Economia

"No hi ha més remei que apujar els impostos"

Entrevista a Emilio Ontiveros, president i fundador d'Analistas Financieros Internacionales

És un dels grans economistes de l'Estat. Emilio Ontiveros, president i fundador d'Analistas Financieros Internacionales, examina l'economia.

Hem deixat enrere la crisi financera?
El quadre més advers de la crisi creditícia, tal com va sorgir a l'epicentre nord-americà, s'ha superat, però encara perviuen efectes secundaris: una certa inestabilitat a tots els sistemes bancaris de l'OCDE; els resultats de les empreses bancàries i companyies d'assegurances no són els normals; com tampoc és normal el ritme d'inversió creditícia, encara racionat.

En quina situació està Espanya?
És probable que els resultats dels propers mesos siguin menys favorables que els que hem vist fins ara...

Pèrdues als comptes de bancs i caixes?
Alguns bancs i caixes tindran pèrdues com a conseqüència de l'efecte de l'augment de l'atur sobre la morositat i la qualitat de la resta dels actius.

La dicotomia espanyola d'atur i morositat és la principal amenaça?
És la parella més inquietant per a l'estabilitat dels resultats en el sistema bancari. A Espanya no patirem una crisi bancària com la dels EUA i el Regne Unit i no serà necessària l'aportació de recursos dels contribuents per salvar entitats; però sí que és cert que veurem els comptes de resultats més lletjos i antipàtics de bancs i caixes.

A Espanya hi ha contracció financera i contracció de l'economia real, que a més es retroalimenten.
Exacte. No tindrem una convulsió bancària com la dels EUA però sí que veurem fins ben entrat el 2010 com el sistema bancari serà reticent a prestar al ritme d'abans perquè, d'una banda, els resultats no seran bons...

Negatius?
Veurem almenys deu entitats -bancs, caixes i cooperatives- amb números vermells; i d'altra banda, els bancs i les caixes tenen venciments pendents d'emissions que els obliguen a ser cautelosos. Per això, encara que sortim de la crisi bancària i el contribuent no hagi d'aportar diners, fins a mitjans de l'any vinent no es normalitzarà del tot el funcionament dels mercats de crèdit.

La normalització passarà per un aprimament del sector.
Hi haurà un aprimament que ja ha començat. 152 bancs, 46 caixes i 82 cooperatives no es poden mantenir amb el grau de maduresa que ha mostrat la indústria bancària a tot el món i particularment a la zona euro, on hi ha moltes entitats bancàries, i Espanya és l'economia més bancaritzada. Per tant, és raonable que hi hagi operacions de reducció del cens com les que hi haurà a Catalunya a través de casaments formals -fusions-, amb una intensificació de les polítiques d'aliances.

A Catalunya tenim ara 10 caixes d'estalvis. Quantes en quedaran després de la tempesta?
En un termini de dos o tres anys, potser que n'hi hagi només tres o quatre.

S'intueix una certa pressió del Banc d'Espanya a la reducció de caixes, motivada potser per la incomoditat que generen als bancs.
No tinc clar que el Banc d'Espanya estigui influït per l'Associació Espanyola de Banca, però és veritat que els bancs privats preferirien que el cens es reduís i que els competidors fossin menys. Tot i que, encara que hi hagi menys caixes, les que es mantinguin seran molt competitives: una de les coses que s'ha demostrat durant els últims 30 anys en el sistema financer espanyol és que la naturalesa de la propietat no determina els resultats.

Les caixes tenen una dimensió social i de proximitat que els bancs no tenen.
Exactament. I això són característiques que en alguns territoris com Catalunya s'han posat molt en valor. La identificació territorial ha arribat a escala comarcal! A Catalunya es dóna una paradoxa: no ha tingut sort a posar en circulació grans bancs, però ha creat la caixa més gran i probablement la més eficaç d'Europa.

L'atur se situa a l'epicentre dels problemes de l'economia espanyola: debilita el sistema financer i causa un gran cost social. S'està combatent bé?
S'està actuant parcialment en la direcció correcta. S'han fet coses que han tingut el seu efecte en la reducció de l'atur, com el fons d'inversió local, però no s'hauria d'invertir només en obra civil. S'hauria de diversificar la inversió.

El fons d'inversió local s'ha venut com una política keynesiana. L'economista britànic l'aplaudiria?
Keynes podria aplaudir el fons d'inversió local com a solució inicial, però segurament voldria que s'assignessin recursos d'inversió pública a les dotacions de capital en què l'economia espanyola es mostra més deficitària: bàsicament capital tecnològic i capital humà. Segurament això ho aplaudiríem Keynes, jo i tot el món: es compensaria la caiguda de la demanda agregada amb la necessària modernització del patró de creixement de l'economia espanyola.

Per què el govern espanyol ha centrat la inversió en la construcció de fons?
La crisi ha mostrat un perfil molt canviant. El que en principi es podia considerar suficient com a teràpia d'estímul, no ho ha estat. I, a més, el govern va començar a gastar i prendre decisions molt aviat -el xec dels 400 euros n'és un exemple-. Hem gastat força però l'impacte ha estat limitat.

Política econòmica poc articulada.
Amb un excés d'improvisació.

Empresaris catalans diuen que som el país que més ha gastat i que, alhora, ha estat el menys efectiu.
En part és així perquè l'atur ha posat en marxa allò que els economistes anomenem estabilitzadors automàtics: encara que un govern no faci res, si l'atur se situa a la frontera del 19%, es deixen d'ingressar molts impostos i augmenta la despesa de forma espectacular. Aquesta és una de les raons per les quals el dèficit públic espanyol està creixent a un ritme molt superior al d'altres països. I dos, s'han pres decisions que probablement es podrien haver coordinat millor.

Davant d'aquesta situació, s'anuncia una pujada d'impostos. És necessària?
No hi haurà més remei que apujar els impostos! A mitjà termini no es pot reduir un dèficit públic significatiu sense augmentar els impostos. Però aquesta és només una tecla. I el bon pianista ha de tocar altres tecles, com la reducció d'alguns conceptes de despesa corrent, o la lluita contra el frau fiscal. I no es poden tocar de forma precipitada: en una economia com l'espanyola no es pot pretendre reduir el dèficit públic significativament només en un any. A més, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional han demanat que no es retirin els estímuls fiscals de forma precipitada perquè hi ha encara perill de recaiguda.

La Cambra de Comerç de Barcelona ha advertit que una pujada d'impostos debilitarà l'eventual recuperació.
No hi ha una evidència clara que una pujada d'impostos debiliti la recuperació econòmica. Depèn de quins impostos s'apugin...

Quins impostos s'haurien de tocar?
Aquells que graven rendes molt altes, siguin del treball o del capital.

La Cambra diu que augmentar la tributació de les rendes del capital desincentivarà l'estalvi i fins i tot provocar-ne la fugida a altres països.
Això podria passar, i per això és encertat que el govern parli de la pujada d'impostos com una mesura transitòria. Venim d'una època en la qual s'ha reduït la tarifa en els impostos directes, s'ha eliminat l'impost del patrimoni... vivim en un país que no ha augmentat la pressió fiscal els últims anys, per la qual cosa assumir ara una modificació a l'alça en algunes tarifes no ens hauria d'alarmar. El que és important és que no es toquin les rendes baixes i que s'analitzi el potencial recaptador dels canvis i no es distorsioni el funcionament d'alguns mercats.

L'alt atur espanyol es deu al fet que "sobren empreses en molts sectors"?
L'elevada destrucció d'ocupació mostra que a l'economia espanyola el protagonisme tan important de la construcció residencial no tenia un substitut. La crisi ens ha despullat i ens ha mostrat les debilitats del patró de creixement de l'economia espanyola.

Zapatero el vol canviar.
Més que canviar-lo cal aspirar a diversificar i no posar tots els ous en un mateix cistell.

Quins són aquests altres cistells?
Aquells sectors en els quals ja tenim avantatge, com les energies renovables o el turisme, en què cal combinar el binomi sol i platja...

Amb el museu i auditori...
És clar! No hem de maximitzar el nombre de turistes sinó que hem de maximitzar el que gasta cada visitant.

Situem-nos en els orígens de la crisi. Vostè ha dit que es va originar per una "insuficient i deficient regulació financera". Es corregirà?
El sistema financer no tornarà a ser com abans, tot i que les expectatives de canvi que es van crear no s'han satisfet del tot.

L'afany regulador ha perdut força.
Europa ha consensuat una posició comuna per al proper G-20 molt taxativa respecte a la regeneració ètica dels sistemes de compensació dels directius.

Hem d'assumir com a inevitable que en deu anys tornarem a patir una crisi?
Aquesta fatalisme sobre la inevitabilitat de les crisis està relacionat amb el fet que, com deia Minsky, el sistema té inoculat el virus de la inestabilitat financera. L'important és que els propers accidents financers siguin menys greus que els que hem patit ara. L'important és que el codi de circulació i els seus guàrdies, els supervisors, siguin prou eficaços per minimitzar els danys que puguin causar al benestar dels ciutadans els propers accidents financers que, en efecte, patirem.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.