Dídac Herrero: “El romanticisme a les caixes s’ha acabat”

Encara s’ha d’acabar de decidir però en principi la marca Caixa Manlleu es mantindrà a tot Osona. El seu director general, Dídac Herrero, relata amb orgull que hi ha moltes poblacions de la comarca on estan implantats des de fa més de cinquanta anys, quan era quasi inconcebible que pobles tan petits poguessin tenir una sucursal financera.

¿Pel fet de ser Caixa Manlleu la més petita de les caixes catalanes era més vulnerable a ser objecte d’alguna operació no desitjada?
En cap moment ens ha fet por una operació d’aquest tipus. Són més vulnerables entitats que puguin tenir algun problema de solvència, però nosaltres tenim un nivell molt adequat, bo: estem bé de salut.

Però sí que la fusió amb Caixa Sabadell i Terrassa sembla una acció defensiva davant la pressió del Banc d’Espanya...
És públic i notori que la política actual del Banc d’Espanya és la d’afavorir la concentració, però més que una acció defensiva és una acció de conscienciació de la realitat. La reestructuració del sistema financer és una realitat que estem vivint i que sobretot en vista als propers anys és ineludible. El que hem fet ha estat anticipar-nos. Les tres entitats ens hem posat d’acord, coincidim en moltes coses i s’han produït tots els fenòmens necessaris perquè el projecte pugui tirar endavant.

Li preguntava perquè fa anys que defensava que Caixa Manlleu era capaç de mantenir la seva independència...
Com a representant de l’entitat més petita de Catalunya, que no d’Espanya, he defensat el projecte de caixes petites perquè en el seu moment era viable. Les entitats petites tenen aspectes favorables i desfavorables.
Entre els avantatges destaca la proximitat, el coneixement del client, l’obra social local, el tracte personalitzat...

I els desavantatges?
Per contra, hi ha inconvenients sobretot de costos que fins ara, en el nostre cas, havíem anat compensant a través d’acords de col·laboració, projectes conjunts entre caixes com ara la informàtica compartida. Arribats a aquest moment tots aquests aspectes que ens permetien mantenir-nos en una dimensió reduïda ja no són factibles. Han sortit una altra sèrie de temes com el finançament majorista i la capitalització que fan necessari entitats més grans. I donades les circumstàncies no hem tingut cap inconvenient a reconduir el que estàvem defensant cap a una altra línia. Una línia, però, que manté els aspectes positius de les entitats petites: el nom propi, l’obra social local, la proximitat...

Què diria a qui pensa que el procés de concentració acabarà amb aquest model de proximitat?
És un risc, lògicament. Com més grans són les entitats, més difícil es fa mantenir el projecte de proximitat. Per això nosaltres hem fet bandera d’aquest aspecte. Tenim el total convenciment que hem d’anar pel camí de mantenir la proximitat amb el territori i els nostres clients a través de les comissions i organitzacions territorials que han de mantenir la febre de la comarcalitat, la territorialitat, la proximitat.

Les fusions desperten molts recels entre el món local però de moment i contra tot pronòstic, sembla que el seu projecte es veu amb bons ulls...
Estem satisfets. Sembla que el nostre model agrada. Precisament la nostra aposta per continuar arrelats fa que les opinions siguin més favorables.

Veurem ara què fan la resta d’entitats...
És clar, tothom és lliure. De tota manera, s’ha parlat d’aquesta línia en alguna de les fusions de caixes andaluses. El nostre model pot ser ara copiat... o potser la paraula no és copiat, ja que és lògic que aquesta idea s’apliqui en altres projectes semblants.

¿Hi havia alternativa al procés de concentració?
Tothom veu clar que no hi havia alternativa. El romanticisme de voler continuar en solitari és molt difícil, hem de ser realistes i intentar mantenir tots els avantatges que ens ha portat el model però hem d’anar cap a un camí de dimensió. És el que toca.