A qui beneficia el Prado?

La històrica demanda de Catalunya a l’Estat perquè publiqui amb segell oficial les anhelades balances fiscals aviat es va convertir ahir en una classe d’economia aplicada. “No són una estadística, sinó una imputació subjectiva”, explicava als no iniciats el director de l’Institut d’Estudis Fiscals, José María Labeaga, volent deixar clar que per elaborar unes balances no n’hi ha prou a prémer un botó perquè les dades brollin com passa amb l’Institut Nacional d’Estadística (INE). És en aquesta cuina de subjectivitat on un total de 25 tècnics han dedicat més de 3.500 hores de treball entregats a debats curiosos que freguen el surrealisme.

Evocant la seva trajectòria com a catedràtic d’hisenda pública, un didàctic Labeaga va desafiar els presents ressuscitant les polèmiques que s’han originat en aquests dos mesos al grup de treball. “Exemple 1: Qui es beneficia d’un quilòmetre d’AVE a la província de Sòria?”, va preguntar estabornint l’audiència. “Si ho calculem pel flux monetari, el 100% del benefici seria per a Castella i Lleó, però si ho fem per càrrega-benefici, un 50% seria per a Castella i Lleó en la fase de construcció, i en la fase d’explotació un 25% seria per a Madrid i un 25% per a Catalunya”, va relatar l’expert oferint un botó de mostra de la complexitat de decidir on s’han d’imputar despeses i ingressos. “I això que no podem calcular encara la satisfacció de qui veu passar el tren des d’un pont”, es va mofar conscient del salt de comprensió que hi ha entre el despatx i el carrer.
La controvèrsia del TGV al seu pas per Sòria no ha sigut l’anècdota, sinó una norma en l’elaboració de les sis balances fiscals. Per exemple, a qui beneficia la inversió al Museu del Prado? En les balances que va calcular la Fundació BBVA, l’equip dels catedràtics Ramón Barberán i Ezequiel Uriel va decidir que un 75% beneficiava els madrilenys perquè és més fàcil que el puguin visitar i l’altre 25% la resta de ciutadans de l’Estat que per la llunyania ho tenen més difícil. Segons el responsable de l’Institut d’Estudis Fiscals, primar els madrilenys obria el debat de si se’n beneficien més els que viuen més a prop del museu i es va optar per consultar els registres del Prado per ponderar amb més cura l’origen dels beneficiaris.

En aquestes brases s’hi han cuinat no només els sis saldos que publica ara l’Estat, sinó també tots els seus precedents, amb resultats no exactes però similars. Si agafem les dades només del 2005, últim any calculat i també l’únic comparable perquè està present en tots els estudis, la Fundació Irla, propera a ERC, aporta la xifra més alta del dèficit català: 18.595 milions d’euros, que suposa el 10,2% del PIB. Només per sota de Madrid (10,5% del PIB) i de les Illes Balears (16,9% del PIB). En l’altra plat de la balança del saldo favorable sobresortia Andalusia amb 13.997 milions de superàvit.

En els càlculs del govern català, el saldo que oferia el flux monetari era un dèficit de 16.735 milions d’euros (9,8% del PIB), una xifra que Solbes redueix en 2.000 milions. Pel que fa al de càrrega-benefici, era de 12.629 milions (7,4% del PIB). El grup català l’integren catedràtics com Núria Bosch, Eduard Rius o Xavier Sala Martín i és el mateix que ja va fer un primer càlcul el 2005. Ells, però, s’han concentrat tant el 2005 com ara en el que cada català aporta a l’Estat via impostos i el que en rep via inversió i serveis públics obviant els altres setze saldos autonòmics.

Com que la Fundació BBVA va descartar d’entrada el primer mètode de càlcul i només va donar com a vàlid el segon, el banc basc dóna una xifra única del dèficit fiscal català: 11.003 milions d’euros. L’única comparació possible, doncs, és a partir d’aquesta xifra que se situa només 1.626 milions d’euros per sota del càlcul de l’equip d’experts catalans que va assumir l’encàrrec del conseller Antoni Castells.

A l’espera de nous càlculs que mesurin la satisfacció de mirar el pas del TGV des d’un pont, tenint en compte tots aquests precedents no és estrany que Labeaga presumís ja ahir de viure en un país líder a la UE en producció de balances fiscals.