Pensar en gran

Aquesta setmana Artur Mas s'ha convertit en el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Per tant, aviat deixarem enrere aquesta llarguíssima precampanya i campanya electoral, i potser entrarem ja en una normalitat institucional. El discurs d'investidura que va pronunciar l'Artur Mas és un dels grans discursos d'investidura dels darrers temps. Molt ben construït i, a més, extremadament clar. I amb la virtut que obria un nou estil de govern. És cert que, en els moments actuals de forta crisi, l'austeritat ja més que una virtut és una necessitat obligada, però la trama de la seva proposta destil·lava, en la mateixa proporció, una apel·lació a aixecar entre tots el país d'aquesta greu situació, amb una fe en les potencialitats que tenim per sortir-nos-en. Va apel·lar a la recuperació dels valors que s'han perdut i va fer una afirmació que comparteixo totalment, però que no deixa de ser valenta i sorprenent, per insòlita. Va dir que seria un govern business friendly amic de les empreses. I ni Joaquim Nadal ni Joan Herrera van entendre gaire aquest nou gir. Potser per primera vegada un polític d'aquí diu públicament l'obvietat que només podem crear ocupació si abans creem empreses, i qui crea empreses són els emprenedors. Que ser amic de les empreses vol dir també ser amic del treball. I que aquesta visió de segles passats de la diferenciació entre el capital i el treball, avui, malgrat tots els discursos vells, s'ha acabat. Quan les empreses tenen feina i guanyen diners es crea ocupació, mentre que quan entren en pèrdues tanquen. I quan les empreses guanyen diners i generen ocupació, creen riquesa i només així és possible sostenir un Estat del benestar. “D'allà on no n'hi ha, no en raja”, va dir gràficament Artur Mas.

Els polítics catalans quan parlen de les empreses sempre parlen de les petites i mitjanes empreses, sembla com si els costés acceptar que hi ha d'haver també grans empreses, i hauria de ser un objectiu de país també tenir grans multinacionals. Si volem ser grans hem de pensar en gran. I potser ja seria hora de reivindicar que Catalunya té potencial per tenir grans multinacionals pròpies i les hauríem de tenir. Si altres països com nosaltres tenen Nokia o Ikea, o si Israel, que després dels EUA i de Canadà, és el país que té més empreses cotitzant al Nasdaq, nosaltres també n'hauríem de tenir i, per tant, hauríem de fer un esforç per tenir-ne. I per començar seria bo que tot el país pensés també en gran.

Un altre discurs permanent ha de ser l'estalvi, i no podem jugar, com alguns ho fan, a ridiculitzar l'estalvi amb aquella frase suada de “la xocolata del lloro”. No es pot minimitzar, i molt menys ridiculitzar, l'economia que suposa tres conselleries menys, per exemple. I fóra bo que, a partir d'ara, tothom tingués clar que qualsevol dispendi suprimible s'ha de suprimir. Sigui de l'import que sigui.

L'esperit calvinista que impregnava el discurs d'Artur Mas, i les apel·lacions a tothom de treballar pel país com a única possibilitat de fer-nos grans, traspassa també a la societat civil la responsabilitat del futur del nostre país. “Jo no sóc el salvador del país, sóc un servidor”. Amb aquest principi, s'iniciarà el que se'n diu “govern dels millors”, que entre altres coses ha de cloure aquests set anys de tripartit, que eren tres governs de fet, i encetar un any 2011 ple de dificultats.

No ho tindran fàcil, però el país fa temps que espera tenir un govern que ajunti la humilitat del servidor amb l'eficiència dels capaços que tenen clar cap on hem d'anar i no es posen límits.