Alliberar-se de Putin
Europa només aprèn a cop de crisi i aquesta vegada li ha calgut que centenars de milers de llars es quedin sense calefacció en plena onada de fred per entendre que ha de reduir la seva dependència del gas i el petroli de Rússia. La guerra energètica que el Kremlin està assajant a Ucraïna fa evident la poca fiabilitat de subministrament de Gazprom i Naftagaz i obliga els Vint-i-set a accelerar l’impuls de fonts energètiques alternatives i a apostar per rutes que siguin menys inestables. El gasoducte Nabucco o el transsaharià, per exemple, permetrien a la Unió Europea arribar als jaciments del Caspi i del delta del Níger.
És ingenu pensar que Vladímir Putin només ha tallat l’aixeta per cobrar els deutes endarrerits que Kíev no li paga o per apujar el preu dels hidrocarburs. Darrere la guerra del gas, el Kremlin amaga les mateixes intencions que tenia la guerra llampec de l’agost a Geòrgia, tot i utilitzar mètodes menys sagnants: intentar torpedinar la futura adhesió dels seus exsocis soviètics a la UE i a l’OTAN. Acusant-lo de robar el combustible –al marge que això pugui ser cert–, Putin busca deteriorar la imatge del prooccidental Víktor Iúsxenko, fer caure el seu ja prou dèbil govern i, de passada, aconseguir el control de la xarxa de gasoductes ucraïnesa. En una paraula: l’energia com a arma política.
Però haurà calgut que mig Europa es quedi, literalment, glaçada i que els estocs d’estufes elèctriques i de llenya i carbó de moltes botigues dels Balcans i de l’Est s’exhaureixin perquè la UE obri els ulls i, d’una vegada per totes, faci alguna cosa per deixar de ser un ostatge perfecte. Això és el que discutiran demà dilluns els ministres d’Energia, reunits d’urgència a Brussel·les. La UE compra a Moscou el 40% dels 300.000 milions de metres cúbics de gas que crema cada any –el 80% arriba via Ucraïna– i en dues dècades duplicarà les seves necessitats.
Nabucco, el gasoducte amb nom d’òpera de Verdi que ha d’unir l’Azerbaidjan amb Àustria, esquivant Rússia, és el projecte prioritari que Brussel·les té sobre la taula. Però Moscou, aprofitant que algunes capitals europees no ho veuen del tot clar, vol avançar-se i construir el Southstream, un gasoducte submarí que connectaria els jaciments de la costa russa del mar Negre amb Bulgària. Així, la UE seguiria depenent del gas rus, i Gazprom s’estalviaria haver de passar per Ucraïna per vendre’l als seus clients europeus. El Kremlin encara té una altra ruta alternativa, el Nord Stream, per esquivar Kíev transportant fins a 55.000 milions de metres cúbics de gas anuals a Alemanya per sota del mar Bàltic. Però els Vint-i-set seguiran sent un ostatge perfecte de Putin si accepten qualsevol d’aquests dos projectes.
Nabucco, per contra, alliberaria de Rússia els socis de l’oest i del centre de la UE, abastint-los amb gas no només d’Azerbaidjan sinó també de Turkmenistan, Kazakhstan i Uzbekistan. Sis energètiques europees –l’alemanya RWE, l’austríaca OMV, l’hongaresa MOL, la búlgara Bultargaz, la romanesa Transgaz i la turca Botas– formen el consorci disposat a construir els 3.282 quilòmetres del gasoducte Nabucco, que creuaria Turquia, Bulgària, Romania i Hongria.
Corredor africà
La UE es planteja lluitar també pel gas nigerià, duent-lo a Itàlia o Espanya per un gasoducte de 4.300 quilòmetres de llarg que creui Níger i Argèlia. Aquest corredor transsaharià transportaria cada any 20.000 milions de metres cúbics de gas, des del 2016, i 30.000, a partir del 2020. El delta del Níger és el setè jaciment de gas més gran del món i, tot i la tebiesa d’alguns governs europeus, el comissari d’Energia, el letó Andris Piebalgs, ja hi ha viatjat per intentar que Gazprom no se li torni a avançar. Brussel·les pretén bombejar el gas nigerià a les terminals de Beni Saf o El Kala, a Argèlia, i des d’aquí a Espanya a través de Medgas o fins a Itàlia via Sardenya. Però no és cap projecte nou: la UE recupera un estudi de viabilitat encarregat el 1980 per l’holandesa Shell, que hi manté la implicació i ha sumat a l’aposta la francesa Total.
