Alemanya perd el pas de l’economia mundial

Manufactures i inversió

Però la competitivitat d’Alemanya no viu el seu millor moment. L’enquesta que elabora mensualment l’IFO Institute, un destacat grup d’anàlisi econòmica, va detectar l’erosió de la competitivitat de la indústria en els mercats globals a partir del primer trimestre del 2022 i en els mercats interiors europeus a partir del tercer trimestre (vegeu gràfic). “Els fabricants alemanys cada cop tenen més difícil vendre els seus productes a fora”, assenyala Klaus Wohlrabe, cap d’estudis de l’IFO.

A més a més, alguns indicadors avançats com ara el PMI, l’índex dels directors de compres de la indústria, assenyalen un agreujament del problema.

També afecta la captació d’inversió estrangera, tal com indica en el seu blog Marcel Fratzscher, economista, professor i president del DIW Berlín, un altre important referent de la recerca econòmica a Alemanya, que fa una comparació amb França: “L’economia francesa va demostrar una notable resiliència durant la pandèmia de la covid-19 i la crisi energètica del 2022. En els últims dos anys, França ha augmentat la seva competitivitat, ha millorat el seu entorn empresarial i ha atret més del doble d’inversió estrangera directa que Alemanya. Per contra, la minva de la competitivitat d’Alemanya l’ha obligat a dependre de subsidis substancials per atreure inversors internacionals i donar suport a la indústria”, assenyala.

Catalunya també s’estaria beneficiant d’aquest diferencial de competitivitat. A les plantes que la multinacional alemanya de material sanitari Hartmann té a Mataró i Montornès del Vallès, la inversió postpandèmia “ha crescut de manera molt i molt rellevant”, segons diu Marc Rodríguez, el director industrial. “En particular, a la factoria de Mataró hem captat volums de fabricació d’Alemanya d’acord amb aquest punt diferencial competitiu que nosaltres tenim. I si aquesta bretxa ens beneficia, ens podem imaginar què passa en tot l’entorn de manufactures asiàtiques”, subratlla el portaveu del fabricant de les populars Tiritas.

Model d’èxit

Per saber què està passant, cal entendre com funciona el model d’èxit econòmic alemany. Gairebé un 27% del valor afegit i la meitat de les exportacions d’Alemanya les genera la indústria. Especialment rellevants són els sectors de l’automoció, els béns d’equipament, la química i l’electrònica. Alemanya ha aconseguit vendre els seus productes a mercats molt diversificats i altament competitius gràcies a l’aposta per l’enginyeria, la qualitat i l’eficiència.

El prestigiós made in Germany ha tingut al darrere un teixit empresarial manufacturer molt ric, format per grans grups, però també per moltes empreses mitjanes i petites, sovint familiars, que tenen una gran capacitat de generar abundants llocs de treball qualificats. Totes donen feina a uns set milions i mig de treballadors. Cal pensar que a Catalunya la població ocupada en la indústria és de 633.000 persones.

L’atur a Alemanya se situa al voltant del 3,5% (a Catalunya, és del 9,5%), amb una taxa d’activitat del 80%, la qual cosa vol dir que pràcticament no hi ha gent desocupada i disponible, i això té conseqüències, com es veurà. Els treballadors compten amb les centrals sindicals, que encara són molt poderoses, sobretot en alguns subsectors, a l’hora de negociar salaris i condicions laborals.

Finalment, un país tan exportador registra el superàvit comercial més gran del món: 82.000 milions d’euros. En resum, Alemanya ha sustentat la seva economia en la indústria i l’exportació.

És aquest el quadre clínic d’un malalt?

Mercats oberts i eficients

Ara bé, Alemanya, que representa un 25% de l’economia de la UE, per funcionar com un rellotge necessita mercats oberts i cadenes logístiques eficients. I, de tot això, se’n va ressentir amb la pandèmia, si bé és cert que també es podria anar més enrere, amb les lluites comercials desencadenades durant la presidència de Donald Trump als Estats Units.

Però el factor que ho va accelerar i precipitar tot és la guerra d’Ucraïna, perquè va palesar la vulnerabilitat d’un model molt dependent energèticament. Sense energia nuclear, que es va abandonar, els governs d’Angela Merkel s’havien anat acostant al gas rus, mentre continuava cremant el carbó de les seves mines. Amb la invasió d’Ucraïna, i enmig d’una transició cap a fonts verdes, Alemanya es va veure obligada a trobar a correcuita nous proveïdors per a una indústria intensiva en energia, no sense conseqüències. “Un dels inputs importants de la indústria s’encareix i això ha fet que perdi molta competitivitat”, destaca Josep Lladós, professor agregat d’economia i empresa de la UOC.

Al xoc de la guerra, s’hi van afegir altres factors exògens que ja venien d’abans, com ara els desequilibris entre oferta i demanda pel trencament de les cadenes de subministrament en un context de força diners en circulació, i van fer disparar la inflació. A Alemanya, un país que dona molta importància a l’estabilitat dels preus, l’IPC va escalar per sobre del de l’Estat espanyol, però el govern ha optat per ajudar les empreses en comptes de les famílies. “Les llars alemanyes són molt estalviadores, la inflació les ha afectat molt i les ha fet perdre molta confiança”, indica Lladós. Les mesures monetàries de pujades de tipus per refredar l’economia han contribuït al descens de la demanda interna.

Però el flagel de la inflació ha castigat el poder adquisitiu de les economies domèstiques més enllà d’Alemanya. A tot Europa i al món, el consum se n’ha ressentit i les empreses alemanyes, amb costos creixents, ho tenen difícil per mantenir la posició en alguns mercats, sobretot per a aquells béns que obliguen a demanar un préstec, com els vehicles. Especial atenció mereix la Xina, segon mercat de destinació de les exportacions alemanyes, amb un 7,5% del total, i amb la qual hi ha una connexió industrial molt important, que ja no creix com fa uns anys. Ara compra menys a l’exterior; per tant, compra menys productes alemanys d’alt valor afegit, i això ho està patint molt Alemanya. “La Xina és un dels socis importants i la seva frenada s’ha de pair i vol temps”, indica Xavier Ferrer, president de la comissió d’Economia Internacional i UE del Col·legi d’Economistes.

El xoc energètic i el refredament de la demanda interior i exterior haurien de ser factors d’alarma? “És cert que han tingut un increment de costos superior a la mitjana, però la pèrdua de competitivitat associada a aquests factors s’hauria d’entendre com un fet transitori. Quan els mercats internacionals tornin a una certa normalitat, això no hauria de ser un problema”, diu Raúl Ramos, professor d’economia aplicada de la UB i membre del grup de recerca AQR-IREA, que se situa a la banda dels economistes més optimistes sobre l’evolució de la crisi germànica.

Digitals però no prou

Més crític amb l’anàlisi de la situació és Joan Ramon Rovira, cap del gabinet d’estudis econòmics de la Cambra de Comerç de Barcelona. Rovira pensa que el veritable problema que té Alemanya és que els factors de competitivitat dels seus productes ja no són tan determinants en l’economia mundial i cal un canvi de model: “El patró alemany és poc intensiu en tecnologies digitals; en aquest sentit, i potser és un element menys conegut, el grau de penetració de la digitalització en l’economia i la societat alemanyes és inferior fins i tot al que tenim a Catalunya”, explica.

Efectivament, l’informe DESI de la Comissió Europea, sobre economia i societat digital, ja el 2022 situava Alemanya com un dels països ressaguers d’Europa en aquesta transició. En l’índex confeccionat sumant aspectes com ara la integració de tecnologia digital, el capital humà, la connectivitat i els serveis públics digitals, Alemanya apareix en el lloc 17, per sota de la mitjana dels 27 països.

El fet paradoxal és que la indústria alemanya va ser pionera a interpretar la transcendència de la digitalització en l’economia. El concepte indústria 4.0, és a dir, la integració de les tecnologies digitals en la fabricació i els processos industrials, neix a Alemanya de bracet amb les grans empreses. “Què està succeint? Doncs que Alemanya és una societat d’enginyers, una societat que estalvia molt, però que també té molta aversió al risc; està acostumada a avenços tecnològics però progressius. En aquest sentit, no li costa projectar-se al futur, però li costa molt més fer un canvi cultural ràpid”, explica Lladós. El problema és que l’acceleració és part de l’ADN de la revolució que està en marxa.

D’altra banda, la història està farcida d’exemples de societats amb models d’èxit que es veuen superades per d’altres de més joves que no tenen herències del passat ni complexos per fer el canvi.

Sense gent no hi ha inversió

La por del buit pot ajudar a explicar, en part, la situació. Però les transicions energètica i digital també tenen un fre important: la falta de determinats perfils professionals qualificats. El problema és general en el món més desenvolupat, immers en una cursa per no perdre el tren del lideratge econòmic, però a Alemanya, per la seva economia tan desenvolupada, encara afecta més. “Una empresa pot tenir una idea i capital per invertir, però si sap que no tindrà el personal que necessita, frenarà la inversió”, explica Joan Ramon Rovira.

Josep Lladós ho explica d’una altra manera: “La indústria cada vegada és més consumidora de serveis de valor afegit per ser més productiva; aquesta transformació tecnològica va de consumir més inputs de servei i menys inputs industrials, perquè la digitalització ajunta tasques i les mateixes persones fan més d’una tasca, i, això sí, necessitem cada vegada més treball qualificat. I aquest és un dels elements que també tensen el mercat de treball alemany”, afirma. Els problemes derivats de captar i retenir el talent també són un factor inflacionista, perquè augmenten els costos laborals i acaben impactant en els preus.

De moment s’està solucionant fent que els treballadors facin més hores. L’any passat, el país va assolir un rècord d’hores treballades i la dada la va fer servir el canceller Olaf Scholz per fer un advertiment: “En els pròxims anys, es necessitaran encara més treballadors.”

És en aquest context que s’entén millor el pronunciament de les grans corporacions de cara a les eleccions europees. “Quan un país comença a patir en competitivitat, pot alimentar aquests discursos més d’extrema dreta, més proteccionistes, que al final són contraproduents. El que hem de veure a escala europea és com ens posicionem. Tenim falta de personal qualificat, llavors la immigració estructurada és un punt que hauria de figurar en l’agenda de tots els països i d’Europa per poder cobrir la demanda”, assenyala Marc Rodríguez, de Hartmann.

Però també en aquest aspecte Raúl Ramos (UB) veu el got mig ple: “La capacitat d’atreure talent d’Alemanya és encara una de les fortaleses importants. Ho estem veient cada dia: professionals qualificats de casa nostra estan rebent ofertes de feina a les quals no poden dir que no; segurament hauran de fer reformes en la política migratòria i ser més flexibles, però res que convidi al derrotisme.” Xavier Ferrer, del Col·legi d’Economistes, també pensa que qui té el problema és Catalunya: “Hi ha molt talent jove a Catalunya, amb formació pagada amb diner públic i privat de les famílies, que no troba una sortida professional adequada aquí i se’n va a Alemanya.”

Les orelles al llop

Tot i que Alemanya no tingui problemes per interpretar el que està passant i que el que necessita és temps i professionals, la competència industrial de la Xina comença a ser una realitat en àmbits tan delicats com l’automoció: “La Xina està desenvolupant vehicles elèctrics tan bons o més que els europeus, i més barats”, assenyala Álvaro Zapatel, professor d’economia internacional i geopolítica d’EADA Business School, que tem que tot plegat acabi provocant una reacció proteccionista a Europa per salvaguardar una indústria estratègica com estan fent els Estats Units. Joe Biden manté la guerra comercial amb la Xina que va iniciar Donald Trump i ha anat més enllà anunciant un enduriment molt important dels aranzels al cotxe elèctric xinès. La UE, segons com evolucioni el mapa polític, podria caure en la contradicció d’haver de gravar el vehicle que ve de la Xina per salvaguardar la indústria local, tot i que sigui sostenible i no emeti CO2.

Amb relació a la rivalitat dels EUA i la Xina, Fratzscher (DIW) defensa que Alemanya, França i, en general, tot Europa s’han d’allunyar de les polítiques econòmiques i fiscals d’orientació nacional i treballar plegades per reformar i enfortir la UE. En aquest sentit, les eleccions del 9 de juny són crucials, perquè poden determinar l’agenda d’uns anys clau en què està en joc qui és qui en l’economia al món.