Diners
Polítiques de dividends
En moments de gran volatilitat com l'actual, un criteri que condiciona la política de dividends de l'emissor consisteix a mantenir la rendibilitat per sobre de la que s'obtindria invertint en renda fixa, amb la finalitat d'estimular l'inversor. A més, aquest incentiu també ha de preveure una prima de risc per a l'accionista segons el moment econòmic, el sector, els resultats i la incertesa del futur.
La rendibilitat que obté un accionista pels seus títols es calcula atenent dues vies: la plusvàlua o minusvàlua del títol en el moment de la seva venda i pels dividends percebuts durant el període de titularitat de les accions. Ens centrarem en la política de dividends.
Les formes més habituals del pagament de dividends –encara que no exclusives- són:
a) Devolució de reserves de lliure disposició.
b) Reducció del valor nominal del títol, amb devolució de la diferència al seu tenidor.
c) Adquisició pel mateix emissor d'accions pròpies –autocartera- i amortització. Aquesta última operació implica que en reduir el nombre d'accions i mantenir la quantitat destinada de dividends, la retribució per títol és més alta.
El factor condicionant comú i indispensable per aplicar qualsevol d'aquestes polítiques és que l'emissor ha de disposar de la liquiditat necessària.
En moments de gran volatilitat com l'actual, un criteri que condiciona la política de dividends de l'emissor consisteix a mantenir la rendibilitat per sobre de la que s'obtindria invertint en renda fixa, amb la finalitat d'estimular l'inversor. A més, aquest incentiu també ha de preveure una prima de risc per a l'accionista segons el moment econòmic, el sector, els resultats i la incertesa del futur.
Així, si els bons d'Estat a cinc anys es retribueixen al 3,727% (6-8-10), un alt percentatge de les empreses de l'Íbex-35 ofereixen uns dividends superiors a aquesta rendibilitat. Per exemple, a BME, Banc Popular i FCC la rendibilitat sobre dividend suposa al voltant dl 8%; a Telefónica i Iberdrola està comprès en una franja del 8% al 7%, i a Criteria, Santander i ACS estan molt pròximes al 7%.
Alguns exemples de polítiques de pay-out els constitueixen Telecinco -118%-, Acerinox -84%- i el grup dels grans bancs la forquilla dels quals està compresa entre el 48% i el 53%
BENEFICI PER ACCIÓ.
Altre aspecte a destacar consisteix a amortitzar accions amb la finalitat de reduir el pastís de repartiment, i oferir així un increment de benefici per acció com a estímul per a l'accionista.
Anunciar la política i data de pagament del dividend amb la màxima antelació possible exerceix un efecte de retenció d'accions per part dels posseïdors, i per tant una menor volatilitat a borsa per l'increment de la demanda. No obstant això, aquesta situació es corregeix una vegada pagat el dividend, és a dir, excupó, situació en la qual es troba un títol valor els drets del qual s'instrumenten a través del lliurament de cupons, una vegada que aquests han estat exercits i per l'efecte correcció produït pels especuladors.
EL ‘FREE FLOAT'.
Segons la grandària del pastís que correspongui al free float, serà més oportuna o convenient una política de dividends o una altra. Segons dades de la CNMV, el 30 de juliol 16 empreses de l'Íbex-35 presentaven un free float ajustat del 100%; vuit, del 80%; dos, del 60%, i la resta, per sota del 40%.
La raó és molt simple. Segons les motivacions del sector estable, com més gran sigui aquest, els dividends estan menys condicionats a la situació contrària, és a dir, quan el free float és molt ampli.
La política de dividends sol obeir a diverses motivacions, unes comunes a totes les empreses, d'altres a les seves característiques específiques i, en general, a l'estratègia en matèria de finançament, en què destaca: a) idiosincràsia de l'accionariat, b) el free float (previsió de beneficis futurs), c) el profit warning d) les polítiques adoptades per empreses competidores, e) moment conjuntural del sector i f) moviments de concentracions empresarials.
