Una moneda forta per a la guerra de divises

En les darreres setmanes els mitjans de comunicació han parlat molt

de monedes fortes i dèbils i de la possibilitat d'una anomenada guerra de divises. La confusió ha estat notable i la darrera reunió del G-20 no ha afavorit precisament la comprensió del que està succeint.

Primer cal definir què és una moneda forta. Senzillament la que pateix poca inflació (o deflació) i la que darrere seu té un banc central que es comporta de forma previsible i coherent. Per tant, una moneda forta no és la que s'aprecia contra el dòlar ni, en sentit contrari, una moneda dèbil no és la que perd valor respecte a una altra. De fet, una moneda pot apreciar-se respecte a la moneda A i al mateix temps depreciar-se respecte a la moneda B. L'apreciació o depreciació d'una moneda no la converteix en forta o dèbil, ja que aquesta variació depèn del que costa respecte d'una altra. Per exemple, el fet que el banc central d'un país apugi el tipus d'interès pot apreciar la seva moneda respecte d'una divisa d'un altre país sense que aquest sigui la causa d'una possible depreciació. O el fet, real i actual, que la Reserva Federal nord-americana augmenti el diner en circulació no la converteix en una moneda dèbil, llevat que aquesta acció provoqui un augment de la inflació als EUA i que, en conseqüència, els agents econòmics considerin que el dòlar perdrà poder adquisitiu.

Fins i tot el més corrent és que ara es persegueixi una depreciació de les diferents divises per afavorir l'exportació. Aquesta és la recepta universal per sortir de la crisi i, com es pot entendre fàcilment, si tothom exporta en termes nets és gairebé impossible que tingui èxit aquesta estratègia.

Per tant, la guerra de divises, en contra de la creença popular, no és la lluita i el triomf de les monedes fortes contra les monedes dèbils, sinó un intent sistemàtic d'abaratir el preu de les exportacions procurant que la teva moneda no s'apreciï gaire respecte a les monedes dels competidors.

En aquestes circumstàncies, els grans operadors dels mercats de canvi especulen sobre la possible sortida de tot plegat i –en no tenir una informació que permeti fer previsions raonables– poden provocar entrades o sortides massives de capital i desestabilitzar els fluxos financers i comercials internacionals respecte a uns bancs centrals amb unes reserves que no poden contrarestar els moviments a curt termini i de gran amplitud dels esmentats grans operadors.

És per això que tant l'FMI com el G-20 i també la UE intenten evitar per sobre de tot moviments sobtats en els mercats de canvis. De fet, des de la cimera del G-20 a Pittsburgh, a final del setembre del 2009, fins a la cimera del G-20 a Seül del proppassat 12 de novembre no s'ha avançat gaire. En la primera, els líders de les nacions participants reafirmaven la necessitat que els bancs centrals controlessin la inflació i que el tipus de canvi reflectís de veritat la situació econòmica de cada país. En la darrera cimera, a més de repetir els objectius ja esmentats, s'invitava que s'evités l'excessiva volatilitat de les monedes i els moviments desordenats dels tipus de canvi i que l'FMI treballés de valent en aquests temes.

Malauradament és l'enèsima vegada que es formulen aquests desitjos sense gaire èxit, sobretot perquè tot depèn que el Fons Monetari Internacional, l'únic organisme multilateral que se'n pot encarregar, es renovi de veritat, es democratitzi i tingui l'autoritat moral per proposar reformes profundes. El G-20 és una mena de club privat d'una sèrie de països, més variats òbviament que l'inoperant G-8, però que no té, per la seva pròpia naturalesa, cap autoritat més enllà d'unes declaracions que, a mesura que passa el temps, semblen allunyar-se cada cop més de la voluntat real dels països que el formen.

Mentre no tinguem un FMI reformat és molt probable que la volatilitat i les estratègies dels estats s'imposin sobre un nou ordre econòmic internacional que no té ni les institucions ni els instruments que li caldrien.