El crèdit o el material amb què estan fets els somnis

Em van preguntar fa uns dies: “La crisi, per què passa?”. “Perquè el poble es va creure el que li van dir: que per sempre podia fer realitat els seus somnis”, vaig respondre.

Penseu-hi: l'origen remot de tot el que està succeint es troba en els deutes hipercreixents de famílies, empreses, estats, ajuntaments, entitats financeres, regions…; cadascú al seu nivell va pensar: “Puc”, i es va posar a consumir (com sempre: la inversió també és un consum). “Puc comprar aquest habitatge”, “Puc adquirir aquest mesclador quadrifuncional hiperbòlic i així exportaré a Pernambuco”, “Puc construir un pavelló d'esports amb pista antigravitatòria”.

Va ser així perquè un bon dia algú va exclamar: “Poble: tot el que necessiteu, desitgeu, voleu, podeu obtenir-ho; somieu i ho aconseguireu”, i aquest model que sospirava per habitatges amb jacuzzi, per equips industrials galàctics, per felicitacions de votants agraïts, es va trobar que tot això podia obtenir-ho; i durant un temps al poble se li va donar accés al material amb el qual ahir estaven fets els somnis: el crèdit, i el poble va aconseguir satisfer els seus somnis. El problema és que els somnis del poble sempre duren poc: repassin la història.

Avui el poble està pagant molt cars aquells béns i aquells serveis que va desitjar i va obtenir, i aquella capacitat industrial estimada i aconseguida, i aquelles instal·lacions esportives inaugurades per algú molt important; avui ho està pagant perquè llavors de tot allò no en va pagar res: tan sols va signar papers en els quals sempre figurava una paraula: Deute, un deute que sempre era mitjançat per entitats financeres que bombaven aquest material amb el qual s'han estat fabricant els somnis. I es va créixer, molt, moltíssim; més encara: com més es consumís, més es creixia; i com més es consumia, més feliç era la ciutadania; i a més felicitat ciutadana, més creixement; i més beneficis; i més activitat, però també més desaprofitament, i més deute. Què està succeint ara? Doncs que el poble ja no pot seguir sent feliç perquè no pot seguir consumint i, per tant, el sistema no pot continuar creixent.

Durant tres anys i mig s'ha estat intentant salvar els mobles fent el mateix que s'havia estat fent: “Si les coses anaven bé perquè es consumia, implementin-se els instruments necessaris per continuar igual”. I del barret en van sorgir els plans I i ajudes pel 30% de PIB per ficar en les bombes que possibilitaven la circulació del material amb el qual es fabriquen els somnis. Però els plans I no han revertit gens ni el material amb el qual es fabriquen els somnis ha tornat a circular, i en el panell de comandament ha aparegut un llum vermell parpellejant: “Malfunction”.

I per si algun dubte quedava sobre tot el que s'ha dit, per a la història quedaran les paraules de Mr George Osborne, canceller del Exchequer del Regne Unit:“Quan un país perd el control de les seves finances públiques, la gent que sofrirà més són els pobres” (El País, 22.10.2010). Quan el Partit Conservador va deixar el govern el 1997, la taxa de pobresa infantil al Regne Unit arribava al 32%, a quant pot arribar ara?