treball
El símbol dels castellers
Amb motiu de la seva declaració com a patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco s'ha insistit reiteradament en els valors que hi ha al darrere dels castellers com a manifestació cultural. Solidaritat, esforç compartit, integració i igualtat són alguns dels conceptes que més s'han repetit aquests dies. Però a força de repetir-los molt es podrien convertir en una reflexió rutinària que perdi la seva força i que no la relacionem amb la societat real, amb el món que viu fora dels cercles castellers. Perquè si bé és veritat que expressen uns valors que formen part de la societat catalana, no és menys cert que aquests valors, que suposadament ens identifiquen com a poble, tenen cada vegada més dificultats per fer-se realitat en molts dels nostres comportaments.
La millor manera que tenim de celebrar aquest reconeixement que la Unesco ha fet al món casteller i a través seu a Catalunya és demostrar que aquests valors no queden reduïts als castells. I això ens obliga a reconèixer que malauradament a Catalunya són valors que no passen pel seu millor moment.
Diem que som una societat solidària, però cada cop apareixen més expressions d'individualisme. Aquest és un dels efectes col·laterals de la crisi econòmica. La temptació cada vegada més forta de voler salvar-se un, encara que sigui esclafant el del costat. I el que és pitjor, un increment de l'elitisme social, de la xenofòbia de classe. Apareixen triomfadors socials que aprofiten l'accessibilitat que tenen als mitjans de comunicació per emetre opinions i generar estats d'ànim de desqualificació envers els que consideren fracassats socials, imputant-los el fet de ser poc esforçats, no mereixedors de les polítiques socials. Cada cop són més evidents les expressions d'aquesta patologia social. La culpabilització de la pobresa és una expressió del que diem. El tractament estigmatitzat que es fa dels joves amb dificultats educatives –no contents amb qualificar-los de fracàs escolar, ara se'ls marca amb la nova etiqueta dels ni-ni.
Aquests pensaments són estats d'opinió que en alguns àmbits s'estan generalitzant i que cada cop més sentim per boca de persones que es comporten com si formessin part d'una nova casta, la dels triomfocrates. Darrere d'això hi ha una clara voluntat de compartir els beneficis de la riquesa creada amb el treball, de negar-se a contribuir fiscalment a fer una societat més justa. Tot i que potser per netejar la mala consciència que generen aquests comportaments, alguns dels nostres conciutadans, mentre amb una mà es neguen a pagar impostos, a contribuir a donar suport a la gent que requereix l'acció dels poders públics, amb l'altra mà col·laboren en obres de caritat o maratons solidàries.
S'ha dit i amb raó que els castellers expressen una vocació d'esforç compartit, una aposta per una manera de competir basada en la cooperació. Però la nostra societat i més en concret la nostra economia s'està construint no sols menyspreant la cooperació, sinó amb un model de competitivitat basat en l'externalització dels costos i els riscos de la competència. A diferència dels castellers, on la construcció permet que els més joves pugin al més amunt possible, en la vida quotidiana l'externalització dels costos del nostre comportament cap a les generacions futures és cada vegada més evident.
integració.
Proposo que celebrem el reconeixement que ha fet la Unesco assumint el compromís com a poble de portar els valors dels castells a la resta de la nostra vida i dels nostres comportaments. Siguem solidaris, cooperadors, integradors i defensors de la igualtat, però no sols quan aixequem castells.