L'últim plat de la Montgatina

Avui, durant el dinar de Nadal, mirin la base dels plats que es posin a taula. En moltes llars catalanes, però també en molts restaurants d'aquí i d'alguns altres de prestigiosos d'arreu del món, és difícil no trobar el mateix segell en aquestes peces de porcellana: el de la Ceràmica Industrial Montgatina, una companyia fundada ara fa 75 anys. Primer, per fabricar productes d'aquest material per al servei de taula i també per a la indústria tèxtil i elèctrica. I després, des dels anys vuitanta del segle passat, per dissenyar i fabricar per al sector de l'hostaleria. Malauradament, la crisi econòmica no entén d'efemèrides i la virulència d'aquesta recessió també s'ha endut una firma històrica com aquesta, que ha deixat al carrer prop de 150 treballadors. De fet, ahir va ser el darrer dia de feina per a la gran majoria d'empleats, ja que uns quants –els que treballen a les primeres capçaleres de producció– ja van plegar fa uns dies i molt pocs es quedaran fins al març per gestionar la venda dels darrers productes que s'hi emmagatzemen. Tot plegat, un procés de liquidació “lent però implacable”, que coincidint amb aquestes dates tan assenyalades farà d'aquest “un Nadal per oblidar”, es lamenta el delegat sindical d'UGT a l'empresa, Jaume Sellarès.

La majoria de treballadors que hi quedaven –l'any passat un expedient de regulació ja en va afectar prop d'un centenar– hi eren des de fa més de 20 anys, molts residents a Badalona. Tots ells, “uns senyors, compromesos amb la feina des del primer dia fins a l'últim”, hi afegeix Sellarès per destacar el caràcter “dialogant i no bel·ligerant” que han mostrat en les darreres setmanes en les negociacions que han mantingut el comitè d'empresa i els administradors concursals, que es van fer càrrec d'una companyia que no ha pogut afrontar els terminis per pagar els deutes.

Malgrat aquests números crítics, un grup de 30 treballadors encara mantenia l'esperança d'evitar que l'activitat a la factoria s'aturés per sempre. La seva intenció era mantenir viva una part del negoci en la qual la firma havia apostat en els darrers anys: la consistent a fabricar productes destinats a l'alta gastronomia, assessorats per cuiners de la talla de Ferran Adrià i Juli Soler, als quals ha arribat a fer vaixelles exclusives. Una activitat que ha facturat enguany un 20% més que el 2009, fet que motivava aquests treballadors a invertir les seves indemnitzacions a crear una nova societat dedicada a aquest mercat. Necessitaven, però, anar acompanyats d'un inversor majoritari que, finalment, no han trobat. Van trucar a les portes de diversos instituts econòmics i de les administracions, confiant amb la seva intercessió, però qui hauria d'aportar els milions necessaris per acabar de tirar endavant el projecte no ha arribat. “És un negoci rendible! No ho entenem”, diu el representant sindical.

Descartat aquest pla B, a ell i la resta d'empleats que somiaven a crear aquesta societat laboral només els queda acceptar les indemnitzacions d'acomiadament, “insuficients” per als treballadors. Els donen el mínim –20 dies– per any treballat i només n'han aconseguit treure un mínim pagament. De res va servir que els treballadors es reunissin pacíficament al pati de la fàbrica mentre, en un despatx a pocs metres, es decidien aquestes compensacions. “Volíem fer veure la realitat als administradors, però va ser impossible”, conclou Sellarès.