El sector de la garrofa planta cara a la marginalitat
Augmenten les iniciatives per dotar de valor un producte de quilòmetre zero que ha guanyat reconeixement en el vessant nutritiu
Les previsions de llargs períodes de sequera converteixen els resistents garrofers en un conreu refugi
El garrofer, un arbre ben nostre, lligat al Mediterrani, que ha estat tradicionalment menystingut, viu un moment de renaixença. El seu fruit, que es feia servir bàsicament per alimentar el bestiar, ha anat guanyant valor, en tots els aspectes. I ho ha fet a mesura que ha anat utilitzant-se per a nous usos en l’alimentació humana i s’ha identificat com a producte saludable, internacionalment.
Iniciatives com la creació de l’associació Empreses Innovadores de la Garrofa, programes de recerca en institucions com l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) o el CSIC, o els diversos projectes empresarials de nova creació que elaboren productes alimentaris a partir d’aquest fruit, estan nodrint un sector disposat a empoderar la garrofa i la seva producció. I en aquesta aspiració Catalunya hi té molt a dir. La garrofa s’ha cultivat tradicionalment en comarques costaneres catalanes, especialment al Tarragonès, el Montsià, el Baix Ebre, el Baix Camp i el Penedès. Ara per ara, l’Estat espanyol és el primer productor mundial de garrofes, principalment conreades al País Valencià (40%), les Balears (27%) i Catalunya (22%). El Marroc, Itàlia i Portugal són altres dels principals països comercialitzadors i productors que segueixen les passes en aquest impuls sectorial.
El cas és que els darrers anys hi ha hagut diferents fenòmens que han servit de fertilitzant per a aquesta puixança. El primer i potser més determinant va ser l’increment del preu de la garrofa entre els anys 2021 i 2022, quan va arribar a pagar-se entre 2 i 2,20 euros el quilo al pagès (habitualment estava en un marge d’entre 30 i 50 cèntims d’euro).
Aquesta pujada es va donar a conseqüència de l’augment exponencial de la demanda d’una de les dues parts de la garrofa, el garrofí, és a dir la llavor de la garrofa, que va arribar a preus molt alts, al voltant dels 50-60 euros per quilo. El garrofí va començar a utilitzar-se per produir un additiu alimentari natural d’alta qualitat (E410, com es denomina a Europa). Es feia servir com a espesseïdor per a productes com salses i gelats. La forta demanda de la indústria alimentària d’un producte extret de manera tradicional i en un context de recuperació del consum després de la pandèmia, va suposar el que es denomina una tempesta perfecta per fer apujar els preus.
Jordi Castellnou, responsable de la secció de la garrofa de la Unió de Pagesos, explica que aquells anys van representar un alleujament per als pagesos: “Per primera vegada en molt de temps, podien guanyar-se la vida dignament treballant la terra”, recorda.
Darrere de l’increment del preu també hi va haver un rerefons especulatiu. Com que el garrofí es conserva en sec durant anys i ocupa molt poc espai, hi ha empreses que en compren i l’aguanten als seus magatzems fins que puja de preu per vendre’l més car.
El cert és que aquesta cotització a l’alça de la garrofa va animar productors i empreses, fins i tot algunes d’alienes al sector, a plantar aquests arbres on abans hi tenien terrenys improductius. De fet, segons dades del Departament d’Agricultura, el percentatge de superfície plantada de garrofers ha tingut una tendència alcista des de l’any 2020, fins a arribar a suposar més del 17% de la superfície plantada respecte al global.
Així mateix, amb l’augment dels preus, alguns pagesos van aprofitar per plantar garrofers en terres més fèrtils i amb regadiu i van començar a invertir en maquinària per fer les recol·leccions de manera més mecanitzada del que s’havia fet tradicionalment. No oblidem que el garrofer havia estat un arbre que se solia plantar en zones molt seques i sovint per marcar límits entre terrenys.
El director tècnic de l’associació Empreses Innovadores de la Garrofa i bon coneixedor del sector, Joan Tous, matisa que, malgrat els avenços per guanyar productivitat, encara hi ha molt camí per recórrer perquè la gran majoria de les plantacions actuals continuen sent tradicionals i antigues: “Les collites es cullen de manera manual, un fet que limita la producció i eleva els costos de collita. I justament és aquí on treballem des de l’associació per contribuir al canvi.”
Un altre dels factors que han animat l’impuls d’aquestes produccions ha estat l’encaix d’aquest conreu en un context de sequera i canvi climàtic. El fet que sigui un arbre adaptat al sequer, que requereix poca aigua, amb un alt potencial productiu i que gairebé no necessita tractaments fitosanitaris, ha fet veure aquestes plantacions amb uns altres ulls. I, a més a més, estudis recents han demostrat que es tracta d’un dels arbres que més CO2 absorbeix.“El garrofer té un fort potencial com a cultiu resilient, capaç de suportar la sequera, i també és tolerant als incendis, perquè es regenera molt ràpidament”, comenta Joan Tous.
Agustí Romero, expert de l’IRTA, hi afegeix que la indústria alimentària europea ha posat la cirereta final a un canvi de perspectiva en el sector de la garrofa. Si bé a principis dels 2000 la polpa, la segona de les parts de la garrofa, era considerada gairebé un subproducte, avui dia es processa per a alimentació humana. “S’elaboren farines de garrofa per a la pastisseria, substituint altres farines, especialment pel fet que no conté gluten. A més, la farina torrada de garrofa s’està utilitzant com a substitut del cacau, un ingredient sense excitants i amb un sabor similar”, explica Romero.
Aquestes innovacions han estat impulsades principalment per la indústria alimentària, tot i que han comptat amb la col·laboració de l’IRTA en la identificació de les varietats òptimes. La tasca d’aquest centre de recerca ha estat essencial per millorar la productivitat d’un arbre que havia estat durant anys condemnat a la marginalitat.
Així doncs, l’IRTA va fer una feina de prospecció de varietats del fruit que responguessin millor als requeriments industrials. “Originalment, com que les varietats estaven pensades per a l’alimentació animal, prioritzaven aquelles amb molta polpa i poca llavor, o garrofí. Amb el temps, però, es va veure que el mercat demanava justament el contrari”, explica Agustí Romero. De tota la seva recerca, l’IRTA ha elaborat el banc de varietats de garrofa més gran del món, ubicat al Morell (Tarragonès), que permet comparar les diferents varietats i facilitar estudis genètics per a noves plantacions.
Justament per poder aprofitar els avenços en recerca i animar el sector, fa 12 anys es va crear Empreses Innovadores de la Garrofa (EiG), una organització privada d’àmbit estatal amb seu a Santa Bàrbara (Montsià). “Promovem acords de col·laboració publicoprivada que actuen en l’àmbit de la investigació i el desenvolupament tecnològic del cultiu”, explica Joan Tous. EiG la formen 19 empreses que representen la majoria de la cadena de valor i productora d’aquest fruit (cooperatives de segon grau, trossejadors industrials i fàbriques de goma de garrofí).
Així mateix, el sector ha viscut darrerament una petita eclosió de noves iniciatives empresarials, locals i de proximitat, que tenen la polpa de la garrofa com la seva primera matèria. Així, hi ha exemples reeixits com Cultius Gaia, a Aiguamúrcia (Alt Camp), que sota la marca Garrofina ha desenvolupat xocolata, torró o musli, que venen per internet i també en botigues físiques, a tot Europa. O com Menjamiques, que a l’obrador que van aixecar a Bràfim (Alt Camp) elaboren cremes, licors o olis de garrofes que compren a petits productors del Camp de Tarragona i de la pròpia finca familiar. També hi ha el forn ecològic Víctor Espelta a Terres de l’Ebre, que ven magdalenes de garrofa.
Aportar valor a aquest producte de secà ha estat un element determinant per fer reeixir el sector. Per això hi ha projectes d’investigació com el del CSIC, l’IRTA i les empreses del sector que explora la creació de xocolates amb una combinació de cacau i garrofa, un producte que podria oferir beneficis addicionals, com ara menys necessitat d’afegir sucre i una millor composició nutricional.
En aquest projecte hi ha posada molta esperança, en part perquè l’esperança de futur per al sector, segons Romero, rau en l’increment del consum de derivats de la polpa de garrofa, com les farines per a pastisseria o altres productes de gran escala. “Aquest augment del consum ajudaria a reduir la dependència del mercat del garrofí i a donar més estabilitat al sector”, diu.
El cas és que, malgrat els anys de bonança en els valors de mercat de la garrofa, el més habitual en el sector han estat les fluctuacions dels preus, que sens dubte han representat un pal a les rodes en la història per empoderar la garrofa.
Com explica Agustí Romero, quan les empreses van trobar alternatives més econòmiques al garrofí hi va haver una caiguda dràstica en el preu de la garrofa que no s’ha recuperat. De fet, segons les darreres dades, està al voltant de 43 cèntims per quilo. “Estem a uns nivells molt baixos, i això fa que sigui difícil per als pagesos cobrir els costos de producció”, diu Jordi Castellnou, qui considera que un preu just hauria d’estar al voltant de l’euro per quilo, “ja que la recol·lecció continua sent molt manual i, per tant, costosa”: “Per augmentar el consum, seria necessari que les empreses tornessin a utilitzar el garrofí i altres productes derivats de la garrofa, però això depèn de les decisions del mercat, no dels productors”, considera Castellnou.
Sens dubte, aquesta fluctuació en els preus ha causat molta incertesa entre els pagesos. Perquè aquells que es van animar a plantar garrofers nous, pensant que podrien beneficiar-se dels alts preus, encara no han començat a recollir fruit. “Un garrofer triga uns 6 o 7 anys a entrar en plena producció, i és impossible predir com estarà el mercat en aquell moment. És probable que quan aquestes noves plantacions comencin a produir, el preu de la garrofa sigui encara més baix, fet que posa en risc la viabilitat econòmica de moltes explotacions”, considera Romero.
D’altra banda, els productors de garrofes han tingut amb els robatoris de collites un problema recurrent. Justament en el moment de preus més alts es van multiplicar els furts. “Les garrofes són fàcils de recol·lectar, i els lladres podien obtenir-ne grans quantitats en poc temps.” El problema principal rau en la falta de traçabilitat del producte, cosa que permet que garrofes robades entrin al mercat legal sense control. El sistema que va implementar (DUN) el departament de la Generalitat per declarar les explotacions agràries no ha estat suficient. Ara els robatoris s’han reduït, no tant per les mesures de control, sinó perquè els preus són baixos.
La necessitat de promoure el garrofer no només des d’un punt de vista productiu sinó també històric, ha fet sorgir iniciatives com els concursos de garrofers monumentals, que busquen valorar la seva importància cultural, també. Justament, l'obra El Algarrobo, escrita per Joan Tous i Josep Maria Franquet i editat per Onada Edicions ha rebut el Premi al millor Llibre Agrari 2024 de la Fira de Lleida. El llibre . El llibre s'enfoca en la història, les propietats i la rellevància del garrofer, destacant la seva resistència i adaptació al clima mediterrani, així com la seva importància en l'economia.
Buscar noves aplicacions a un producte que té poc valor
El Grup Unió és una cooperativa de segon grau (una cooperativa de cooperatives) creada a Reus l’any 1942 que avui dia agrupa 186 cooperatives de tot l’arc mediterrani. És una entitat líder en la producció i comercialització d’ametlla, avellana i garrofa i des de l’any 2018 ha estat reconeguda com a Entitat Associativa Prioritària de fruita seca pel Ministeri d’Agricultura, Pesca, Alimentació i Medi Ambient (2018). L’any passat va sumar una facturació de 110 milions d’euros i compta amb un equip de 212 persones.
Des de l’any 2009 Unió disposa d’un departament propi de recerca, desenvolupament i innovació, que ha aconseguit obtenir 4 patents. Aquesta àrea té en cartera un projecte per revalorar la polpa de les garrofes.
Joan Ruiz, cap del departament, explica que s’han centrat a buscar noves aplicacions a aquesta part de la garrofa, que és justament la menys cotitzada, per ajudar el sector de la garrofa quan està en períodes de preus baixos.
El departament ha fet diferents estudis per analitzar l’impacte que té aquest producte en la salut si s’utilitza en el sector alimentari humà. Però, a més a més, han estudiat com fer servir una de les parts de la garrofa, els tanins, per tractar el vi.
“Estem treballant per a l’obtenció de farines, fibres, sucres de baix índex glucèmic i tanins a partir de la polpa de la garrofa. Aquests productes tenen aplicacions alimentàries en el sector del pa, brioixeria, rebosteria, cereals, confiteria, indústria vitivinícola, menjar per a mascotes, farmàcia, alimentació infantil i esportiva”, explica Ruiz.
Associats per crear un molí de farina de garrofa ecològica
Econau és una associació de productors de garrofa i elaboradors de productes al voltant d’aquest fruit que es va crear l’any 2022 per fer valdre el món de la pagesia que es dedica a la garrofa, la fruita seca i les olives.
Ubicada a l’Ametlla de Mar i amb àmbit d’actuació al mateix Baix Ebre però també al Montsià i a l’Alt i el Baix Camp, ha posat en marxa un ambiciós projecte per produir i comercialitzar productes del territori amb el primer molí de farina ecològica de garrofa a Catalunya.
A partir del micromecenatge i de subvencions del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació i la Diputació de Tarragona, Econau ha posat en marxa unes instal·lacions productives situades en una antiga granja de conills que tenen diferents usos. La part principal és un molí de farina ecològica que ha aconseguit tots els certificats sanitaris i figura al registre ecològic. La particularitat d’aquest molí és que l’han posat en marxa arran de la recuperació d’una maquinària processadora del segle passat. Les instal·lacions inclouen a més a més un espai dedicat a la formació i les activitats divulgatives sobre la garrofa i altres fruits del terreny, en què es tracta d’aspectes sobre nutrició i salut. I per acabar han habilitat una part de la nau com a obrador, on tant socis com persones externes poden llogar l’espai per elaborar-hi productes derivats.
“Esperem en breu treure al mercat la farina ecològica i la melassa. No ha estat un procés fàcil, perquè no teníem cap referent de qui aprendre, però ara ja sembla tot encarrilat”, explica Cecile Thevenot, membre de la junta de l’associació.
Econau permet així a les productores amb certificació ecològica transformar les garrofes a la nau on es fa un triturat que arriba a una micronització, fins a aconseguir la pols de la farina.
Ara per ara, l’associació aplega una trentena de socis i, a més a més, gràcies a les subvencions rebudes, té tres persones contractades que s’han dedicat a desenvolupar i executar tot el projecte de creació. Ara es troben en fase de captació de més capital per comercialitzar.