El tipus de canvi, una nova arma econòmica
El tipus de canvi nominal no és un simple resultat, sinó alguna cosa molt més important: un potent instrument de política econòmica. De vegades, els governs i els bancs centrals no ho necessiten utilitzar com a tal i, per tant, permeten que l'oferta i la demanda de la moneda nacional determinin el seu valor amb relació a altres divises. No obstant això, gairebé sempre controlen que aquest no excedeixi uns límits prèviament fixats, encara que gairebé mai públicament declarats.
En canvi, en altres ocasions, pretenen manipular-lo per aconseguir a curt termini un major creixement econòmic o una menor taxa d'inflació. El primer objectiu solen aconseguir-lo mitjançant la disminució del valor de la moneda nacional i el segon, a través de la seva apreciació.
La depreciació d'una divisa normalment augmenta la competitivitat de les empreses nacionals. A l'estranger, abarateix els productes fabricats per aquestes empreses, i a la nació, encareix els produïts per les foranes. El resultat sol ser un augment de les exportacions, una reducció de les importacions, una major creació d'ocupació i un impuls del PIB. És una bona mesura, si no comporta un elevat increment de la inflació, per suavitzar una crisi o sortir-ne abans.
L'apreciació de la moneda nacional pretén reduir el preu dels productes importats i indirectament el de nombrosos béns nacionals, a l'incrementar la competència entre les empreses establertes en el país i fora. És una política econòmica molt perillosa a mitjà termini si és el resultat d'una comparativament elevada retribució dels capitals i du la nació a viure notòriament per sobre de les seves possibilitats.
La variació del tipus de canvi pot ser el resultat d'un acord explícit o implícit entre els països o convertir-se en un motiu de disputa. Un exemple del primer cas va ser la cotització de l'ecu/euro respecte al dòlar en el període 1995–2000, i la situació actual del mercat de divises és una mostra del segon.
Entre el 1995 i el 2000, els EUA i Alemanya tenien diferents prioritats. El primer país pretenia controlar en major mesura la seva taxa d'inflació; el segon, impulsar a través de l'increment de les seves exportacions un decebedor nivell de creixement econòmic. Per tant, a ambdós els interessava l'apreciació del dòlar i la depreciació de la moneda europea. I això va ser el que va esdevenir. El 1995, en terme mitjà anual, un ecu/euro equivalia a 1,308 dòlars; en canvi, l'any 2000 s'intercanviava per 0,924. En aquest període, el dòlar es va apreciar un 29,35%
En l'actualitat, un elevat nombre de països consideren excessiu el seu nivell d'atur, i amb les polítiques convencionals no aconsegueixen reduir-lo en una mesura significativa. A causa de això, han pensat crear ocupació a través de la depreciació de la seva moneda. No obstant això, és impossible que totes les nacions disminueixin alhora el seu valor. Cal aconseguir que algun país important accepti apreciar-la, reduir el seu volum d'ocupació i traspassar part del seu creixement econòmic a altres nacions. En definitiva, es busca un “aliat”.
Els EUA tenen clar el seu nom: la Xina. No obstant això, el seu govern es nega a assumir aquest paper i convertir-se en el Japó bis. Per evitar una crisi financera a nivell mundial, entre octubre del 1985 i desembre del 1988, aquest país va acceptar apreciar el ien respecte al dòlar en un 40,55%. L'apreciació va contribuir de forma indirecta, però molt significativa, a la creació de la bombolla financera i immobiliària que va explotar a principis dels noranta. El resultat: dues dècades d'estancament econòmic.
Cap país vol ser generós. Uns no s'ho poden permetre, uns altres tenen pànic a les conseqüències de ser-ho. La batalla en el mercat de divises està servida. Espero que no es converteixi en guerra. Si així succeeix, ningú en sortirà il·lès.
