El dret a decidir i el paper dels mercats

Hi ha expressions que tenen èxit entre la ciutadania, i el “dret a decidir” n'és una. Intueixo que per diferents raons. Expressa el desig de les persones de decidir sobre les nostres vides en totes les seves dimensions, canalitza els anhels d'autogovern d'una bona part de la ciutadania. Ha estat útil per articular la resposta de sectors molt diversos i amb idees molt diferents sobre la relació de Catalunya amb Espanya, però que s'han trobat units davant la sentencia del Tribunal Constitucional. I sobretot perquè és una expressió de significat polièdric que permet aixoplugar una gran varietat de propostes. En aquesta deliberada inconcreció hi ha la seva fortalesa comunicativa i electoral, però alhora la seva feblesa política.

Per això fóra bo que la societat catalana aprofundís en un debat serè i rigorós sobre què significa exactament el dret a decidir, expressat des de Catalunya i en el context econòmic, social actual. D'entrada caldria deixar clar que avui no significa el mateix que a final del segle XIX, ni tan sols en la darrera part del segle XX. En els moments de construcció dels estats nacionals, conceptes com autogovern, sobirania, poders i responsabilitats anaven agafats de la mà.

Ara, quan la relació entre economia i política, entre mercats i societat s'ha fet asimètrica i juguen en diferents divisions, la cosa és una mica més complexa. Exercir l'autogovern no significa necessàriament disposar de sobirania per decidir, especialment en el terreny de l'economia. I tenir responsabilitats de govern no comporta necessàriament disposar del poder per fer front a aquestes responsabilitats. El desequilibri entre una economia globalitzada i unes polítiques d'àmbit estatal és cada vegada més evident. I aquest desequilibri és encara més significatiu com més local és la política i més global és el fet que cal regular o sobre el qual cal decidir. Significa això que no hi ha espai per a estats de reduïdes dimensions o que l'autogovern només el poden exercir unitats polítiques de gran dimensió? És evident que no, les coses no són tan simples. Però sí que hi ha una regla que en general es compleix sempre. Perquè la regulació legal o la intervenció política sigui útil en la seva funció de civilitzar les relacions econòmiques, cal que l'espai polític de regulació es correspongui en termes territorials amb el fet econòmic o social que es vol regular. El cas més extrem i paradigmàtic el tenim en les dificultats per regular la xarxa i internet. Disposar a Catalunya de les competències en matèria educativa, per distribuir els recursos econòmics o per gestionar l'accés a les beques als estudiants universitaris pot permetre decidir de manera real en aquests aspectes. Però disposar a Catalunya de les competències per regular els impostos sobre el capital i el patrimoni no necessàriament comporta tenir capacitat real de decidir, perquè la mobilitat del capital és tal que dificulta que una unitat política com Catalunya pugui decidir de manera efectiva.

En alguns àmbits es decideix més compartint la sobirania que no exercint-la de manera formalment exclusiva. Per exemple, en la regulació de l'impost de successions i donacions la societat decidiria més de manera efectiva si s'acceptés compartir la sobirania amb Espanya per regular uns mínims comuns de totes les comunitats autònomes en aquest impost.

Perquè en la situació actual, en què cada comunitat autònoma exerceix formalment les seves competències, a la pràctica qui decideix l'orientació política de la regulació de l'impost de successions no són els governs, sinó els capitals amb la seva capacitat de bellugar-se d'un lloc a l'altre per evitar els impostos, si no es regula com ells volen. Aquest és un problema que afecta també els estats, i si es posa un exemple es podria destacar l'impost de societats.

Compartir la sobirania a nivell europeu ens permetria decidir realment als ciutadans, encara que fos de manera compartida com europeus. Però disposar de competències sobre l'impost de societats, sigui a Catalunya –que no en tenim– o a Espanya –que si se'n tenen-, no significa poder decidir sobre aquest tema, perquè els capitals i els mercats són els que acaben imposant una harmonització competitiva que va a la baixa.