, un punt important, s’està rejovenint l’afiliació, perquè “la reforma laboral ha estabilitzat molts joves i els ha vinculat més al seu lloc de treball”. De fet, Querol assegura que plataformes ciutadanes com ara el 8-M, la PAH i el Sindicat de Llogateres no només són complementàries al moviment sindical –“sempre pensem en termes de cooperació i mai algú que treballa per avançar en la justícia social serà enemic nostre encara que ens critiqui”–, sinó que fins i tot es retroalimenten. “Més enllà de la superfície passen coses. De la mateixa manera que el moviment del 15-M va rejovenir al seu dia el sindicat, ara el 8-M ha provocat que on més hem crescut, tant en afiliació com en delegats, sigui en el nombre de dones, perquè s’han empoderat al seu lloc de treball.”

La setmana passada, més de 15.000 persones van sortir al carrer a Palma per reclamar la fi d’una massificació turística que posa en perill el territori i també el dret a un habitatge digne. Va ser una mobilització insòlita que es va anar engrandint de manera espontània, alimentada per les xarxes socials. Entre els manifestants, s’hi van afegir col·lectius amb anys de trajectòria com ara el Grup Balear d’Ornitologia (GOB); Menys Turisme, Més Vida; Salvem Mallorca; Salvem els Paisatges de Mallorca; Stop Desnonaments, i també sindicats com la UGT, però de nou la convocatòria no va ser liderada per cap d’aquests col·lectius tradicionals, sinó pel Banc del Temps de Sencelles, una petita entitat veïnal que no s’esperava aquesta insòlita capacitat de mobilització, però que ha sabut canalitzar el neguit i la ràbia acumulats pels illencs durant anys.